“Las grandes políticas de monumentalización suelen ir en pos de un objetivo bien claro: superponer producciones simbólicas institucionalmente adecuadas a las que costantemente genera la vida real, aquella que va sembrando sin descanso el espacio urbano con sus memorias innumerables”. Aquesta cita extreta de La ciudad mentirosa de l'antropòleg Manuel Delgado podria ser la capçalera idònia per una sèrie de pel•lícules que, aquests darrers anys, han trobat en la polèmica Barcelona la protagonista secundària perfecta. I penso en Raval, Raval..., Can Tunis, Mirant al cel i En construcció, però també amb De nens, de l'enyorat Joaquim Jordà, o la recent Petit Indi, de Marc Recha. La coincidència és la complexitat dels sentiments, les vivències, les rancúnies i els estímuls que es donen en els espais públics. Tota la intensitat de la vida quotidiana dels que habiten la perifèria obligada, que no sempre ha de ser l'extraradi urbà. Una xarxa de relacions i conflictes socials que conflueixen en espais on el canvi permanent, la mutació i l'oblit conviuen amb el record i els interessos especulatius.

La ciutat bulliciosament incontrolable, amb els intents d'ordenació i les derrotes dels qui sempre perden però mai no desapareixen del tot.

I és també aquí on hem d'emmarcar aquesta modesta -com només ho poden ser les vertaderament imprescindibles- A través del Carmel de Claudio Zulian.

Noranta minuts d'un pla seqüència ininterromput que ens introdueix a tots els racons del Carmel -l'interior de les

botigues, les cases i fins i tot la ment dels veïnsdurant el trajecte d'una tarda ben clara d'hivern.

La pantalla negra de l'inici esvaeix qualsevol dubte: “10.02.06, 16 h “ i és així com ens passegem durant una hora i mitja per les entranyes d'un barri que coneix exactament el significat del terme barraquisme vertical. Un vagarejar per les seves pujades i baixades característiques, ben acompanyats per la poesia d'unes converses enregistrades prèviament. Gràcies a la suavitat del travelling -potser com un homenatge explícit a Godard i a Lynch- anem descobrint els carrerons amagats de la consciència d'uns murs i la seva gent. Llavors, les paraules de Claudio Zulian prenen importància: “Sukorov fa una obra reaccionària, carregada de nostàlgia pel règim dels tsars, a través d'un únic pla seqüència en un museu. Jo el faig pràcticament al carrer i amb esperit democràtic”. És a dir, per ell, l'art es troba als carrers, a les places, entre les diferents tonalitats de les converses dels veïns o en les panoràmiques que ens condueixen directament al mar. Un component democratitzador on fins i tot atribueix la corresponsabilitat del guió a la multitud d'encontres que tingué amb el teixit veïnal durant l'any sencer que va durar la preparació del film. I això que per ell, el Carmel no era una zona desconeguda -no oblidem que l'any 2001, Claudio Zulian va muntar la instal•lació Visions del Carmel.

Des del primer testimoni -l'impagable escataineig urbà de les gallines de la Clotaens és inevitable sentir-nos abduïts per les imatges i la conversa amable que ens duu a reflexionar sobre qüestions tan actuals com l'especulació immobiliària i el dret a un habitatge digne, la precarietat laboral, la vella i la nova immigració, la drogodependència, el teixit associatiu i veïnal; així com el canvi de fisonomia d'un barri que tant té d'oblidat com de literari. A la plaça Pastrana, evidentment, es parla dels ionquis i de l'accident (negligència?) que va foragitar a 1.200 persones de casa seva, de l'edifici ensorrat, dels nous pisos de luxe, però també ens és impossible no recordar aquell poemari de l'Irene Tarrés -I si ens enfonsem? -, on des del carrer Bernat Bransi la poetessa ens parlava de les runes d'una relació intensa mentre a fora el soroll de les excavadores li intensificava el neguit.

L'esfondrament en tota la seva immensitat interior i exterior. Ben a prop de la plaça, el túnel segueix escopint fum. Boira d'un temps que ja s'ha mort entre esputs i tocs de clàxon inacabables, tot com versos antològics que sovint s'obliden. La Rambla del Carmel de David Castillo: “Carrer Agudells cantonada Rambla del Carmel: un túnel com els budells d'un somni, / crits de joves llibertaris travessant dècades / entre trets de la policia i ordres per megafonia / com ame- Sembla que la seva aparició ens interpel•li directament i sense subterfugis: “Amb quina classe d'ulls mireu el documental?” Encara ressona el bullici del Bar Delicias, entre el descans dels obrers i el desig dels desclassats. Manolo i Teresa. Quants pijoapartes deuen amagar-se en aquests carrerons gastats que acabem de trepitjar? I en aquesta sala? I entre els lectors? I per altra banda, amb quina falsa autocomplaença alguns somriures es poden haver escapat en escoltar l'argumentació d'algun dels testimonis? Amb quin penós reconfortament algú pot haver notat la punxada de la llàstima? Ben segur que l'admirat Marsé ens aconsellaria abandonar l'esperit voyeur i la retòrica revolucionària de biblioteca. I gaudir. Gaudir a través d'aquest Carmel que tantes històries ens ha regalat encara que la majoria siguin anònimes.

En un article titulat Elogio a la barraca -i publicat a 'El País' el 9 de gener d'aquest mateix any-, Manuel Delgado afirmava, tot citant la 'Revista d'Etnologia de Catalunya' i l'Oriol Bohigas, que el barraquisme havia fet possible la incorporació de successives onades migratòries que colonitzaven àrees perifèriques de la ciutat. Era així com els nous barcelonins generaven un urbanisme espontani, groller si es vol, però en el que es naces, dissolució / somni-malson negre / negre com una nit negre sense tu / que no vull...”. O L'oblidat túnel de la mort que Josep Maria Huertas ens va regalar en el meravellós Mites i gent de Barcelona. En ella se'ns explicava com tretze persones van morir ofegades pel fang, en un túnel a mig construir, mentre es refugiaven dels atacs feixistes que omplien d'horror la ciutat. Una història dantesca ben a prop del carrer Dante.

La part central del film introdueix, encertadament, el veritable xoc cultural que només es dóna en les zones més humils i assequibles. Els protagonistes són llicenciats que vénen cercant noves oportunitats, joves llatins que somien en allistar-se a l'exèrcit, noies que s'enamoren de la diferència o antics emigrants que ens parlen de la manca d'integració dels nouvinguts en un castellà exquisit. El contrast es mostra ben viu en els diables que ballen enmig de la Plaça Salvador Allende o en les confessions dels infants del CEIP Coves d'en Cimany. I aquí és on trobo a faltar algun testimoni de l'Assemblea de Joves d'Horta-Guinardó (CAJEI). Un col•lectiu que es declara independentista i comunista, i que potser equilibraria certes afirmacions dels protagonistas més joves, així com la idea que en els darrers anys s'ha estès el càncer d'una desmobilització generalitzada en les plataformes o col•lectius polítics extrainstitucionals. La quadratura del cercle seria la resignació amarga del pare marxista que ens explica com ha d'acompanyar el seu fill a la Xina per fer uns intercanvis comercials. “Tothom es creu que forma part de la classe mitjana...” afirma després de confessar-nos que fa uns quants anys que no va a votar.

El paisatge ja hem comentat que esdevé un motiu important, però és a la cruïlla del carrer Murtra amb el carrer Alguer on se'ns apareix amb tota la seva plenitud. Envoltats d'escales mecàniques i després d'abandonar uns escalons enfiladissos, blanquíssims i rodons, trobem la barana. Allí la càmera s'hi atura perquè gaudim de la visió que ens acarona els ulls. La ciutat nua, silent, i tot fa pensar que d'un moment a l'altre ressonaran les paraules de David Castillo com un epitafi: “Ara la venen perfumada i asèptica / jove i guapa. Com el carrer Murtra / que t'ensenyo. I pregunto: / 'Pot ser això una cosa civilitzada?' / Tu parles d'arquitectes i jo oloro la brisa / -des del Carmel fa olor de fum i dissolvents- / des de la barana entre la Murta i el carrer Alguer. / Penso en els teus cabells entre el sol / i et toco el cos, que és murtra adolescent / sol que cau sobre la murtra de la Murtra”. I en el darrer poema d'aquesta seva enèsima oda a Barcelona conclou: “Què ens queda? / No vols que Barcelona et faci mal. / Afirmes que és la ciutat que té més arbres / i jo et dic que el millor és que sigui un fàstic, / com tu, com jo, com nosaltres”.

Carmel literari i poètic. No és casualitat que en aquest mateix punt, uns metres més enllà, trobem la biblioteca Juan Marsé. Sembla que la seva aparició ens interpel•li directament i sense subterfugis: “Amb quina classe d'ulls mireu el documental?” Encara ressona el bullici del Bar Delicias, entre el descans dels obrers i el desig dels desclassats.

Manolo i Teresa. Quants pijoapartes deuen amagar-se en aquests carrerons gastats que acabem de trepitjar? I en aquesta sala? I entre els lectors? I per altra banda, amb quina falsa autocomplaença alguns somriures es poden haver escapat en escoltar l'argumentació d'algun dels testimonis? Amb quin penós reconfortament algú pot haver notat la punxada de la llàstima? Ben segur que l'admirat Marsé ens aconsellaria abandonar l'esperit voyeur i la retòrica revolucionària de biblioteca. I gaudir. Gaudir a través d'aquest Carmel que tantes històries ens ha regalat encara que la majoria siguin anònimes.

En un article titulat Elogio a la barraca -i publicat a 'El País' el 9 de gener d'aquest mateix any-, Manuel Delgado afirmava, tot citant la 'Revista d'Etnologia de Catalunya' i l'Oriol Bohigas, que el barraquisme havia fet possible la incorporació de successives onades migratòries que colonitzaven àrees perifèriques de la ciutat. Era així com els nous barcelonins generaven un urbanisme espontani, groller si es vol, però en el que es manifestava la creativitat en què els segments més vulnerables de la societat s'adaptaven al context duríssim que els havia tocat viure. Segons Delgado, el que va substituir aquestes modalitats d'autogestió del territori foren els polígons de vivendes, segregats dels nuclis urbans, amb dèficit d'equipaments, amb males infraestructures i amb una pèssima qualitat arquitectònica i urbanística.

I aquí és on fineix el documental, a les amenaçades barraques. Aquestes autoconstruccions modestes, amb vistes de luxe, que tant ens fascinen amb els seus múltiples contrastos. Algunes mig ensorrades però plenes d'il•lusions i projectes, altres amb tancaments d'alumini i fins i tot alguna piscina exterior.

Llàstima que el recorregut no acabés al capdemunt del Turó de la Rovira, a la bateria antiaèria. Allí, entre el rovell de les antenes, els grafits que es van renovant i el record dels qui van confiar amb la seva protecció inútil, hauríem pogut extenuar-nos amb l'espectacular panoràmica de 360º graus. Sense necessitat d'hotels circulars vergonyosos i recordant l'interessant Mirant al cel de Jesús Garay, hauríem pogut tornar a escoltar la veu del poeta, recolzat en el pont de Mühlberg: “Toco els teus braços gèlids com el ferro de l'estructura / terra de taulons de fusta i fòrceps al vent que xiula / també entre els pins i les antenes solitàries / que senten nostàlgia de les barraques / de la pobresa oblidada a la muntanya / oblidada de l'antiaeri que defensava la ciutat / com jo t'estimo entre bombes, desolació i caos”.

A través del Carmel és un documental que arrisca tant a nivell formal com de contingut. Una molt recomanable experiència de cinema social qualitatiu sense moralismes excessius, un desmentit que ens demostra que la qualitat d'una obra és independent al canal de difusió a la que vagi dirigida. Una sobredosi de realitat, nítida i tendra, original i sincera, lluminosa com només ho poden ser els mil matisos del gris.

L'únic aspecte negatiu a destacar és la curta estada que ha tingut a les sales d'exhibició comercial -una setmana al cinema Nàpols de Barcelona. Esperem que el DVD que en breu ha de sortir a la venda -i que inclourà un llibre amb la parla poètica dels protagonistessolucioni aquesta errada injustificable. Li faci justícia.

Algunes referències en forma de recomanació Raval,Raval… (2006) Antoni Verdaguer Can Tunis (2007) José González Morandi i Paco Toledo Mirant al cel (2007) Jesús Garay En construcción (2001) José Luis Guerín De nens (2003) Joaquim Jordà Petit Indi (2009) Marc Recha À bout de souffle (Al final de l'escapada) (1960) Jean-Luc Godard Inland Empire (2006) David Lynch La ciudad mentirosa. Manuel Del-gado. Los libros de la catarata, 2007 I si ens enfonsem? Irene Tarrés. Galerada, 2005 Game Over. David Castillo. Edicions Proa, 1997 Mites i gent de Barcelona. Josep Maria Huertas. Edicions 62, 2006 Últimas tardes con Teresa. Juan Marsé. Seix Barral, 1966 El pont de Mühlberg. David Castillo. Edicions Proa, 2000.

Fitxa de la pel•lícula Guió i direcció: Claudio Zulian Assistent a Direcció i Documentació: Adrià Pujol Producció executiva: Montse Herrera Disenyo de producció: Olga Marín Jaume Edo Ricard Martínez Direcció de Fotografia: Quique López Steadycam : Ramon Sánchez Disenyo de so: Ernest Peral, Claudio Zulian Elèctric: Oscar Isach So directe: Ernest Peral Raimon Rifé Alex Ferré Aleix Cuaresma Edició: Laura P. Sola Flame Artist: David Gómez Posproducció de so: Ernest Peral Estudis de muntatge: Polart Digital Sound Apuntolapospo