Personalment, els paratges gelats, les gran extensions blanques són els únics paisatges que em poden commoure profundament; pel seu caràcter inhòspit, in - transigent, per no oferir cap mena de concessió al visitant esporàdic, i per gaudir d’una solitud essencial.

En la darrera dècada els paisatges polars han esdevingut motiu d’observació, anàlisi i investigació per part de nombrosos artistes. Entre els primers que s’hi van atansar trobem a Jeroen de Rijke i Willem de Rooij que en el seu film I’m Coming Home in Forty Days (1997) feien ús d’una massa gelada per tal de fer visible el pas de la fotografia a la imatge fílmica; d’allò estàtic a allò mòbil. Joachim Koester ha visitat el Pol Nord en dues ocasions per les seves peces: en el treball Nordenskiöld and the Ice Cap (2000), on a través d’unes diapositives refeia el viatge que Erik Nordenskiöld va descriure en el 1870 en el seu diari; i per altra banda, a Message from Andrée (2005) on en una instal •lació fílmica mostrava les imatges rescatades d’una primera expedició en globus, realitzada a finals del segle XIX, que va aca- bar en catàstrofe. Al llistat hi podríem afegir les obres de Melik Ohanian, d’Isaac Julien, de Darren Almond, de Pierre Huyghe, de Simon Faithfull, etc. Les raons que han portat tots aquests artistes a l’exploració artística de les zones polars les podem trobar en els efectes que sobre aquestes zones té el canvi climàtic, i que per tant s’hagin convertit en llocs extremament fràgils, a punt de desaparèixer tal i com les hem conegut fins ara. La imminent desaparició de quelcom habitual en el nostre entorn ha estat sempre un poderós motiu, o més ben dit, un motiu intrínsec a la naturalesa de la fotografia i el

cinema. El registre d’allò que està a punt de canviar ja era el motiu tant de les fotografies de París d’Eugène Atget, com de les imatges d’alguns paratges d’Amèrica per part de Walker Evans.

El treball que Mireya Massó presenta en l’Arts Santa Mònica fins el 27 de juny porta en el mateix títol els motius de la seva realització: Antàrtida. Temps de canvi (2006-2010). El treball, que ha estat realitzat en col•laboració amb Mercedes Masó ecòloga de l’Institut de Ciències del Mar- CSIC, porta a terme una exploració dels canvis que s’efectuen en aquella zona a diferents nivells de percepció. El més evident és la modificació que es produeix en els sentits en paratges d’aquestes característiques on la llum pot ser encegadora, atès que l’entorn fonamentalment blanc potencia la seva intensitat. Tanmateix a l’absència dels referents habituals en l’entorn físic, s’hi suma l’alteració dels paràmetres temporals, ja que per exemple, en els mesos d’estiu la llum diürna de forma permanent durant les 24h dificulta i/o provoca certa desorientació. En aquestes circumstàncies, com es percep el canvi de posició? El moviment de les plaques de gel? La peça Temps de canvis (2006-2010) composta per cinc projeccions intenta abordar aquesta qüesti.. La càmera de vídeo es va convertir en la travessia, tal i com la descriu Mireya Masó en un text, “en una extensió especialitzada dels nostres sentits”. En la dificultat de retenir en la memòria humana els canvis que se succeeixen en aquell entorn, la càmera es converteix en l’aliat perfecte per tal de copsar i registrar aquelles modificacions quasi imperceptibles a l’ull humà; els desplaçaments dels icebergs, els seus moviments lents, els canvis lluminosos, massa subtils per poder ser valorats per l’ull.

Les plaques de gel, per altra banda, donen suport material a diferents espècies tals com les foques, els pingüins, així com també a les diatomees -plàncton antàrticun dels aliments bàsics per a la resta d’animals que habiten en aquestes latituds. Aquests microorganismes no són visibles, de nou, a l’ull humà i només són perceptibles a través del microscopi electrònic. La visió d’aquests éssers minúsculs ens descobreix unes estructures geomètriques extremament complexes, que en l’exposició de l’Arts Santa Mònica han elaborat i reconstruït l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya en una altra de les seccions de l’exposició.

Així el treball de Mireya Masó a l’Antàrtida es converteix en una exploració i a la vegada superació de les nostres limitacions a nivell de percepció, tant pel que fa als macroorganismes, com els grans bancs de gel, com als microorganismes, en el cas de les diatomees.