Al número 1 de la Internationale Situationniste (IS) es podia llegir un text titulat Amb i contra el cinema. Anteriorment, i concretament a l’any 1952 amb Hurlements en feveur Sade, Guy Debord ja havia provat de destruir el cine. “No hi ha cine. El cine està mort. No hi pot haver més cine. Passem, si ho desitgen, al debat”. Aquest article de la IS, però, confrontava les possibilitats que ens ofereix el cinema amb la buidor i l’avorriment al qual ens aboquen les formes i narratives dominants i/o submises als models imperants. A BENZINA hem optat per un senzill A favor del cinema perquè pensem que els realitzadors seleccionats conviuen en el territori de la recerca i el dubte, l’experimentació i la bellesa, la reflexió i la virtut. Cap no és un desconegut i alguns ja han aparegut a la portada de la nostra revista. També, i com en tot bon reportatge, hi ha les absències necessàries. Alguns ho han estat de forma imperativa, com el José María Nunes amb qui havíem de parlar pocs dies després del seu darrer viatge, i altres per necessitat o obligació. Arribats a aquest punt, ja només ens restaria malbaratar l’espai en presentacions absurdes i descripcions breus i imprecises però aquesta no és la nostra voluntat. Hem decidit cedir un espai en blanc. Callar i escoltar. Deixar-nos endur per les recomanacions dels cineastes i els seus plantejaments, tot com una insinuació o la claredat d’una metàfora. Això no és cap antologia, no hi ha etiquetes ni grups generacionals, no hi ha classificacions ni escoles imaginàries. Només els mots de qui volem recomanar-vos. Res més. Tot comença.

Qüestionari

1. Quines pel•lícules has vist últimament? Quins directors t’interessen i per què?

2. Sovint s’ha titllat el cinema com l’art total, per transversal, tot vinculant-lo a la música, la poesia, l’assaig, la pintura, el teatre, la novel•la... Què en penses? Creus que és important que un director es formi en altres disciplines artístiques? Podries recomanar-nos un escriptor, un músic, un pintor, un pensador, un director de teatre i un poeta?

3. Hi ha qui defensa l’autodidactisme basat en el descobriment desordenat (o no) de directors, el visionat de pel•lícules, les experiències viscudes... i altres que veuen imprescindible la formació acadèmica a partir de les escoles de cinema... Què n’opines? Quina és la teva experiència? Què li recomanaries a un jove que està convençut que vol dedicar-se al cinema?

4. Què persegueixes a l’hora de realitzar una pel•lícula? Quina és la teva intenció? Si només poguessis recomanar una de les teves pel•lícules als nostres lectors quina seria?

5. Per acabar, recomana’ns algun cineasta viu amb qui et sentis afí o t’hi identifiquis...

Marc Recha L’HOSPITALET DE LLOBREGAT, 1970

1.Miro centenars de pel•lícules... aquesta resposta ve molt condicionada pel tipus de pel•lícula que intento fer en cada moment. Quan em tanco a escriure un guió em capbusso en les referències del gènere o pel•lícules afins a allò que vull rodar. Últimament miro ciència-ficció, westerns i pel•lícules bèl•liques...

2.Per un director, igual que per qualsevol altra persona, són de vital importància els seus coneixements, les seves referències, les seves vivències i els seus aprenentatges. Per tant, com més format estigui més elements tindrà al seu abast i més els podrà fer servir...

Escriptor: Louïs-Férdinand Céline amb Voyage au bout de la nuit.

Músic: La Banda Trapera del Rio i Dead Kennedys són la banda sonora de la meva joventut.

Pintor: Edward Hopper, Veermer. I també Sorolla.

Pensador: m‘interessa molt la història... sovint centrada en l’anarcosindicalisme i el món llibertari, o també les biografies.

Director de teatre: anar a segons quins teatres i a certes obres em fa un cert respecte, els actors són massa a prop del públic i fan por...

Poesia: Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma.

3. La tècnica l’aprens en un parell de mesos. La resta són hores de vol i cal molta experiència, molta pràctica. Sóc autodidacta recalcitrant forçós ja que a l’època no hi havia estudis universitaris de cinema. Arrossego tots els avantatges i contradiccions del fet... El gran aprenentatge sovint passa pel visionat, en mirar tantes pel•lícules com puguis... Als anys vuitanta érem com franctiradors, i tots anàvem amb la nostra càmera, experimentàvem, apreníem... vull pensar que aquest sentiment encara no s’ha perdut i que encara que no els coneguem ara hi ha molta gent que està fent el mateix i rodant coses ben interessants.

4. No hi ha una voluntat concreta, un projecte que de sobte vulgui fer i m’hi posi... sinó que més aviat les experiències, les referències, el pòsit acumulat dels anys t’hi va portant. Els cineastes, suposo que com tots els creadors, som com unes esponges i les vivències, les qüestions que ens preocupen o ens agraden van condicionant-nos i ens porten inexorablement a l’obra que anem realitzant. No m’agrada recomanar les meves pel•lícules. Són moments i situacions i estan allà, fixades en una història; qui les vulgui que les agafi. Si li són d’utilitat i li interessen perfecte i si no agraden, tampoc passa res.

5. Clint Eastwood.

Agustí Villaronga PALMA DE MALLORCA, 1953

1. M’interessa molta gent. Últimament he vist La Cinta Blanca de Michael Haneke, Avatar de James Cameron i Un Profeta de Jacques Audiard.

2. Penso que és boníssim que un director es formi en altres disciplines artístiques, perquè la formació cinematogràfica et pot oferir moltes possibilitats i recursos pel que fa al tractament de la imatge, en el Com ho pots fer, però també és molt important el Què explicar... Penso que en una pel•lícula tan important és la forma com el contingut que tu vols transmetre. A més, la interdisciplinarietat et dóna altres punts de vista i de referència (la mirada canvia de camp).

Escriptor: François Augiéras.

Músic: Hans Zimmer.

Pintor: tots els orientalistes.

Pensador: el que més m’interessa és Buda. I després també citaria a Tanizaki.

Director de teatre: aquí te’n podria dir molts però em decanto per l’Alfredo Arias.

Poesia: Isla Correllero.

3. Evidentment no és imprescindible, sinó molts directors de la meva generació no estaríem aquí. També depèn de quina és la teva funció, responsabilitat dins la pel•lícula. Potser per un director de fotografia és més útil passar per l’escola que pel director... però en tot cas penso que formar-se en una escola mai no et perjudica. A banda, que és molt interessant per la relació que s’estableix entre els alumnes (més que no pas entre l’alumne i el professor) ja que poden compartir interessos, motivacions, dubtes, projectes... Tot i això, també cal dir que l’autodidactisme et permet aquell descobriment imprevisible alhora que facilita l’expressió més lliure, segurament més original i poc pautada.

4. És molt senzill. Pretenc comunicar allò que m’ha commogut, que he sentit, al públic que anirà a veure la pel•lícula. I depenent del sentiment, la sensació, el fet, utilitzo uns mitjans o uns altres. Pel que fa a la recomanació, molta gent diria que Tras el cristal però a mi em sembla que és aquesta darrera pel•lícula Pa negre, que s’estrenarà després de l’estiu.

5. Michael Haneke. Però també David Lynch i Gus Van Sant.

Jaime Rosales BARCELONA, 1970

1.En realitat miro gairebé tot tipus de cinema i per motius diferents. Des del cinema més convencional al més radical. La setmana passada, per exemple, vaig veure Al límite amb el Mel Gibson i El hombre de Londres de Béla Tarr. Quan vaig a veure una pel•lícula quasi sempre li demano el mateix: que compleixi amb la promesa que conté. En el cas del film Al límite m’esperava entreteniment de qualitat, és a dir, entreteniment, que m’entretingui realment. En el cas del film El hombre de Londres m’esperava una aposta formal que m’estimulés en relació a les meves inquietudsestètiques. Esmento aquestes dues pel•lícules perquè les vaig veure la setmana passada i perquè ambdues complien el que prometien: Al límite em va entretenir i El hombre de Londres em semblà estimulant. No sempre és així. Per exemple, la setmana anterior vaig veure Sherlock Holmes de Guy Ritchie buscant entreteniment; i A single man de Tom Ford buscant alguna cosa interessant. Les dues em van desil•lusionar profundament. Sherlock Holmes és avorridíssima i A single man és lamentable des de qualsevol punt de vista. Cap de les dues complia, segons la meva opinió, la promesa que contenien. Per una altra banda, Un profeta de Jacques Audiard aconsegueix una cosa semblant a la màxima expressió del que pot ser el cine. La seva promesa és molt arriscada ja que ho promet tot: espectacle i estímul. I ho aconsegueix: és una pel•lícula molt entretinguda i molt estimulant també. Una gran obra universal a l’abast de molts espectadors i de molt pocs cineastes.

2. El cine ha estat pensat erròniament. En primer lloc, hem de destacar les dues grans etapes del cinema: el cine mut i el cinema sonor. En el cine mut assistim a un art completament nou i autèntic. En el cine mut, es pot dir que no hi ha res de la pintura, ja que en realitat filmar i pintar són una operació radicalment oposada. En la pintura el quadre està buit i cal dotar-lo de contingut per trobar el sentit; en el cine el quadre està ple i s’ha de buidar per trobar-ne el sentit. En aquest sentit és genuí: cap altre art disposa d’una màquina en la qual -en aparença- tot està ja allà, però que -en realitat- tot ha de ser reorganitzat per crear sentit mitjançant la sostracció d’allò que sobresurt. Després sorgeix el so i, amb aquest, molts problemes -entre alguns d’aquests problemes, la música i el diàleg amb les seves connotacions literàries. En aquell moment el cinema perd autenticitat. Tant el so com el diàleg no són elements que se sostreguin -no són elements que estiguin allà i se’ls hagi de treure- si no que es tracta d’elements additius -que no hi són i que cal posar-los. És per això que crec que el cinema perd autenticitat i força. Mai he compartit l’opinió generalitzada que el cinema és un art total en el sentit bord que se li atribueix. Pot ser un art simple -com ara la pintura, la literatura, la dansa o l’escultura- sempre i quan es realitzi dins d’una determinada praxis. Per això, defenso la meva pel•lícula TIRO EN LA CABEZA com un cinema molt pur: no hi ha música i no hi ha diàleg. La realització d’aquesta pel•lícula va ser una operació completament sostractiva. No hi afegia res: tot era suprimir i treure. En relació a la llista d’artistes/intel•lectuals que hi ha hagut a la Història Universal i que m’han influenciat n’hi ha tants i de tantes èpoques… No sabria per on començar… Escriptor: Coetzee; músic: Mahler; pintor: Van Gogh; filòsof: Kirkegaard… Mai li he trobat el sentit a les llistes d’influències artístiques.

3. La meva experiència és mixta. He estudiat diverses disciplines en escoles diferents y he estat autodidacta també. He estudiat en centres docents Econòmiques, Filosofia i Cinema. També he estudiat fora d’aquests centres abans i després de realitzar els meus estudis d’Econòmiques,Filosofia i Cinema. Crec que el que és ideal és combinar ambdues ja que són complementàries. Hi ha gent que opina diferent en funció de les seves experiències. La meva ha estat aquesta i en aquest camí seguiré pensant. De fet, estic pensant en tornar a la Universitat i començar una altra carrera. M’agradaria estudiar la carrera d’Arquitectura. Si l’acabo fent, seguiré sent autodidacta simultàniament. Seguiré estudiant pel meu compte Econòmiques, Filosofia, Cinema i Arquitectura.

4. En cada pel•lícula busco alguna cosa diferent i sempre hi ha quelcom que roman. Sempre tornen les mateixes preguntes; sempre hi ha els mateixos problemes. Què és el cinema? Què és filmar a un ésser humà? De què serveix filmar a un ésser humà? Què pot explicar-se d’un ésser humà? Què ha de romandre sempre amagat? No importa tant el tema. De vegades els motius concrets varien d’una pel•lícula a una altra però l’essència sempre és la mateixa. Després hi ha un seguit de temes addicionals molt banals i prosaics… Agradarà la pel•lícula? M’aportarà reconeixement? Diners? En realitat crec que quan faig un film el faig per dos motius: un és per amor -penso que si faig una bona pel•lícula rebré amor en forma d’afecte de moltes formes diferents- i l’altre és per un sentit ètic -em sento com un arqueòleg que es dedica a descobrir coses: en el meu cas, coses de l’ésser humà-, tinc la necessitat de furgar en les formes estètiques i en la naturalesa humana; és com complir amb el meu karma.

5. Molts. Molts són a la llista que esmentes aquí: Marc Recha, Isaki Lacuesta, Pere Portabella, José Luis Guerin… i molts altres d’altres països: Béla Tarr, Gus Van Sant, els germans Coen, els germans Dardenne, Carlos Reygadas, Michael Haneke, Lucrecia Martel… Molts. Ja he dit el que opino de les llistes i les influències.

Roser Aguilar BARCELONA,1971

1.Sempre se’m fa difícil concretar aquesta mena de preguntes sobre preferències i gustos cinematogràfics. Personalment, intento mirar pel•lícules on hi hagi una proposta singular, és a dir, busco que el director i tot l’equip mostrin una particular mirada sobre el món. Amb això vull dir que normalmente no em miro gaire el cinema que només és d’entreteniment i no perquè els menyspreï, sinó simplement perquè m’avorreix. Al contrari de molta gent, jo amb Arma letal o James Bond, m’adormo. Ja que no sóc mitòmana tampoc em tanco a cineastes en concret. Però és cert que sempre hi ha una selecció de directors, darrerament, que més m’interessen: Michael Haneke, Andrea Arnold, Antonioni i els meus “descobriments” més recents: Nicholas Klotz i Nuri Bilge Ceylan.

2. Prefereixo respondre les dues preguntes a la vegada. Sí, és cert que hi ha teòrics que es referixen al cinema com a “art total”, però no crec que calgui classificar-lo així i posar l’etiqueta. I menys en un moment en què els llenguatges i les disciplines cada vegada es creuen i es fonen amb més facilitat... Però d’alguna manera per mi sí que ha estat així.

De fet, vaig triar aquest llenguatge perquè em vaig adonar que em permetia relacionar i treballar a la vegada amb diferents àmbits que m’interessaven. Tenint l’escriptura com a primera “vocació”, amb el desig que esdevingués la meva professió, paral•lelament vaig estudiar música durant força anys. Després vaig continuar amb l’estudi i la pràctica de la dansa contemporània i la fotografia. I finalment, mentre estudiava periodisme, a partir del guió cinematogràfic vaig arribar al cinema, un llenguatge on es trobava la imatge, l’escriptura, la música, el moviment, la poesia... i llavors em vaig adonar que podria ser la meva professió. Per això, després de tot, vaig fer l’aposta de començar els meus estudis a l’ESCAC.

3. Escriptor: tendeixo a llegir més assaig. Ara, m’agrada molt un dels llibres que estic llegint: de Isabel Núñez, Si un árbol cae. Conversaciones en torno a la guerra de los Balcanes. De novel•la, em quedo amb Haruki Murakami. Músic, impossible dir-ne un: Jonah Smith, Ben Harper, Jay-Jay Johanson, Nina Simone, Richard Bona, Anita Baker, Mathew Herbert, Rufus Wainwright, Mayte Martín, Sigur Ros, Johan Sebastian Bach... Pintor: Miquel Barceló. Pensador i poeta: John Berger, té una bibliografia extensa, molt diversa, rica i estimulant. I com a “pensaments” sobre processos artístics m’interessen molt els escrits i ells llibres d’entrevistes d’Eduardo Chillida. Director de teatre/dansa: Mal Pelo.

D’alguna manera tots som autodidactes, cap escola t’ho ensenya tot. Fer uns estudis a una escola de cinema suposa simplement tenir una base tècnica i/o teòrica sobre la que tu després has de treballar. I també és una plataforma per conèixer gent com tu i per escoltar professionals i aprendre d’ells. Però el “talent” òbviament ni es reparteix ni s’explica a cap escola de l’àmbit creatiu: com a molt s’estimula, s’hi donen instruments, pistes, i es troben companys de viatge, que per altra banda no és poc. Però després tu t’has de seguir formant en tots els aspectes. I sobretot en el cas dels directors, crec que cal madurar, viure i fer-te la pell gruixuda, perquè aquest ofici no és senzill.

En el meu cas, el meu pas per l’escola i altres cursos que vaig anar fent, va suposar agafar seguretat, soltesa creant, escrivint; conèixer molt cinema sobretot a través dels companys; tenir l’oportunitat d’escoltar personatges del nivell i la lucidesa de Joaquim Jordà, Pastor Vega, Fernando Trueba, Emil Knebel, José Luis Cuerda, Juan José Campanella, Bob McAndrew, Fernando Pardo... tots ells, tan diferents, em van aportar visions molt diverses però complementàries sobre el cinema. I sent aquest un món tan complex, la veritat és que no estan de més. I en el meu cas, evidentment, el meu pas per l’ESCAC va suposar inesperadament també, després de set anys treballant en l’àmbit audiovisual, després d’haver acabat els estudis, trobar la productora que havia de portar a terme el meu primer llarg.

Però per mi és absolutament respectable la gent que no vol estudiar a les escoles, és que no cal; és evident, la història del cinema ho demostra. Ara, el que tampoc em sembla bé són els qui reneguen de les escoles de cinema i després s’envolten de caps de departament sortits de les millors escoles de cinema actuals. Això em sembla si més no una contradicció important.

I a un jove que vol començar, li diria (i de fet els dic) que hi ha moltes maneres d’aprendre i que cadascú ha de trobar el camí que millor li pugui funcionar a ell, és com fer-se un trajo a mida. Cap via és una garantia d’èxit ni de res. Per decidir-ho crec que cal valorar diversos factors personals i també si tens possibilitats d’obrir-te el camí i donar-te a conèixer d’una altra manera. En el meu cas, jo no coneixia a ningú de la professió, per tant era una mica l’única porta que podia obrir per entrar i aprendre.

D’altra banda jo sempre recomano treballar tan aviat com es pugui en l’entorn professional i si es pot amb productores diferents i en produccions d’estils i nivells diversos, perquè això també et permet tenir una visió molt més rica i plural de la professió, que també et prepara pel que ha de venir després.

4. Ufff!! Fins ara he dirigit quatre curts i un llarg, en cinema. I estic en fase de desenvolupament del segon llargmetratge. I sempre l’origen, la primera pulsió ha estat la urgència d’exterioritzar, de compartir i, sobretot, als llargmetratges, la necessitat de qüestionar-me i resoldre certs interrogants de molt endins. Després, sempre hi ha un segon filtre, importantíssim, que és: aquesta olla a pressió que jo tinc a dins,a nivell emocional, intel•lectual i/o moral, pot interessar i aportar res a algú altre? Té un component universal que pugui moure a la resta de la gent? Si totes dues respostes són afirmatives, llavors és quan entra la dramatúrgia, la tècnica, la posada a escena, és a dir, l’ofici que permet despersonalitzar la vivència per fer-la pública i potencialment interessant pel públic. Però en el meu cas, tot el que explico, per bé i per mal, té un llarg procés de maduració previ a algun lloc a prop de l’estómac... (i tinc digestions lentes, és clar). I el que intento és també tocar i remoure alguna cosa a dins de l’espectador.

Resulta molt difícil de recomanar el teu material, però per ara, és clar, he de recomanar Lo mejor de mí, el meu primer llargmetratge (i també de tot l’equip que hi vam treballar, inclosa la productora). Tot i que estic molt entusiasmada amb el segon, però ja en parlarem quan arribi el seu moment.

5. Dels cinesates propers m’interessa molt la feina de l’Isaki Lacuesta, tant pels llargs que ha fet fins avui, com pel que està muntant ara, Los pasos perdidos, que em desperta una enveja saníssima, per tots els ingredients que la componen. Crec que l’Isaki és un director valent, molt talentós i a més com que treballa molt, encara ens ha d’oferir molts gran treballs, n’estic convençuda. I sí, que potser és veritat que com ell, m’agradaria poder creuar la frontera entre ficció i documental sense complexos. El documental és un gènere que m’interessa molt, on he treballat, però o com a guionista o en peces petites, i m’agradaria posar-hi el peu aviat en algun projecte més ambiciós.

Isaki Lacuesta GIRONA, 1975

1. De moltes menes diferents, seria impossible limitar l’explicació a una època o estil. Si ho he de resumir, m’interessen els directors que fan pel.lícules que se’ls assemblen. Això no és, ni de lluny, tan evident com podria arribar a semblar.

2. Almenys a mi em resulta molt inspirador mpensar en termes de traducció: prendre capacitats i formes de treball pròpies de les altres arts i jugar a traspassar-les al cinema, a veure què en surt. Desconfio de les coses pures.

Dos escriptors: Raymond Radiguet i Robert Walser. Un músic: dependria del dia. Avui et diria l’Adrià Puntí o el Kurt Cobain. Dos pintors que algun dia descobriran en què s’assemblen: Simone Martini i Gustav Klimt.

Un pensador: Diderot.

Dos directors de teatre afins: Grotowski i Peter Brook.

Uns versos millors que un poeta: “O universo é negro/ sobretudo de noite” (Pessoa).

Judith Colell BARCELONA, 1968

1. Acostumo a veure cinema europeu i asiàtic. Sempre falta temps per anar al cinema i la veritat és que s’ha de triar i crec que el més interessant a nivell d’innovació del llenguatge és el que es fa fora de Hollywood. També veig molt cinema en DVD d’autors que desconec perquè no s’estrenen al nostre país o d’autors clàssics. És difícil donar noms dels directors que m’interessen perquè sóc conscient que me’n deixo molts però dels autors de referència que sempre estan presents puc citar a Dreyer, Bergman i Tarkovsky. Dels autors més recents m’interessa molt el que fa Haneke, Lars Von Trier, Claudia Llosa, Lucrecia Martel, David Cronenberg o Gus Van Sant. Tots ells són cineastes que compleixen una frase que un cop vaig llegir de Lars Von Trier que deia que una pel•lícula havia de ser com una pedra a la sabata i que em sembla molt afí al que jo penso que ha de ser el cinema. També m’interessa molt el que està fent recentment el cinema romanès i també el que es fa des de Barcelona en l’àmbit del cinema més “al marge” (tant de ficció com de documental i aquest punt mig entre ficció i documental que tan meravellosament han desenvolupat els meus companys) i que està representat per molts dels cineastes que estan citats en aquest reportatge.

2. És imprescindible que un director tingui presents les altres formes d’art en el moment de pensar en la seva obra. Evidentment, la literatura però també, i molt, la pintura i el vídeoart/instal•lacions... Jo sempre començo a plantejar-me una pel•lícula anant a buscar referents pictòrics abans fins i tot que els cinematogràfics. Es difícil de recomanar perquè de nou em deixaré a molta gent que m’interessa però ho provaré de fer.

Escriptora: Lolita Bosch.

Músic: gairebé sempre escolto música barroca (Bach, sobretot) però també m’agrada Björk i un grup que he descobert recentment “Le Pianc”.

Pintor: Lucien Freud és el que més m’ha inspirat en totes les meves pel•lícules.

Pensador: Jordi Pigem.

Director de teatre: Calixto Bieito.

Poeta: no sóc una gran lectora de poesia i em sap greu no ser-ho, però m’agrada molt Luis Garcia Montero.

3. Crec que les dues coses no han de ser incompatibles. És molt important la funció que fan les universitats i les escoles de cinema però fer cinema no és només un coneixement tècnic o teòric. Sobretot cal veure molt cinema, descobrir els diferents llenguatges i un aprenentatge més “humanístic” que passi pel coneixement profund d’altres camps com la pintura, la literatura, la música o el vídeoart. Ningú pot ser director de cinema només coneixent la tècnica del rodatge o la teoria de la planificació. En tot cas, es pot arribar a ser un bon realitzador però mai s’arribarà a fer pel•lícules amb ànima pròpia.

Jo vaig tenir un aprenentatge bastant autodidacta però ara em fan molta enveja els meus alumnes a la Pompeu o a la Llull que tenen accés a uns coneixements teòrics i d’anàlisi que m’agradaria i m’enriquiria molt tenir. Jo vaig estudiar Historia de l’Art i tots els coneixements de composició, color, simbolisme… que vaig veure al llarg dels cinc anys de carrera em van ser molt més útils per fer cinema que els coneixements tècnics que vaig aprendre en un postgrau que vaig fer a la New York University. Sí que va ser útil de l’estada a Nova York el fet de conèixer i viure una altra cultura (crec que anar fora, on sigui, també és molt important en el nostre aprenentatge per “obrir la ment”) i el fet de rodar molt.

4. Jo pretenc reflexionar sobre temes que em preocupen. Crec en el cinema i en les altres arts com a “aliment de l’ànima” i crec que això és totalmente imprescindible. Com he dit abans una pel•lícula ha de ser una “pedra a la sabata”. No crec en el cinema només com a entreteniment, no m’interessa. Tant entreteniment ens està idiotitzant com a societat i això no beneficia gairebé a ningú (o només beneficia a aquells que no se n’han de beneficiar). M’agraden les pel•lícules en les quals hi estic pensant al llarg de setmanes o mesos després d’haver-les vist. Si pogués recomanar només una pel•lícula meva seria l’última, en aquest cas Elisa K (que he codirigit amb Jordi Cadena) però és bastant normal que t’enamoris més de l’últim treball que has fet. I com que Elisa K encara no la poden veure perquè l’estic acabant, recomanaré 53 dies d’hivern.

5. Lars Von Trier, tot i que sé que és una tria una mica controvertida perquè és un cineasta que desperta amors i odis (com ha de ser). I també Haneke.

Carles Balagué BARCELONA, 1949

1.No sóc gens selecte i consumeixo pel•lícules de tot tipus però amb algunes excepcions. Durant la meva etapa de programador dels Cinemes Méliès básicamente projetàvem clàssics: Billy Wilder, Hitchcock, Mankiewicz, Visconti, Fellini, Bergman, Pasolini, Antonioni, Rohmer, etc. Pel que fa al cinema actual m’interessen algunes pel•lícules de Michael Haneke, David Lynch, Clint Eastwood, Wong Kar-Wai, Tim Burton, Joel i Ethan Coen. Respecte als meus gustos cinematogràfics sóc bastant eclèctic.

2.Els darrers anys només he rodat documentals que, en certa manera, se sustenten sobre el concepte transversal de la utilització de diferents formats i materials, d’estar proper a l’assaig en la literatura. Crec necessari que un director tingui curiositat per les distintes disciplines artístiques, sobretot en la seva etapa de formació. Recomanar un sol escriptor se’m fa difícil, però et faig arribar una petita llista: Kafka, Nabokov, Chandler i Eduardo Mendoza. Un músic seria Chet Baker i em quedaria amb el grup musical The Doors; com a pintors: Munch, Matisse, Van Gogh, Modigliani; pensadors: Camus, Jung; com a directors de teatre triaria Mario Gas o Oriol Broggi i com a poetes Walt Whitman o Thomas Eliot.

3. Sóc un director de formació autodidacta i mai he conegut cap acadèmia de cinema. No sóc ningú per a recomanar res. Cadascú ha d’escollir el seu camí, però sí he de dir que trobo excessiva la quantitat d’acadèmies de cinema que hi ha avui dia a la nostra ciutat.

4. Sempre es persegueix comunicar quelcom a l’espectador, però malauradament no sempre s’aconsegueix. Em molesta el toc de Sewell d’autor rebuscat i críptic: ningú té la necessitat d’anar al cinema amb un llibre de claus. Particularment, prefereixo certa transparència en el plantejament de la història i la seva resolució. Em resulta difícil quedar-me amb una pel•lícula pròpia, però atès que em toca defensar-la diria La bomba del Liceu.

5. Michael Haneke. No m’hi identifico però em semblen molt interessants les seves propostes cinematogràfiques.

Albert Serra BANYOLES 1975

1.“Interessar-me” jo diria que cap. M’agraden molts directors: Andy Warhol, Hong Sang-Soo, Boris Barnet, John Ford, Kenneth Anger, Mikio Naruse, Carmelo Bene, Edgar Neville, Sergei Paradjanov, Leni Riefensthal, Wang Bing...

2. Com més format estigui un director, més recursos tindrà, crec (tot i que Paradjanov deia que la lectura era perniciosa per a un director de cinema). Alessandro Manzoni (escriptor), Merle Haggard (músic), Cy Twombly (pintor), Bertrand Russell (pensador), Cavafis (poeta), Jean Marie Straub (director de teatre).

3. “Voler dedicarse al cinema”: qui vulgui això ja no em mereix cap respecte. Un ha de voler fer una pel•lícula concreta que no pot deixar de fer-se, que el món necessita. Les escoles de cinema són negocis que només ensenyen mentides. Per això, mai cap gran director ha anat a una escola.

4. Jo vull fer una obra d’art i divertir-me al mateix temps. Mai faria res sense aquestes dues motivacions. El cant dels ocells.

5. Sokurov.

Pere Portabella FIGUERES, 1929

1.Alguns són a la llista de cineastes que inclous en aquest reportatge.

2. Del que es tracta és si qui decideix dedicar-se al cinema és obert i està contaminat per altres disciplines. Haurà de comptar amb col•laboradors de pràctiques diferents al cine que estiguin en actiu.

3.Simplement procurar aprendre l’ús dels estris sense matricular-se en una escola que t’ensenyi a fer pel•lícules segons els models i les seves normes. La correcció acadèmica et porta a un carreró sense sortida on tot està previst, fins i tot el teu futur com a cineasta.

Per a mi els guions no poden ser considerats ni escrits com a relats literaris. Simplement han d’informar del film que es pretén realitzar. Un inventari de seqüències ordenades, un itinerari de llocs, una agenda de continuïtat, una llista de diàlegs, si n’hi ha... i poca cosa més: un document. D’aquesta manera s’obre el camí per arribar fins a l’anul•lació de la jerarquització de les seqü.ncies i desaparició de les seqü.ncies de transició, perquè manquen de sentit. En definitiva: mentre un argument solament cal “explicar-lo”, un relat s’ha de construir a partir del teu imaginari i ser capaç d’atraure la nostra atenció pel que té de sensorial i emocional. Ofereix un o més conflictes que han d’interpretar els seus usuaris. Focalitzar la mirada en funció d’un projecte imaginari previ. Cada pla pesa sobre tots els altres. Cada seqüència té la seva tensió i sentit i, en relació amb les altres, acumula tot el potencial de la pel•lícula. L’ordre de les seqü.ncies és inamovible i ocupa el lloc de l’argument.

Les imatges, els plans són polifònics, per on es navega més entre la imprecisió del text i allò pensat i no dit. No oblidem que l’espectador, sigui quin sigui el seu nivell de complexitat receptiva, sempre es mantindrà en els límits del “camp semàntic” del film.

4. La fascinant atracció de col•locar-me davant un foli en blanc, horitzontal, entre el silenci i el buit, per ordir un relat sense argument o històries lineals, i centrar-me en les possibilitats i capacitats que li son pròpies al cinema per estructurar nous codis adequats a les teves exigències. En certa manera, és com treballar directament sobre la pantalla. Aquesta és l’aventura. I el que és fonamental és que l’espectador o l’usuari accedeix-hi com a subjecte actiu i participatiu. Avui aquest protagonisme de l’espectador que intervé sense intermediaris a la pel•lícula és una exigència cada vegada més estesa.

5. Actualment es produeixen pel•lícules sense sortir de casa només que per rodar, amb una qualitat òptima i pressupostos de microeconomia, i unes possibilitats de distribució/circulació inimaginables no fa massa temps. En aquest context l’estic esperant amb impaciència.