Aquesta és una història d'artistes. Però dels de debò. Dels que no conceben la vida sense el seu art, dels que estan convençuts que no val la pena viure sense la recerca de la bellesa, al preu que sigui. És un repàs a la vida de quatre bojos obsessionats en pintar el món amb el color de la seva música. I durant els deu anys que la banda va estar activa fins a la seva dissolució, ho van aconseguir.

Però és també la història de Ramon Solé, un periodista que,des de 1998, viu convertit en un arqueòleg que excava el passat d'un dels conjunts mítics que ha donat la història de la música. És la història de Pornografia. Una història de rock'n'roll.

A mesura que el periodista i músic Ramon Solé va anar descobrint el grup Pornografia, la seva obra i tot el rastre de misteri i devoció que aquest havia deixat al seu pas, es va anar convencent que la seva carrera professional, i fins i tot la seva vida, havia estat un procés de preparació per escriure un llibre sobre ell. No es tractava d'elaborar una biografia a l'ús, sinó de realitzar un treball d'immersió en tota regla dins de l'univers d'una banda que, amb la seva torxa imaginària, va "encendre" els anys 80 del segle XX, i que ha aconseguit mantenir encesa la seva flama fins avui. L'exercici d'arqueologia submarina que Solé ha practicat durant vuit anys, li ha permès trobar la clau -que algú va llençar al mar- que permet obrir el sarcòfag de la història musical d'aquest país. I els fantasmes d'una altra època (Piedra, Lennon Santiago, Roger Huguet i Marc Granjero) han aprofitat per ocupar novament l'escena.

DIFÍCIL D'EXPLICAR El relat de la història de Pornografia no és la història d'un relat corrent. En essència, perquè el grup no ho va ser gens. A la introducció que fa al llibre Gustavo Fuentes, Babo, productor, DJ, escriptor i exroad manager del conjunt, assegura que l'èxit de Pornografia rau en dos aspectes fonamentals. En primer lloc, en la seva independència; en la intensa sensació que irradiaven de llibertat, de joc, d'un talent immens exercit amb total innocència. En segon, en què el grup sempre va tenir alguna cosa a dir, i això remet directament a la convulsa existència de Piedra i a la valentia de vomitar-la en tantes cançons; la banda va ser el seu altaveu i també la seva pira crematòria.

Segons la versió de Babo, no seria per tant cert (com per altra banda va escriure Jan Adler a Schmetterlingskescher, l'article que va obrir al grup les portes d'Alemanya), que el gran mèrit de Pornografia fos "capturar el zeitgeist de tot arreu on han triomfat". En primer lloc, explica per què el grup va ser sempre referència per a un sector de públic relativament minoritari, i després per què el zeitgeist (esperit del moment) és un concepte incert, efímer i diferent en cada país. Parla l'exroad manager: "En un moment donat, et pot tocar la loteria -com a Dylan, la Velvet o Oasis- d'estar en el lloc i en el moment adequat, i concentrar i projectar el clima cultural i intel•lectual d'aquest instant històric, però un artista no va pel món caçant zeit geists com qui caça papallones, per utilitzar la metàfora d'Adler".

Gustavo Fuentes, que fins ara havia rebutjat implicar-se en qualsevol iniciativa relacionada en posar per escrit la història de Pornografia, ha trencat el seu silenci després de molts anys. "Vist el resultat, no em queda altre remei que agrair a Ramon Solé l'enorme esforç que va fer per convèncer-me que participés en la narració d'una història que no podia romandre oculta. Perquè, com deia sovint el bon jan d'en Zee [ Jeff Vanderzee, Zee, promotor de les primeres gires americanes del grup], l'essencial és invisible als ulls i perquè, al capdavall, és una història d'artistes sincers i de la seva relació amb el seu art, meravellosa i tòxica. Artistes situats en un punt incert entre la valentia i la bogeria, que ens agafen la mà i ens porten a llocs on mai no aniríem perquè els desconeixem o ens acollonen. La de Pornografia és la història dels bojos de Kerouac: bojos per ser honestos, encara que de vegades cremi com una marca al foc. Una història així mereix ser explicada".

BEURE DE LES FONTS MÉS DIRECTES La història musical de Pornografia està plena d'excessos en molts sentits, de forma que el seu trasllat a un suport físic no podia estar exempta d'ells. Ramon Solé ha teixit el passat del grup a base de moltes entrevistes, els protagonistes de les quals van silenciar en alguns casos més del que van dir per por a ferir sensibilitats o per no remoure certs llots, i en d'altres es van penedir d'haver parlat.

Al final de cada conversa, l'autor feia signar a tots els testimonis un document pel qual se li facultava a utilitzar en el seu llibre tot el que havien dit; hi va haver còmplices que van acceptar només si el periodista signava un altre paper comprometent-se a mostrar-los el text abans de la seva publicació.

De la mateixa manera, l'autor ha respectat la voluntat d'algunes persones de no fer públic el seu nom. Malgrat ser un document únic en el seu gènere, el llibre peca, però, de no haver pogut comptar amb la col•laboració de moltes persones que van ser requerides i que es van negar a donar el seu testimoni per incomoditat, pudor o, simplement, ganes d'oblidar.

Tot i així, sense voler, totes aquestes persones també van tenir el seu paper en l'elaboració del llibre, ja que constitueixen una bona mostra de fins a quin punt el grup va influir en les vides de la gent, i això li ha proporcionat a l'autor pistes molt valuoses. Lennon Santiago, Marc Granjero, Roger Huguet, Miranda Torral, Babo Fuentes, Felip Santiago, Joana Vasco, Sergi Huguet, Teresa Oliveras i Wigan Solé van tenir el valor d'obrir el seu cor en llargues sessions de cafè (o te) i gravadora. L'enregistrament es va fer amb una gravadora Sanyo Talk Book i cintes Sony de 60 minuts. En total, van caldre 53 cintes, complementades amb les notes preses en 13 quaderns Enri (80 fulls, 105 x 155 mm). Per fer les entrevistes i recopilar la documentació, va recórrer més de 24.000 quilòmetres en tot tipus de mitjans de transport i va visitar nou països. Va invertir molts calés i, a la vista del que ha trobat, considera que mai ha invertit els seus diners de millor manera.

Però, qui van ser els Pornografia? A què es va deure el seu èxit? I la seva permanència en l'imaginari col•lectiu tants anys després de la seva separació?

EN UN MÓN SUBMARÍ Per arribar a entendre el fenomen social i cultural que va suposar Pornografia, i calibrar en la justa mesura el seu pes específic en la balança del panorama musical d'aquell moment, prèviament cal ser conscient que l'art -i els artistes molt més- no és quelcom estàtic, sinó que està permanentment en moviment, fins i tot quan dorm. Aquest estat gasós i volàtil dels creadors de debò -que no cal confondre amb els mercenaris d'èxit fàcil i ràpid-, sumat a les exigències de la indústria, provoca que cíclicament es produeixi un cataclisme cultural. Es desconeix la raó concreta, però podria deure's a la manifesta incompatibilitat que existeix entre l'obra i gràcia de les musses i la inexorable llei de l'oferta i la demanda. En qualsevol cas, el cert és que es registra un terratrèmol en estrats socials i econòmics, i les plaques tectòniques del sistema es posen a ballar la dansa del ventre sense avís previ. I l'ordre de les coses, que se suposa natural, canvia radicalment.

Com assegura el mateix Babo, cada cop que la indústria discogràfica ha intentat ensinistrar la rebel•lia primigènia de l'art, el que ha aconseguit ha estat despertar l'al•lèrgia de l'artista a tot allò que faci tuf de prohibició. La contracultura al poder: als anys 70, el punk va retornar el rock'n'roll als carrers després d'un progressiu aburgesament i intel•lectualització; als 90, l'indie va demostrar que el pop és un prisma que pot tenir milions de cares, totes elles allunyades de la carrincloneria hortera i plastificada que va omplir les radiofórmules de la dècada anterior. "A la història de la música popular”, explica, “sembla que el cicle revolució repressió-revolució ve a durar uns 20 anys.

La propera revolta tocaria a la dècada 2010- 2020, i sento autèntica curiositat, perquè el que sembla segur és que els músics ja no tindran cap imperi galàctic contra el qual rebel•lar-se: el principi de segle va portar el cop d'estat definitiu contra la tirania del negoci musical, la presa del poder per les masses. L'Emule ha matat l'estrella del CD. El power to the people de l'oncle Lennon s'ha materialitzat. Els dies dels venedors de música s'han acabat: és el temps dels músics. Ja era hora".

Sota un univers musical dissenyat per complaure la major quantitat possible d'orelles (amb èxits enganxosos) i ulls (amb intèrprets creats als laboratoris de les companyies discogràfiques), sempre ha existit un món submarí apassionant i misteriós on el públic no compta o, si més no, és secundari; un lloc on les idees bullen a foc màxim i on l'esperit artístic sincer sol estar per davant de la urgència per folrar-se. La música popular ha funcionat sempre impulsada per un motor amb dues velocitats: mentre a la superfície la indústria entreté les ovelles reciclant el mateix star system fins la sacietat, i generant succedanis de succedanis de succedanis que després intenta vendre com a revelació de l'any (i que després es foten la gran patacada, perquè el públic no és el ramat que els mercadotècnics pensen), a l'inframón viuen éssers intel•ligents. Alguns d'ells molt interessants, que per a la majoria de la gent passen desapercebuts. El soroll que regna en el "primer món" sovint impedeix sentir el rumor del "segon món", que no acostuma a aparèixer als mitjans de comunicació, i molt menys a la televisió. "Es coneix com el panorama underground o independent, però jo utilitzaria el terme 'alternatiu', si no fos que trobo molt irònic qualificar així una escena immensament més interessant i rica que la majoritària", matisa Babo.

És en aquest món submarí on va existir Pornografia, i és pels seus racons per on va transcórrer la seva història.

CALDO DE CULTIU "Per entendre'ns, la parelleta espanyola de trenta-i-escaig amb dos fills, hipoteca a 30 anys i els últims CDs d'Alejandro Sanz i U2 al moble del menjador, no haurà sentit a parlar de Pornografia en la punyetera vida, perquè les poques vegades que el grup va treure el nas per la superfície no va ser en aquest país", aclareix l'exroad mànager del grup. La història de la formació és una història oculta als ulls del gran públic, que fins ara estava escrita en cartells de concerts fotocopiats, flyers i fanzines, a la premsa especialitzada i als cumulonimbus després que les ones hertzianes de les emissores de ràdio llancessin a l'aire alguns dels seus capítols... El rastre efímer d'un raig que només els meteoròlegs musicals més apassionats saben detectar enmig de la pluja de números 1. Ramon Solé ha estat un dels que han seguit el rastre, de senyal en senyal, fins aconseguir arribar al focus catalitzador del miracle.

Tot i que no van arribar al superestrellat en els seus tretze anys d'existència, el grup liderat per Piedra va entrar a formar part de la banda sonora vital de legions de fans als dos costats de l'Atlàntic, va vendre muntanyes de discos, va omplir sales i pàgines de llibres i articles entusiastes, va influir en artistes posteriors i, en definitiva, es va fer un forat a les enciclopèdies de la música popular. És possible tot això? Doncs sí.

Vejam. Si tot un fenomen de la contracultura com la Movida madrilenya havia influït notablement en el mainstream (com oblidar La bola de Cristal, possiblement el millor programa infantil de tots els temps, presentat per una Alaska més prima i amb menys anys), imaginin-se en els moviments culturals més afins. Ningú amb una mica de cervell pot dubtar de la profunda sacsejada que va representar aquell moviment a la cultura de l'Estat espanyol, anestesiada per la olor a podridura del règim feixista que va sotmetre el país durant 40 anys. Amb la mort del dictador, el sentiment col•lectiu d'eufòria i alliberament va explotar definitivament a partir de 1982: espanyolets i espanyoletes es van lliurar amb desenfrenament als plaers de la llibertat que els havien estat negats durant dècades.

La societat espanyola de principis dels 80 era adolescent, inexperta, insegura, immadura i una mica imbècil. Però també feliç i amb ganes de deixar enrere la caspa dels complexes i alliberar-se de les seves cadenes, que afrontava el futur amb els ulls oberts com els d'un infant assegut a la primera fila d'un espectacle de circ. En aquesta efervescència, era qüestió de temps que per tot arreu comencessin a sorgir com bolets revistes, segells discogràfics, pintors i fotògrafs, escriptors, periodistes, cineastes, ràdios lliures, fanzines i, naturalment, músics, tots ells inspirats pels nous temps. Mecano, Radio Futura, La Unión, Nacha Pop, Los Secretos, Aviador Dro, Los Bólidos, Alaska y los Pegamoides, Tino Casal, Golpes Bajos, Los Nikis, Los Toreros Muertos, Gabinete Caligari, Parálisis Permanente, Los Zombies, Derribos Arias o Glutamato Ye-Yé són els fruits més sabo rosos d'aquell instant històric en què els límits entre el mainstream i l'independent estaven més difusos que mai. El país feia xup-xup, i ja no només es bullia al bany Maria sota pal•li, sinó que també s'enriquia.

FILL BASTARD DEL SEU TEMPS Aquesta atmosfera de llibertat creativa i receptivitat per part del públic van crear les condicions necessàries per tal que aparegués Pornografia. Va ser l'any 1986, a Barcelona, i al seu certificat de naixement ja apareixia una declaració de principis en què es podia llegir que el grup tindria un esperit independent i desacomplexat. Això va provocar que la indústria pàtria els girés l'esquena. "El preu per ser un mateix és abusiu, però l'artista que posa la seva independència per davant de tot, tard o d'hora la veu convertida en signe identitari, font de respectabilitat i, amb sort, argument comercial; Radiohead és un exemple conegut d'això", diu Babo al respecte.

"De fet”, apunta l'exroad manager, “Pornografia no va fer absolutament res del que se suposava que havia de fer per triomfar en aquest país: van adoptar l'anglès com a idioma per a les cançons, simplement perquè a Piedra li anava molt millor per escriure i cantar, sense plantejar-se si suposaria un obstacle comercial o no; la mateixa actitud per la qual van escollir un nom capaç de tensar la pell del cul d'executius discogràfics, programadors de concerts i DJs de ràdio". I continua: "Van crear una música eclèctica, sempre imprevisible, i mai no van caure en la temptació de repetir-se per assegurar l'èxit.

Tot i així, la seva obra guarda una coherència envejable (gràcies, en part, a la tasca dels productors, entre els quals m'incloc). Decisions, totes elles, preses innocentment, jugant, divertint-se, com correspon a un autèntic artista. Per tot això, Pornografia sempre va ser una banda incòmoda per a la indústria i els mitjans autòctons, i se'n van anar a buscar fortuna a altres terres amb més cultura musical".

A banda dels testimonis directes, Pornografia. Una història de rock'n'roll s'ha nodrit d'informació recopilada de fonts i formats molt diversos. En primer lloc, ha estat indispensable accedir als arxius i col•leccions dels fans, que han facilitat a l'autor una immensa quantitat de dades, documentació i anècdotes, perquè han entès que qualsevol cosa, per petita que fos, des d'una xapa fins a un dossier promocional, li donava pistes sobre el grup i l'ajudava a calibrar la seva importància i calat. En aquest sentit, Ramon Solé ha tingut el privilegi de poder comptar amb Paco Perán (del fanzine Instalaciones Eléctricas) i Orla McGuinness, que han permès que l'obra s'abeurés en llurs col•leccions privades. Alhora, ha estat indispensable l'ajut dels responsables de tres dels principals clubs de fans de la formació, que van fer seus el projecte i entusiasme, i es van oferir a coordinar la recollida d'informació en les seves respectives àrees d'influència.

"Coincideixo amb els que defineixen Pornografia com un fill bastard del seu temps”, afegeix qui va ser road manager del grup. “No va ser fins la recta final de la seva carrera, quan ja s'havien guanyat un prestigi internacional i ja estaven en decadència, que la crítica espanyola els va descobrir i els va començar a llepar tot el que fes falta. La indústria no, naturalment: aquests estaven molt ocupats vampiritzant triunfitos i perpetuant el cavernisme cultural amb l'enèsim subproducte de flamenc-pop. I així els va".

L'ÈXIT ESTÀ EN L'HONESTEDAT Pel que sigui, l'èxit va trucar a les portes del grup i, quan se'ls hi van obrir, van passar per quedar-s’hi. Cap membre de Pornografia va arribar mai a un concert en limusina, ni es va comprar una mansió, ni una illa, ni va tenir sis putes permanentment de guàrdia al costat del llit per netejar les pol•lucions nocturnes; i segurament, gràcies a tot plegat, la banda mai no es va tornar avorrida. És més, va aconseguir el somni daurat de tot artista: menjar del seu art sense trair-se i instal•larse per sempre en els cors de milers d'éssers humans. I sí, van cometre errades greus, però al capdavall, qui no ho fa? I és més, a qui li importa?

En l'última convenció de The Stone Age, fa dos anys a Nova York, Granje va explicar - per enèsima vegada! Sembla mentida que sempre acabi parlant del mateix, amb tantes coses com té per dir- una anècdota força il•lustrativa. "En una festa, a Londres, el 1993, vaig coincidir amb el cantant de FWB's, Gorgeous Kai; no me'n vaig saber estar i vaig anar a saludar-lo, i li vaig dir que l'admirava molt. Em va mirar sense alterar-se i em va preguntar perquè. Collons, em vaig quedar a quadros. No m'ho esperava. Però què volia que li contestés? Em tremolava tot i vaig començar a balbucejar, i el tio, allà, mirant-me mentre jo em convertia en un neuròtic davant seu i, bé, li vaig acabar dient que, hòstia, que m'agradava la seva música i ell em va dir: 'Llavors és la meva música el que admires, no pas a mi'. I em va deixar allà, amb les cames que em feien figa i una cara d'idiota que t'hi cagues. Crec que em va caure a terra l'oliva del canapè. Mai m'havia sentit tant ridícul".

Aquell dia, el baixista va aprendre dues veritats essencials: en primer lloc, que l'obra transcendeix l'artista. I en segon, que el tresor més gran d'un artista no és la seva obra, sinó la seva honestedat. El compliment que Gorgeous volia escoltar no era "m'agrada la teva música", sinó "m'agrada que tinguis tants collons, m'agradaria ser tant honest com tu". Qualsevol garrulo pot valorar un single d'èxit; en canvi, no tothom és capaç d'adonarse que el que realment omple estadis i ven discos, el que fa perdurable un artista és la seva honestedat. Afortunadament, per en Granje, les dues ànimes creatives de Pornografia, Piedra i Lennon, ja tenien claríssim tot això des de bon començament. És la seva honestedat el que fa que Airports sigui considerat unànimement un dels discos determinants dels 90; el que va contribuir definitivament a convertir Basquiat's breakfast en una pel•lícula de culte; el que va fer que un conegut li expliqués no fa gaire a Babo que havia sentit cantar una cançó de Piedra en un pub de l'oest d'Irlanda; el que fa que encara s'imprimeixin samarretes amb l'ull, el símbol de la banda, i que molts clubs del món tanquin la sessió cada nit amb If you should come, amb tota la clientela corejant la cançó.

"L'honestedat és un camí per a valents, i n'ha portat molts a la tomba” opina en Babo. “Però també ha estat el que els ha convertit en sants. Barón Rojo els va reunir quasi tots en una tornada: 'Janis, Lennon, Allman, Hendrix, Bolan, Bonham, Brian i Moon' [Concierto para ellos (Campuzano, Cortés de Castro), de l'àlbum Volumen Brutal, (BMG/Chapa/Serdisco, 1981)]. I Curtis, i Morrison, i Scott, i Cobain. Se sol dir que el convuls final de tots aquests artistes, com el de Pornografia, va ser producte d'una combinació letal d'honestedat i immaduresa. Jo prefereixo pensar que hi ha coses destinades a durar el que duren, i no més, i que en això resideix la seva autèntica bellesa".

"UNA EXPERIÈNCIA ÚNICA" La biografia de Pornografia és pràcticament inacabable. L'autor no ha deixat aixeta sense obrir, o almenys sense intentar-ho. El capítol que el periodista i músic dedica als agraïments és extens: Diego Lamas, de La Madre (Tampico, Mèxic); Hank Geraldo, de The Stone Age (New York, USA) i Adrian Baumgartner, de Räuberhöhle (Hamburg, Alemanya), la botiga Un Ferrari et une Blonde, les discogràfiques Fast Feet, Ticket Records, Disques à jour,Vynil Nation, Rainy morning in the city, Fétiche 45, Sakral Records, Maske i One Record a Day i, naturalment, a Wigan Solé i La musique égoïste. Sense el seu ajut, Soler no estaria avui convençut d'haver escoltat fins a l'última cançó d'una obra disseminada per tot el món que, a més de comptar l'extens catàleg oficial, inclou múltiples edicions, incomptables cintes i vinils pirates, col•laboracions, produccions en solitari d'alguns membres del grup (de vegades, publicades amb pseudònims), gravacions casolanes o maquetes d'estudi.

També a Bruno Fournier i al Musée du Pop, Román Vetusta, Ignasi Graví i Erin O'Brien per acompanyar-lo en aquest safari apassionant (de vegades, desesperant) amb bon humor i molta cervesa.

Solé considera que seria presumptuós i injust per part seva no admetre que, per arribar a tots els racons d'una història tant àmplia, oculta i complexa, li ha estat necessària molta ajuda. En cap cas ho hauria pogut fer-ho tot sol. En aquest sentit, ha tingut el privilegi de poder aprofitar-se de la investigació d'alguns escriptors que, en un moment donat, van invertir feina, temps, talent i diners per explicar la història de Pornografia.

A tots ells, la seva eterna gratitud i el desig sincer que la seva col•laboració serveixi perquè molts lectors descobreixin la seva excel•lent obra. Agraeix especialment la col•laboració de Liam Fagan, autor de l'única biografia oficial de la banda fins avui (A Northern soul: the story of Pornografia. Galway, Books on hooks, 1997) perquè, lluny de veure'l com un competidor, des del primer minut va comprendre que el nou projecte complementava el seu i li va encomanar un entusiasme que en alguns moments el va salvar d'abandonar.

Pel que fa a les diverses biografies no oficials de la banda, Solé, autor de la biografia més extensa i rigorosa que s'ha escrit mai sobre el grup, considera que la majoria són interpretacions més o menys lliures dels autors en base a retalls aïllats d'informació ja publicada; d'altres estan afectades d'una innocent manca d'objectivitat, producte de la passió de fan, i d'altres són simplement inacceptables. Per això no ha tingut gaire en compte aquestes obres.

Menció a banda mereix l'assaig Sur la vie et la mort (Paris, Coupures, 2001), que la psicòloga francesa Céline Thomas va dedicar a Pornografia, per l'honestedat, la intel •ligència i la frescor que destil•la, i perquè el va ajudar a comprendre moltes claus del destí de la banda. Molta altra gent va posar el seu treball i sapiència a disposició de Solé, sense altre ànim que fomentar la divulgació de la història. I Gerard Pontones (revista Hipo), Jan Adler (revistes Wundmal i Underirdisch), Helmut Fruehauf (revista Die Sphäre) Albert M. Casals i Peter Punk (Extatik FM) i Ernesto Wight (diari Urbano i revistes Hipo, Tierra prometida i Oyes?).

Per últim, l'autor agraeix especialment i mostra devoció total a Jeff Vanderzee, de TUCMA i a tot el personal d'aquell indret secret i màgic anomenat The Workshop, per la seva complicitat instantània i per compartir amb ell històries, discos i tot tipus de material i informació; guiat per la seva mà, va seguir el rastre de Pornografia a Amèrica i va poder respirar l'olor dels llocs on havien passat tantes coses, aquell silenci carregat d'ecos llunyans, i va ser quasi com si el grup encara estigués allà. "En definitiva, gràcies per una experiència única a la meva vida", escriu Solé.

EL DESENLLAÇ Pornografia. Una història de rock'n'roll és la història d'un grup sense història, sense passat: no ha existit mai, excepte al cap de Ramon Solé. Aquest barceloní nascut el 1971, llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha creat un univers on barreja les seves dues passions (l'activitat periodística i la musical) en un projecte multimèdia únic en què la gran mentida que és la seva columna vertebral destil•la veritable autenticitat. La novel•la, de difusió lliure a internet (www.pornografiaweb.com) es publica per lliuraments setmanals, s'acompanya de fotografies del grup, documents, material promocional de la banda i, fins i tot, la seva música (des de temes dels seus discos oficials com maquetes o gravacions casolanes) i les lletres de les seves cançons.Tota la maquinària de la imaginació al servei d'una gran mentida que podria haver estat veritat.

Ramón Solé - Periodista i músic

Solé té una dilatada experiència com a periodista i músic. La primera li ha permès teixir la inexistent biografia de Pornografia, mentre que la segona li ha resultat útil per composar les suposades cançons del grup. En matèria musical, ha estudiat solfeig, harmonia, guitarra clàssica, guitarra de jazz i oboè, i ha exercit professionalment la docència musical. Des dels 18 anys, ha format part de diversos grups de pop rock:Moviment Ondulatori, Son de Rock i, més endavant, Korrefok, per al qual va composar la cançó Els dissortats, una proposta a cavall entre la música tradicional i el rock que va guanyar el 17è Concurs de Cançó de Salitja (Girona). Més tard, aquesta darrera banda es va convertir en Hèrzia i va guanyar el concurs Èxit de Catalunya Ràdio i TV3, altre cop amb una cançó seva, Per quan vinguis. Amb aquest grup va enregistrar el disc Coses que passen (AZ Records, 1999), molt ben rebut per la crítica i les ràdios. La presentació d'aquest treball li va permetre tocar per tot Catalunya (incloent el festival Senglar Rock) i, entre d'altres, va compartir escenari amb Lluís Llach (Moll de la Fusta, Barcelona, 2000). Posteriorment, va fundar les bandes El Retorno de la Familia Ewing (versions pop dels 80), Nancy Whiskey (música celta) i Malva (pop). El 2006 va gravar el primer disc del seu projecte més recent, Lo:La (www.mundolola.com), produït pel cantant i DJ Miqui Puig (www.miquipuig.com), el qual va comptar després amb ell com a compositor i arranjador en el seu disc Impar (2008).

Tret de les bandes de versions, Ramon Solé ha estat autor de la música de tots els projectes en què ha tocat. A més, entre 1995 i 2000, va escriure la música per l'Escaldàrium (esdeveniment festiu de participació multitudinària que té lloc cada juliol a Caldes de Montbui, Vallès Oriental), que es va gravar en CD el 2001 i ha esdevingut part de la tradició musical de la localitat. La seva activitat compositiva també s'ha estès en l'àmbit publicitari i les sintonies de ràdio i TV, a través de les productores Raros i 7pm. Pornografia. Una història de rock'n'roll és la seva primera obra narrativa. Les coses no sempre són el que semblen. Els miratges abunden cada dia en el món submarí d'internet. I en ocasions el seu color és el groc.