Els mapes sempre han donat una impressió esbiaixada de la realitat; així i tot tendim a confiar-hi, a creure que corresponen a quelcom real, ens deixem guiar per ells, fins i tot aquells que mostren camins i territoris cap a tresors amagats. Aquests, possiblement, més que cap altres. Un mapa no és una imatge de caire fotogràfic, no té la seva pretesa transparència, utilitza un llenguatge, un codi que, de forma clara, cal desxifrar i, malgrat ho pretenguin, no corresponen exactament al territori que representen. Darrera de tot mapa hi ha una voluntat de control sobre un territori.

El darrer treball d'Isaki Lacuesta i Isa Campo es centra en aquesta manca de correspondència entre realitat i mapa, i de la seva recreació com a darrer i efectiu recurs. L'obra, que es titula Llocs que no existeixen (Goggle Earth 1.0), ha estat tanmateix resultat de la beca convocada per la Fundació Suñol i el Centre de Creació Can Xalant de Mataró, i es podrà veure al Nivell Zero de la Fundació Suñol fins el 28 de novembre.

En l'actualitat, la consulta de mapes es fa sovint via internet i l'eina més utilitzada és Google Earth. Per a la realització de l'obra, Lacuesta i Campo van decidir endinsar-se en la configuració d'aquests mapes a través de satèl•lits a partir d'un fet vivencial. El projecte sorgeix quan van veure que un dels llocs on Lacuesta va rodar La llegenda del temps, una platja a l'illa de San Fernando, apareixia de manera tergiversada a Google Earth. En comptes de mostrar els blocs de pisos que s'estaven construint a pocs metres de la platja, la imatge del buscador mostrava una taca marronosa, com si fos un camp ras.

A partir d'aquí, Lacuesta i Campo decideixen contraposar la imatge d'aparença hiperrealista que ofereix Google Earth amb la realitat, i anomenen el projecte Goggle, que en anglès significa “mirar cap a dintre”.

L'obra la composen una sèrie de retrats i filmacions de llocs que no apareixen en el buscador; llocs ubicats a les afores de Sant Petersburg, a Colòmbia o a Austràlia. Per endinsar-se en aquests territoris desconeguts, els autors partiran de la idea i del fet del viatge, tal i com varen fer els antics exploradors i els darrers romàntics; hi aniran físicament, es desplaçaran per tal de veure què hi ha i les possibles raons per les quals no apareixen a Google Earth. De fet, Lacuesta reivindica a través de la seva obra la necessitat del viatge, el qual permet i obliga a una confrontació amb la realitat, que per molt que ens la presentin a través de pantalles diverses, sempre està més lluny i més distant del que pensem. Per altra banda, tanmateix, el viatge conforma una de les estructures narratives bàsiques en el cinema, de les primeres que es va utilitzar i explotar atesa la seva acceptació entre un públic àvid de nous horitzons i imatges.

El fet de traslladar-se a les zones borroses de Google els descobrirà, per exemple, un centre de retenció d'immigrants a Austràlia o una zona de camps militars a les afores de Sant Petersburg. L'exposició es composa de les filmacions realitzades en els diferents llocs, la gent que s'hi van trobar, les històries que els hi expliquen. Si bé l'espectador pot veure les històries per separat en monitors, també es projecten de manera lineal, una darrera l'altra. Són les històries dels que són invisibles, dels que no surten ni al mapa.