On guarda el nas un pallasso? Els altres no ho sé, però Pepa Plana ho fa en una capseta metàl•lica, una versió en miniatura de les enormes caixes de ferro per transportar objectes fràgils. L’obre a poc a poc, suaument, amb uns dits acabats amb ungles multicolors, i treu el nas amb molta cura, com si es tractés d’una peça preciosíssima i delicada. L’acarona amb tendresa i, si cal, se’l posa. És la seva màscara, rere la qual pot fer qualsevol tipus de ganyota, encara que no li demanis. Sense el nas, però, la Pepa guarda la compostura i fins i tot es mostra tímida i un punt vergonyosa.

Pepa Plana (Valls, 1965) ha fet dels pallassos la seva vida. Va debutar a la Fira de Tàrrega el 1998, any en què també creà la seva pròpia companyia, amb De Pe a Pa, un espectacle que tirava a cabaret, marcadament per a adults. En Joan Estrada, director de la Sala Muntaner, la va descobrir i no va dubtar ni un segon a portar-la cap a Barcelona: “Allò va ser un gran aparador, et veu molta gent. Només els puc donar les gràcies”, comenta, agraïda, amb una veu melosa que bressola les paraules, i una dicció impecable. De Pe a Pa es va mantenir ininterrompudament vuit mesos en cartell, va guanyar el Premi Aplaudiment FAD 1999 i, després de més de 200 funcions per tota Espanya, encara segueix girant.

“Mai he fet espectacles infantils”, assegura. “Tenia claríssim que volia ser pallassa, i pallassa per a adults”, assegura aquesta llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut de Teatre. Això és el que li deuria explicar al seu fill quan li preguntava a què es dedicava. No tothom té un pare pallasso! “Ara té 27 anys, però

de petit no ho entenia i no li agradava massa”, explica la Pepa. I és que veure com el públic es riu de la teva mare en un escenari no ha de fer gens de gràcia a ningú, tot i que es tracta, precisament, d’això. “Preferia tenir una mare normal”, continua riallera, “que fos botiguera, per exemple, que diuen que guanyen més diners!”. Quan es comenta que un espectacle és per a tots els públics s’acostuma a pensar que és per a nens, però no és cert, considera: “Jo faig muntatges que pot veure tothom, i cadascú, en funció de la seva edat, agafarà unes coses o unes altres. El mateix espectacle el pot gaudir tota la família. M’agrada, per exemple, que a les sales hi vagin criatures, perquè són més espavilades i no fan compliments”. Amb aquesta filosofia ha estrenat Penèlope, novament a la Muntaner. La idea surt d’un llibre “d’aquells mal anomenats per nens”, afegeix, molt visual, titulat Moi, j’attends del duet Davide Cali i Serge Bloch (en castellà s’ha traduït com El hilo de la vida, a Ediciones B), que explica la vida d’una persona a través de petits grans moments, utilitzant només una corda com a vehicle per la narració. “I vaig pensar ‘hosti, això és un punt de partida molt bonic: la imatge d’anar teixint, i esperant...’, i d’aquí va sortir la idea del personatge de Penèlope i de com els mites acaben sent models”. I és que aquesta heroïna de L’Odissea, després d’esperar vint anys el seu marit, rebutjar pretendents i desfer de nit el sudari que teixia de dia només per allargar la decisió, s’ha convertit en el model de la castedat i la fidelitat conjugal. I la Pepa, com a persona, com a dona, i com a pallassa no ho podia tolerar! Què és això d’esperar vint anys un home! “Havia d’aportar el meu punt de vista”, confessa, rient: “I què passa quan jo reviso aquest mite?”. Doncs que surt Penèlope, un espectacle que no és gest ni és mim, on plora, s’enfada, s’enyora, espera i desespera, a través de situacions poètiques, tendres, absurdes i còmiques: “No necessito parlar per explicar la història. Només si cal i si tinc la necessitat de dir alguna cosa, introdueixo un text mínim”. També permet que sigui un espectacle perfectament exportable, manifesta. A Penèlope, a més, el seu camí s’ha creuat amb el de Nola Rae, que la dirigeix. Rae és la degana de les pallasses mundials, un referent amb quaranta anys de trajectòria damunt dels escenaris, ha actuat en més de 65 països i des del 2008 fins i tot posseeix la M.B.E. by the Queen in her New Year’s Honours List (“Member of The Most Excellent Order of The British Empire”), per la seva contribució al Drama i al Mim. “Fa temps que totes dues teníem ganes de treballar plegades”, confessa, “i és un regal posar-se a les seves ordres”. L’espectacle també compta amb la col•laboració del pallasso Joan Busquets.

El canvi és brusc, perquè Pepa Plana venia d’interpretar Blanche Dubois, la turmentada i alcohòlica protagonista d’Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams, un espectacle estrenat al Teatre Comunal d’Andorra el novembre de 2008 i que va fer temporada a la Sala Muntaner el gener de 2009. Allà la pallassa es va tornar dramàtica. Allà portava el nas blanc, no el vermell. “Blanche Dubois va ser un parèntesi. Quan m’ho van oferir em feia molta mandra, però vaig decidir provar-ho. Visc al país del ‘sí’. Si dius que ‘sí’ pots cagar-la, però també pots encertar-la. Si dius que ‘no’, no la cagaràs, però ben segur que mai l’encertaràs”. N’està molt contenta i satisfeta, d’aquella oportunitat, però amb Penèlope ha tornat a la seva essència: “Fa molts anys que treballo sola, i en aquella ocasió em vaig trobar altres partenaires”.

Triga quatre anys de mitjana a estrenar espectacles. De Pe a Pa es va estrenar el 1998, després va venir Giulietta, l’any 2000, presentat al IXè Festival de Pallassos de Cornellà (on va obtenir la Menció Honorífica); a la Fira de Tàrrega 2004 presenta el seu tercer espectacle, Hatzàrdia, estrenat al Teatre Fortuny de Reus en el marc de la Fira de Circ-Trapezi 04 –que va representar un salt qualitatiu, ja que és el primer cop que jugava amb el codi no verbal- i tot seguit va arribar L’atzar al Teatre Tantarantana de Barcelona, en el projecte ‘Novembre Vaca’ del 2004: un espectacle inspirat en Hatzàrdia, encara que de format més reduït tècnicament, per poder viatjar més fàcilment i representar-lo en espais més acollidors. A part, és clar, de participar en projectes aliens, com La Història del Petit Sastre (2006) i el ja esmentat Un tramvia anomenat desig (2008). “Gaudeixo més de l’exhibició que de la creació, que la veig com un mal necessari”, es justifica, i li falta temps per aplaudir l’equip fidel que l’ajuda i l’acompanya en aquest procés.

Però no li cal justificar-se, perquè no para. Tots quatre espectacles, incloent Penèlope, estan en gira (ja porta centenars de funcions, i fins i tot bolos per Argentina i Colòmbia). I per si això fos poc, encara troba hores per col•laborar amb Pallassos Sense Fronteres, amb qui ha fet expedicions a Guatemala, Guinea Equatorial, El Salvador i Angola, tot just l’estiu passat. I esgarrapa minuts d’on calgui per bolcar-se en un dels projectes que més l’engresquen i la satisfan: des del 2001 dirigeix el Festival Internacional de Pallasses d’Andorra, de periodicitat biennal, que ja amb cinc edicions realitzades s’ha convertit en l’absolut referent mundial de l’ofici i l’únic festival que reuneix artistes femenines del món del clown. “El festival de pallasses és perquè en surtin més. De què serveix que estigui jo sola? En un carrer on només hi hagi una botiga ningú hi anirà a comprar. Millor que hi hagi més botigues, no?”, explica amb humilitat.

Tot això ha fet que Pepa Plana sigui la pallassa catalana més reconeguda, que el seu camí hagi servit per obrir un nou mercat en el panorama teatral del país i que cada nou projecte s’esperi amb expectació. L’estrena de Penèlope, però, coincideix amb un gran canvi a la seva vida: després de vint-i-cinc anys a Barcelona, Pepa Plana fa les maletes. Del cor del Raval profund, d’aquell que no surt a les guies turístiques, d’aquell a mig camí entre Lahore i Uarzazat, d’aquell on fa cosa entrar-hi quan es fa fosc, on ella viu, té l’estudi, i la seu de la Companyia des de fa una dècada, marxa. Marxa a Sant Jaume d’Enveja, a les terres de l’Ebre, on ha comprat una antiga granja de pollastres que convertirà en un centre de creació i formació, i on fins i tot els artistes podran residir-hi una temporada. Assegura que el barri ha canviat molt i ja no s’hi sent còmoda. Una ciutat que expulsa els seus artistes s’ho hauria de fer mirar. “La salut d’un poble es valora per la seva capacitat cultural”, assegura.

Amb les seves mans multicolors, la Pepa desenreda els dos nassos (l’oficial i el de recanvi, que sempre té amagat a la vora quan està damunt de l’escenari, per allò que pugui passar) que han quedat fets un cab-dell dins la capseta màgica, i es prepara per l’espectacle de la vida. Amb pallasses com ella, el país, de moment, pot respirar tranquil.