Vint-i-cinc anys. Mirant enrere, quin balanç en feu?

( Joan) Positiu. (Lluís) “Que nos quiten lo bailao”, es diu. ( Joan) Que la teva professió sigui el que va començar com una afició i una forma de divertir-te els dissabtes a la tarda, és una satisfacció brutal. Nosaltres érem melòmans, no músics. Els Pets s’han convertit en un referent per a molta gent en aquest país, i el fet que les nostres cançons hagin arribat a tanta gent... Actualment, als nostres concerts vénen pares i fills, això és quelcom que no vam somiar la primera vegada que vam agafar un instrument.

(Lluís) En part és una anomalia també, no? És una satisfacció, però també un fet que dóna per reflexionar. No és normal que un conjunt tingui aquesta durada, i més en un gènere tant efímer com el pop, en el qual el públic necessita veure una renovació constant de cares. Ens sentim uns privilegiats i també una anomalia fantàstica.

Una rara avis, sobretot cantant en un idioma minoritari?

( Joan) I minoritzat. (Lluís) Minoritari i minoritzat, i amb un nom que no ens ha ajudat gaire a aconseguir credibilitat. ( Joan) A nivel de públic, a nivell popular, sí. (Lluís) Bé, jo crec que no ens ha ajudat a tenir credibilitat. El que fa normalment als concerts un grup de pop que porta vint-icinc anys que treu un disc és tocar als concerts algunes de les noves cançons i repassar els seus hits, les seves velles glòries... Però en el nostre cas, per sort, per a sorpresa nostra, hi ha gent interessada en escoltar la nova producció en directe, a banda de temes que fan moure la gent com el Bon dia, que ja és com...

... Una obligació?

(Lluís) Un ens autònom, una cançó que ja no és ni nostra perquè ja forma part de la gent. De tota manera, la cançó que ara fa moure més gent és XL, el single de l’anterior disc.

( Joan) Comencem una gira de presentació del disc i podem tocar les dotze cançons noves. Molts artistes han de fer tres o quatre temes del nou disc per ensenyar que han tret un nou treball, i omplir la resta del concert amb coses que van fer deu o vint anys enrere. En el nostre cas, presentem realment el disc i afegim una selecció de la nostra carrera. (Lluís) De la selecció que en fem, el 80% o 90% dels temes formen part de la segona etapa del grup, la dels darrers deu discos. Els Pets tenen dues èpoques. La primera, més de rock català, molt Tarragona m’esborrona, amb una vessant més lúdico-festiva, reivindicativa, eclèctica musicalment; i una segona, que ve a partir del disc Sol, que és on apostem més pel pop d’autor, amb lletres més treballades i una música més cohesionada i coherent. Des de fa ja bastants anys, quan toquem en directe, el que fem és bàsicament aquesta darrera.

Quan les cançons que algú fa passen a formar part del públic, que la gent se les fa seves, es pot considerar que ha tingut èxit?

(Lluís) Jo crec que és el màxim al qual pot aspirar un músic. Sempre he tingut dubtes sobre els artistes de culte, m’agradaria preguntar- los si ells ho volien ser o els ha fet la gent. Quan una persona fa art o cultura, el que vol és comunicar i comunicar-se, donar a conèixer la seva visió de la vida. Si hi ha un gènere que té un plus a nivell de repercussió, aquest és la música popular, el pop. El que té de valor comparat amb altres gèneres o arts és que arriba a tots els estaments socials i, a més, la resposta és immediata, la vius de manera instantània als concerts. Els pintors, per exemple, haurien d’anar cada dia a la galeria on exposen per veure les cares que fa la gent quan miren un dels seus quadres. Nosaltres, cada cop que toquem en directe som actors principals, però també som espectadors privilegiats perquè podem veure les reaccions del públic. Per tant, aconseguir que una cançó teva, que potser vas escriure com a vàlvula d’escapament un dia que et vas emprenyar amb la dona, acaba sent una cosa que la gent se la fa seva, és el màxim. ( Joan) No tinc res a dir. Parla tan bé aquest home...

És millor aspirar a ser un artiste de culte o un artista culte?

(Lluís) Ser culte té una espècie de regust despectiu. En el nostre cas, som gent que no sabríem viure sense la música; necessitem la música per fer, per funcionar... ( Joan) ... Però no la nostra. Ja he dit que pri mer vam ser melòmans, i encara ho som. Ens vam conèixer perquè ens va unir la música. Jo crec que podríem prescindir de fer-ne, però no d’escoltar-la, de comprar discos i d’anar a concerts. (Lluís) Podem prescindir de fer-la, però no d’escoltar-la. I per altra banda, ens avorreixen bastant els músics que només viuen la música, que només respiren música, que només parlen de música i només saben funcionar al voltant de la música, però de la seva. Si t’interessa la música, el més lògic és que t’interessin també altres arts com el cinema, el teatre, la pintura o la literatura. Si tens una sensibilitat cultural, no la circumscriguis només a la música, i segons com a un cert gènere i prou. ( Joan) Existeixen dos tipus de músics. Quan puges al cotxe d’un company de professió hi ha qui et posa l’última cançó que ha fet; nosaltres posem l’última cançó o l’últim grup que hem descobert. Pel que fa als cantants i grups de culte, m’agradaria dir que, qui els tria, és el públic. En la gran època del boom del rock català hi havia una certa gelosia per part d’algú que deia que nosaltres fèiem música per a canalla. Nosaltres ens defensàvem dient que escrivíem cançons conseqüentment amb l’edat que teníem, que feiem música i punt i que qui l’escoltava era qui triava. Quan escrius un tema és perquè tens quelcom a dins i necessites canalitzar-lo i treure-ho en forma de cançó; després la gent et tria. A vegades hem fet cançons realment crues. En aquest darrer disc hi ha una, A cop de cotxe, que reflecteixen coses que passen a la societat, que no són gens exagerades si llegeixes els diaris; però potser l’hem embolcallada amb una música ensucrada, optimista, amb grans tornades perquè venim de la tradició pop. Ens agrada escriure lletres amb esperit crític, que expliquin coses que facin rumiar una mica. I no és una cosa d’ara, sinó que a tots els discos hi ha cançons així. Potser abans relluïa més la vessant més festiva... (Lluís) Des del principi Els Pets han tingut una vocació de grup massiu. És a dir, de grup que no ha tingut mai cap tipus de complex en ser comercial. Fem la música que ens agrada, amb tornades enganxoses. El fet que ens escolti des de la padrina fins al nen petit, és un plus, no una cosa de la qual ens hem d’avergonyir. Com més ampli sigui el teu ventall de públic, més orgullós has d’estar del que fas. El nostre referent primigeni, i més alt a nivell musical, són els Beatles, en - ca ra que quedi molt poc cool.

És el meu grup de culte. Ja em caieu millor.

Els Beatles i per què? Perquè van fer el que sembla impossible: fer música que va arribar a tot tipus de generacions, estrats socials i gustos, i alhora van ser innovadors fent can - çons de qualitat. Aconseguir fer música de qualitat i que alhora sigui comercial no és tan fàcil. Ara diré una boutade: el més fàcil és fer música de culte, que agradi a tres malgrat que sigui una merda: el teu pare, la teva mare i tu.

No existeix cap fórmula per escriure una cançó abocada a l’èxit?

(Lluís) Jo crec que no. Hi ha gent que s’ho pensa i que viu d’això. No hi ha una fórmula per fer un hit, però es pot fer una cançó que enganxi. La màgia del pop, a diferència de qualsevol altre estil musical, és que té la capacitat infecciosa de fer que te’n vagis a dormir amb la tornada d’una cançó al cervell. Aquest poder tan fort d’enganxar-te només el tenen cert tipus de drogues.

Fer música comercial, que arribi a quanta més gent millor és, en teoria, l’ambició de qualsevol músic, de la mateixa manera que l’escriptor escriu un llibre perquè el llegeixi la major quantitat possible de persones. No hauria de ser motiu de crítica.

( Joan) Això és una mica conjuntural. (Lluís) Sense trair la teva visió, la teva manera d’entendre la música, és clar. ( Joan) Bob Dylan ha venut milions de discos dient el que pensava i ha tingut números 1 a les llistes d’èxits; és comercial? No ho sé, però ven molt. En el nostre cas, vam coincidir en un moment en què passaven coses que ens van ajudar. Hem d’estar agraïts a l’atzar. Hi ha molts grups que tenen talent al darrere i que tenen moltes coses a dir que es queden pel camí. Nosaltres vam agafar el moment pel coll, i quan l’oportunitat va passar per davant nostre, no la vam deixar fugir. Vam continuar treballant i el que vam començar com una broma, insisteixo, s’ha convertit en la nostra professió. Hem sabut canalitzar una carrera.

Constantí encara us fa patir?

( Joan) En el nou disc hi ha una cançó que es diu El poble sota el barret de fum que ve a ser una posada al dia. (Lluís) Constantí encara ens fa patir molt. ( Joan) És la nostra manera d’entendre el patriotisme, una paraula que sembla que hagi perdut significat. Amb esperit crític sempre, molt poc xovinista i molt poc autocomplaent, és una carta d’amor al poble, com ho podria ser a la nació, des d’una visió crítica del que ens envolta. Ens sap greu que les coses que ens agraden canviïn, de manera que denunciem el que no ens agrada segons la nostra manera d’entendre el món. Sempre que fem una carta d’amor, ja sigui a una dona, a un país, a una llengua, a una cultura o a un poble, intentem fixar-nos en les coses que no són tan bones. (Lluís) Les cicatrius i les tares. Potser, quan ets jove, et vols mostrar sempre millor del que ets, només vols mostrar els aspectes positius; però quan et fas una mica gran, comences a entendre que mostrar els defectes et fa més creïble i més real. Això es pot aplicar a nivell personal i col•lectiu, a nivell de poble i de país.

Quan ens fem grans també ens fem més pessimistes?

( Joan) No, et moderes més, com els toreros. Quan puges a un escenari, moderar vol dir veure venir les coses i mirar-te-les amb perspectiva i no actuar precipitadament. Quan ets madur, ni les eufòries són tant eufòria perquè veus que no n’hi ha per tant, ni les desgràcies ni les penes són tant espectaculars; tot ho valores d’una altra manera. Quan es mor la mare ja saps el que vindrà quan es mori el pare, per tant aquella hòstia ja no és tan gran. Les cicatrius et van fent. Això significa que passes a ser més pessimista? No, vol dir que et prens la vida d’una altra manera: controles més l’eufòria i el dolor. Tant a nivell personal com artístic estem vi vint un moment en el qual podem moderar-nos i veure les coses venir. Dominem una mica el que és físic i ja no tenim aquella precipitació de quan érem més joves. Ara tenim més pers pectiva.

(Lluís) Des de fa un parell de discos, reivindiquem l’optimisme adult, que és més real perque està basat en la realitat. No té res a ve u re amb aquell optimisme juvenil, on tot és bonic i color de rosa. Els personatges dels darrers discos són gent que pateix unes so - tre gades importants, però que no volen fer pe na; saben que, malgrat els sotracs, la vida con tinua i que totes les seves ferides cicatritzaran. No tenen tics de dramatisme juvenil perquè el món s’enfonsa al seu voltant perquè la parella els ha deixat; ara pateixen, però sabent que hi ha un camí endavant perquè la vida els ha demostrat que és així. Ara hi ha un optimisme adult, que es gaudeix més i és més creïble que l’optimisme del jovent.

També és més serè, no?

(Lluís) Exacte. I la serenitat no és una mala cosa.

LA FRAGILITAT DELS CIMENTS Aquest és el vostre disc més “fràgil”?

(Lluís) No sé si és el més fràgil, però sí és el que reflexiona més sobre la fragilitat de les coses importants i també sobre els aspectes positius de la fragilitat, que també és quelcom que té molt a veure amb el pas dels anys. En la primera etapa de la vida, la fragilitat és com una tara, una cosa que rebutges perquè et sents immortal, però quan passen els anys tothom s’adona que és fràgil i que les coses que l’envolten, també. Precisament això fa que les puguis gaudir molt més; les coses que saps que no duren les assaboreixes més.

A la cançó que dóna títol al disc, dieu que som fràgils i ens fem forts.

(Lluís) Sí, exacte. La fragilitat ens fa forts; el ser conscients de la fragilitat ens fa molt més forts. Com deia abans en Joan, et fa més re - sistent als entrebancs i als sotracs que puguis trobar-te. Quan et creus immortal, la mortalitat et desconcerta: la primera mort que et tro bes a la teva vida et deixa absolutament des concertat. En canvi, arriba un punt en què la teva realitat, el teu voltant, està ple d’en trebancs més o menys definitius. ( Joan) A mesura que passen els anys les bombes et van caient cada cop més a prop. (Lluís) I et tornes més resistent i alhora més conscient de la fragilitat. La fragilitat et dóna fortalesa per resistir.

Cal assumir la fragilitat?

(Lluís) No sé si cal, però és positiu assumirla, i amb orgull. Dir: “Sí, tinc cicatrius, i què passa?”. Nosaltres apostem per les cicatrius, perquè demostren que has viscut i que has superat els entrebancs del que has viscut.

Anem desenvolupant la nostra personalitat a base de cicatrius?

( Joan) Jo penso que sí. Malgrat que potser el tronc és el mateix, quan surts de l’adolescència estàs format (o ho hauries d’estar) com a persona i per tant tota la vida seràs el mateix, però aquesa personalitat es va reconstruïnt i va variant lleugerament a base d’hòsties i de les experiències que vius. Essencialment, jo pen so ara igual que quan tenia setze anys a nivell polític, per exemple; però amb aquella edat tot era blanc o negre, i qui no estava amb mi estava contra mi. Ara, la vida m’ha ensenyat que hi ha molts grisos, que hi ha molts matisos. No tant sols m’ha ensenyat a respectar al contrari, cosa que sempre he fet, sinó fins i tot a entendre’l. A mi no em faran canviar les meves idees, però ara puc arribar a entendre les dels altres. Jo sóc el mateix des d’un punt de vista troncal, però la meva visió d’algunes coses ha canviat. Estem en constant canvi, però en l’essencial som els mateixos que quan ens vam formar com a persones. (Lluís) El nostre voltant és diferent cada dia. ( Joan) Ens fem més savis a mesura que acumulem coneixements i més esperit crític; acumulem saviesa i visió de la vida. (Lluís) El que t’envolta canvia cada dia perquè cada dia és diferent, cada dia passen coses diferents, però d’altra banda la genètica també és molt poderosa. Hi ha uns certs referents i comportaments que els tenim des de sempre i que no canviaran mai, però es tracta d’evolucionar. Una persona que és igual als quinze que als quaranta-cinc és una persona que ha viscut molt poc, que ha evolucionat molt poc emocional i anímicament. Se suposa que el que ens envolta ens ha de penetrar d’alguna manera; en definitiva, ens ha d’impregnar.

El dossier promocional del nou disc diu que Fràgil és un aparador d’estats d’ànim. No és aquest el comú denominador de qualsevol disc?

( Joan) A vegades hem guaitat obrint una fi - nestra i explicant el que passava al voltant. Hi ha discos en què, com diu en Lluís, en una cançó la finestra era un mirall on ens sentíem reflectits. A vegades parlem més de no saltres i d’aquests estats d’ànim: senzillament seiem en un banc i actuem com a simples observadors escrivint del que veiem. Tenim cançons de tota mena. Potser en aquest disc sí que hi ha estats d’ànim vinculats a les relacions personals i sentimentals, on cada vinyeta seria com una relació; fins i tot a les més sòrdides, que arriben a matar per amor, o diferents visions de la vida. Explica la història d’un home que està a punt d’estavellar-se amb un avió. Quan passa aquesta situació et fumes una cigarreta i tornes a ser el mateix cretí que eres abans. Val la pena reflexionar, encara que sigui una estona, sobre les coses que valen la pena de veritat.

Les persones necessitades d’amor, no han de resignar-se a deixar d’equivocar-se?

(Lluís) I tant! I a més a més, la vida t’ensenya això, no? Les cicatrius de què parlàvem abans es referien a això. Moltes vegades, el combustible de la vida és aquesta voluntat tossuda d’estimar i ser estimat. Si t’atures a pensar què és el que ha provocat que fessis les ximpleries més grans del món, la majoria de vegades no són grans propòsits a nivell de la pau mundial, sinó el cul o els ulls d’una noia, o aquella trucada de telèfon que et va encisar. Aquest combustible és, a vegades, el que et fa tirar endavant, el que t’ha fet plorar més, somriure més, trempar més, i acostuma a ser coses que tenen relació amb els sentiments. Digues-li amor, però també digues-li odi, tendresa, rancúnia, enyorança o ganes de tenir alguna cosa que no tens. Aquestes són les coses que realment et fan cometre les barbaritats més grans de la vida. En general sempre hi ha un desig pel mig, un desig cap a una altra persona. Quan aguantes fins a les vuit del matí en tuguris de dubtosa reputació no acostuma a ser per tenir grans revelacions culturals, sinó perquè busques una tia i no la trobes; quan la trobes ja no surts tant.

El desig és una clau que pot obrir la porta als trios.

(Lluís) Sí, de fet una de les noves cançons parla l’això: hi ha moltes parelles que porten ja tants anys que la rutina... ( Joan) ... Els venç... (Lluís) Sí, els rovella per dintre i cerquen alternatives. Està bé provar-ho, però té el seu risc. Aquesta cançó explica que hi ha un risc.

Tres són multitud?

(Lluís) En el nostre cas, no. Diuen que el 3 és el número màgic. Hi havia una cançó de Barri Sèsam que parlava d’això. ( Joan) Jo estic segur que no. La tradició judeocristiana ens ha ensenyat que només es pot estimar un Déu, una persona... No ho tinc tant clar, sincerament. Jo a vegades m’he enamorat de més d’una persona alhora, igual que m’he enamorat de més d’un paisatge o d’una cançó.

(Lluís) Sí, però la convivència... ( Joan) Això ja és una altra cosa, que forma part de la condició humana. Però el fet d’enamorar- se de diverses persones, és possible. L’amor és cosa de vint-i-cinc si es vol, però la convivència ja és una altra cosa.

Conviure amb vint-i-cinc...

( Joan) Amb dos ja és... (Lluís) Pots viure agradant-te els Beatles i els Rollings, però no cal que convisquis amb ells tot el dia. Una de les coses més boniques que hi ha és l’instant en què et creues amb una persona pel carrer, et creus absolutament enamorat d’ella i no la veus mai més a la vida. Potser per això mateix t’enamores d’ella, perquè si la coneguessis de debó veuries que li agrada... jo qué sé... Luis Eduardo Aute. ( Joan) A mi m’agrada l’Aute. (Lluís) Bé, busquem algú altre... La Oreja de Van Gogh.

Al cotxe és convenient tenir sempre algú al costat?

(Lluís) Al menys en el meu cas és convenient, perquè sinó o no em moc del lloc o em foto una hòstia. ( Joan) No té carnet. En el meu cas, que m’agrada molt conduir, i un dels meus plaers és conduir escoltant música, ja em va bé anar acompanyat, però sempre que l’altra persona no sigui gaire xerraire perquè m’agrada concentrar- me en la carretera i en la música. El cotxe és el lloc on escolto més música. (Lluís) Aquesta cançó precisament parla d’una manera molt particular de la meva companya i jo, d’aquests instants de complicitat que tens a nivell de parella, que no cal dir res. Són molts anys de camí i, a vegades, no cal dir res perquè els silencis són molt eloqüents. Però també parla, entre d’altres coses, de cert tipus de complicitat com la que tenim en Joan i jo en un cotxe. Per desgràcia seva m’ha hagut d’arrossegar molts anys fent-me de taxista, i portem moltes hores dintre d’un cotxe tots dos plegats. Per sort, tenim ja tal complicitat que podem estar un viatge de Tarragona a Barcelona sense dirnos res, i cap dels dos se sent incòmode. Això és quelcom que la majoria de la gent no entén, i que per por al silenci es veuen en l’obligació de treure temes de conversa.

És millor un silenci còmode que una conversa forçada.

(Lluís) Exacte. Hi ha gent que no entén això i que han d’omplir el silenci de paraules per no sentir-se incòmode. En Joan i jo tenim un avantatge: a vegades callem perquè volem escoltar la música.

Les cançons es fan millor amb glaçons de gel o sense?

(Lluís) Sense. El que fan els glaçons és aigualir els líquids. A mi no m’han agradat mai.

( Joan) També refresquen. (Lluís) Si es vol refrescar una cosa el millor es posar-la a la gelera, que es refrescarà. Però no hi posis glaçons, home! ( Joan) Sense glaçons, de què parla? Del gel? (Lluís) Aquesta cançó parla de no viure la vida de manera aigualida, sinó de viure-la amb intensitat i que, malgrat els anys, aquesta força no té perquè perdre’s. Explica que ara les coses són diferents i que les ressaques són més dolentes, immensament més dolentes. Explica que ara ja vas al psiquiatre i tens fòbies, però encara tens ganes de barallar-te amb les coses que no t’agraden. També parla de combatre la mediocritat. No estem morts, estem fets servir, però no morts.

Durant aquests 25 anys, us han fet més mal les crítiques o la indiferència dels que no saben res?

(Lluís) Aquesta és una frase molt meva del disc. Crec que no ens podem queixar a nivell de crítiques, ja que en general han estat més benevolents del que ens mereixíem; sobretot al principi. Una mala crítica és saludable. Els artistes tenen certa tendència a pensar que són la repera, que són el centre de l’univers i, de tant en tant, va bé una patacada per baixar- los els egos. Per sort, Els Pets han tingut des de sempre un públic molt incondicional i molt poc conceptual al principi sobretot, que ens va donar el caliu que necessitàvem com artistes i per aprendre. Nosaltres ens vam fer en un escenari, no en un local d’assaig; ens vam fer a base de desafinar molt. Però per sort teníem davant uns seguidors que aguantaven estoicament les desafinades fins que vam aprendre a fer-ho una mica decentment. ( Joan) Si la indiferència és fruit d’un prejudici, a vegades pica, fa una mica de mal. La gent pot opinar el que vulgui, però amb criteri. Quan veiem una crítica sense fonament –cosa que es veu perquè els arguments són d’una manera o una altra–, a mi em dol. (Lluís) En el nostre cas, dient-nos Els Pets, tenint un component ideològic tant clar i que hem fet tan palès de manera tant desacomplexada, som carn de prejudici. Els primers anys ens vam crear una fama que ens ha costat bastant treure’ns del damunt. ( Joan) Era un moviment general i ens va tocar. (Lluís) A sobre, dins del moviment érem els “indepes”. ( Joan) Perquè fèiem bandera. (Lluís) I per sort, sobretot a partir de Sol, la gent va començar a treure’ns aquest prejudici i veure que sota el nom i sota la broma, hi havia una voluntat d’evolucionar i que hi havia una aposta seriosa. Ho hem notat. Potser de les coses que estem més orgullosos és d’haver estat capaços de convèncer tot un segment de la crítica especialitzada que ens tenia una mica com el que érem al principi, que no havia vist l’evolució que havíem fet. És d’agrair. El més fàcil és caure en el prejudici i ja està i hi ha certa gent que no s’hi ha quedat en aquest concepte.

Fa temps vaig llegir en algun lloc que en el moment d’explosió del fenomen del poprock català Els Pets eren la cara B. Com si aquell moviment fos un antic single de vinil.

( Joan) En aquell famós festival del Sant Jordi érem els més petits de la colla i els menys preparats a nivell de perícia; els més justets. Però progressivament vam anar seguint la nostra carrera mínimament coherent i ara som una mica els supervivents d’aquella generació. Crec que, com a grup, queden els Lax ‘n’ Busto i artistes puntuals que canten en solitari. No sé si érem la cara A o la cara B... (Lluís) Les cares B a vegades amaguen grans cançons. Rain era una cara B. ( Joan) Rain? De qui? (Lluís) Dels Beatles. Me’n recordo quan compràvem els singles. La cara A era sempre la que t’agradava i la B la que et sorprenia. ( Joan) En tot cas, és un moviment que vam viure amb molta joia, amb molta alegria, i que gràcies a ell som aquí. Vam saber pujar al carro i la feina ha estat nostra, a base de treball, per no baixar-ne.

DE LA INSOLÈNCIA A LA MADURESA Ho voleu tot? Sou insolents?

(Lluís) Cada cop menys; abans ho érem molt. ( Joan) Ara li toca a uns altres ser insolents, no trobes?

Potser sí...

(Lluís) Un senyor gran insolent sembla un maleducat. Quan van començar érem molt insolents, però era aleshores quan tocava serho. Ara, en canvi, et sap molt greu ferir la gent, t’adones que hi ha coses que fan mal. Criticar als companys de professió, un esport nacional, s’ha de fer en petit comitè i per riure. Fer-ho publicament és innecessari.

En una de les noves cançons dieu que qui ho vol tot peca d’insolent.

(Lluís) Sí. El que diu aquesta cançó és que, quan ets jove, tens una set insolent del que ho vol tot sense glaçons. Això forma part de l’ADN de la joventut. Però la mateixa cançó parla després de com som ara i diu que actualment estimem malgrat haver patit mil i una ferides, i que malgrat aquestes ferides encara tenim ganes de beure’ns la vida d’un glop. Però amb una visió diferent, adulta.

La set ara és diferent.

(Lluís) Sí, i no bebem tant. ( Joan) Jo no sóc pare i tampoc bec tant.

Sou més selectius triant els objectius?

(Lluís) Sí, perquè tampoc ja els podem assolir tots. Quan el teu físic i la teva capacitat de treball va minvant has de ser més selectiu. És qüesti. de supervivència. I a més a més, a base d’hòsties també vas aprenent les coses que no has de fer perquè no et senten bé i no t’ajuden.

Això significa que ara us resulta més difícil triar els temes que conformaran un nou disc?

(Lluís) O no, o resulta més fàcil. El fet de ser més selectiu també t’ajuda a triar i a saber quan una cosa val la pena i quan no. Fa deu discos, feiem dotze cançons, les fotíem en un disc i ja està.

( Joan) Ara hi ha més àrbitres, també. A banda de nosaltres tres, hi ha més persones. I sobretot el productor nord-americà Brad Jones, l’àrbitre que està una mica per damunt de tot per evitar la lluita d’egos que pugui haver; ell ve amb un criteri exterior, ens coneix i té una visió totalment de fora; ens va molt bé a l’hora de triar les cançons perquè té un criteri estrictament musical, sense cap tipus de connotacions. (Lluís) És molt subjectiu triar les cançons, dir quina és millor que l’altra.

El públic sí pot triar quina és la que més li agrada.

(Lluís) L’autor és la persona menys objectiva per decidir. ( Joan) Tenir un àrbitre no vol dir que l’encerti; ell aplica el seu criteri, però nosaltres el necessitem per tirar endavant el projecte. (Lluís) La persona que tria no ha de tenir cap prejudici ni favoritisme. Això no treu tampoc que el ser selectiu vagi molt lligat amb el fet que quan més discos venem més conscients som de la responsabilitat que tenim davant del públic. Cada vegada costa més fer una cançó diferent a la que has fet abans; també costa més trobar una història que no sigui un refregit d’algun tema que has tractat abans. Cada cop has de ser més selectiu perquè sinó acabes autoplagiant-te.

Cal plantar cara a la mediocritat?

Sí, però això no vol dir que no siguem mediocres. Com a mínim, si intentes no ferho, tens alguna cosa guanyada.

La mediocritat és un enemic en l’art?

(Lluís) Sí, però també en la política.

Tenim polítics mediocres?

(Lluís) I tant! Tampoc no cal caure ara en la típica crítica a dojo de la classe política. ( Joan) Vols un titular, eh? Vols un titular. (Lluís) La feina del polític és una feina bastant criticada. L’altre dia vaig escoltar un discurs d’un polític i em va agradar molt el que va dir, això que era una reflexió que anava al seu favor. Deia que els polítics, a vegades, poden ser molt mediocres però, com a mí - nim, cada quatre anys han de passar pel refe - rèndum del poble; els presidents de les grans corporacions, els que realment manen, no s’exposen, manen i prou. Tenia una mica de raó. Sí que hi ha mediocritat, però a nivell d’una visió global de país: cal funcionar me - nys pels estudis d’opinió i més pel que realment ne cessita el país; cal mirar menys en clau partidista i més en clau de país. La me - dio critat que molesta és aquesta visió tant a curt termini per rendibilitzar en clau electoral el que fan. ( Joan) Fa molta ràbia la demagògia a l’hora d’argumentar les posicions. Quan un partit es veu obligat a fer alguna cosa, ha de buscar un argument perquè ha de vendre la moto i hi ha alguns que no s’aguanten per enlloc. Això és el que em fa més ràbia, i per a mi és mediocritat la poca valentia que hi ha. No combrego amb els arguments polítics que no són prou convincents o que es nota que provenen de l’aparell del partit. Aleshores veus una sèrie de polítics obligats a votar el ma - teix, que semblen literalment robots.

El nou Estatut n’és un exemple.

(Lluís) Qui diu l’Estatut diu la Llei de Ve - gue ries, és tot. El problema del desprestigi de la política és de manca d’autocrítica. Al - gun dia els polítics, si es dediquen de veritat a la difícil feina de gestionar un país, hauran de seure seriosament i fer autocrítica. ( Joan) El problema és que el polític té un cer vell que no va més enllà de quatre anys. Diuen que s’ha de pensar en la Catalunya del se gle XXI, doncs que ho facin; que no diguin que no poden tirar endavant un projecte perquè hi ha pel mig unes eleccions. I què si hi ha eleccions? Un dels arguments més de ma gògics de la política és que no poden fer cer tes coses perquè s’esgota la legislatura. Què vol dir això? S’esgota la legislatura, pa rem de treballar? Una altra excusa dema gò gi ca és la crisi econòmica. Poca visió, estan més al servei de les eleccions que del país.

Fem volar coloms a temps perdut: Catalun - ya independent.

( Joan) És un desig que tenim una part im - portant, cada vegada més, de la societat, després de comprovar que amb Espanya no hi ha res a fer. Jo vinc d’una família de dretes, dels que van guanyar la guerra, i la cultura po lítica que he mamat a casa no ha estat precisament nacionalisme, a mesura que em feia gran, em vaig preguntar què passava amb el meu país, amb tants segles de submissió i colonització. Si aquesta submissió es fa de tu a tu, podem arribar a uns acords, però després de tants intents per part dels catalans de vendre’s a Espanya, t’adones que no hi ha res a fer; doncs tanquem la porta i marxem. Estic segur que després la podrem obrir i serem més amics que mai, però com a veïns. Per abraçar-te amb algú primer has d’estar separat; i no pots abraçarte a algú que et té sotmès.

La independència comença a ser una necessitat bàsica i urgent en el món que vivim ara: el que avui dia passa en dos anys passava abans en cent. Catalunya ha aguantat trescents anys mantenint la cultura, mantenint la nació depenent d’Espanya, però ara vivim una situació en la qual es fa una assimilació definitiva d’Espanya envers Catalunya o trenquem. Està vist que la convivència de tu a tu no és possible sense que un dels dos porti la batuta; i com que no som nosaltres... Espanya és un invent de Castella i no hi ha un tracte de tu a tu amb els diferents territoris de la península.

L’Estat espanyol sodomitza Catalunya?

(Lluís) Sí, el problema és que hi ha gent que porta tant de temps sent sodomitzat que ja li ha agafat el gust.

Et refereixes a alguns polítics?

(Lluís) Parlo a nivell general. ( Joan) En un procés de colonització, i més si és llarg en el temps, és normal que la gent perdi el seu propi referent nacional i adopti l’altre. Primer ve la colonització i després ve l’assimilació, quan la gent ja no sap d’on és. Hi ha gent que viu el síndrome d’Estocolm i és feliç així. (Lluís) Els mitjans que es posen per aconseguir l’assimilació són potents i atractius per fer una feina “limpia y aseada”.

COSES QUE VALEN LA PENA Tornem a la música. Alguna vegada se us han cremat els macarrons als fogons mentre fèieu una cançó?

(Lluís) A mi se m’ha cremat de tot, fent cançons i no fent-les. Quan he estat ficat en una cançó m’he arribat a oblidar fins i tot d’anar a buscar el nen al cole. Mentre composes entres en una espècie d’espiral on perds absolutament la noció del temps. ( Joan) T’has d’imposar un mètode, amb horari. Si no, la feina t’enganxa. (Lluís) Costa tant que et surti... Passes tantes hores i tants dies intentant-ho sense que surti res, que quan surt no hi ha res que emprenyi més que haver de deixar-ho córrer. Perquè quan agafes el tema unes hores o uns dies després, ja no és el mateix i costa molt agafar el fil.

La família és un bon laboratori de proves?

(Lluís) Quan tens parella, ella és el millor crític per fer la primera audició d’una cançó, perquè saps que t’estima prou com no ser cruel i et té prou confiança per dir-te si està bé o no. És un bon barem: mai et dirà que és una merda perque t’estima, ni et dirà que és un xurro si està molt bé.

“Les coses són com són”. Com són les coses?

(Lluís) El que diu aquesta cançó és que, a vegades, la persona que estimes o que t’agrada et deixa, però has de ser prou elegant per reconèixer que el tio que ha triat és millor que tu. Aquesta seria una actitud molt adulta.

Hi ha quelcom que valgui la pena de veritat?

( Joan) Moltes coses valen la pena. (Lluís) Formar part d’Els Pets. ( Joan) Viure val molt la pena. Malgrat les cicatrius i les hòsties arribes a la conclusió que, per malament que et vagin les coses, val la pena, més que res perquè no tens cap més remei. Jo sóc un enamorat de la vida, tinc remeis per ser feliç: llevar-me al matí i valorar les coses. No visc al món dels Teletubbies, sóc molt conscient de les coses que passen a la gent del meu entorn i a mi mateix, quan em toca. Cal estimar la vida i mantenir una actitud positiva, la música és una teràpia fantàstica, a mi em funciona, i a vegades em pregunto què faria sense ella. (Lluís) La vita é bella. Una de les cançons del disc que dóna títol a la pregunta és que la lliçó que aprens és que el que val la pena de veritat acostumen a ser coses bastant petites i intangibles. Acostumen a ser instants molt lleugers i, si no hi dediques una mica d’atenció, et passen desapercebuts. ( Joan) Els tens cada dia i no els valores. (Lluís) Els petons de la persona que estimes, de tant tenir-los, al final no els valores. Si arribes a un punt en què tens una situació límit com la que passa en aquesta cançó, on el protagonista està a punt d’estavellar- se amb un avió, i fas revista a les coses que realment valen la pena de veritat, segurament sortiran coses prosaiques i que tenen a veure amb el combustible d’estimar i ser estimat. És probable que surti el somriure de la teva companya o la mirada del teu fill, o la veu dels teus pares. El que val la pena de veritat són coses com petites engrunes que si les haguessis de valorar en diners són molt barates, però que a nivell sentimental no tenen preu.