Asseguda i amb les cames creuades. Entre els dits índex i cor de la mà dreta, una cigarreta a la que propinava calades a intervals que cada cop resultaven més freqüents, i que derivaven en exhalacions cada vegada més profundes; semblava com si volgués obrir en l'aire invisible un canal perquè la seva ànima viatgés dins dels fils de fum que deixava anar en cada bocada. Els glaçons de gel es desfeien sense remei dins del got del que, de tant en tant, bevia un glop sense aparent pressa. Ingràvida, com un alè que brolla gràcies al batec d'un món fet a base d'inspiracions obliqües sostingudes en un pentagrama imaginari. Sostenia la mirada perduda en un punt fix imaginari, enfilant l'espai buit de la sala que, mica en mica, s'anava omplint de gent. A l'exterior plovia i l'aire era fresc; dins, l'ambient s'anava carregant amb el pes de les converses que se sobreposaven unes sobre les altres fins arribar a crear un rum-rum de veus que conformaven una llengua inintel•ligible. Ocupava una de les taules de l'establiment, en un extrem sense gaire il•luminació, gairebé en penombra. A primera vista podia semblar un esperit lliure, però resultava palès, després de dos minuts de delicada observació, que es tractava d'un ésser essencialment solitari. La seva imatge evocava mil i un enigmes que es pressuposaven de difícil resolució en mil i una nits com aquella. Vestia camisa i faldilla negra, dos colors de jazz.

DE JOVE PROMESA A JOVE MESTRE. Feia temps que no assistia a una jam session, sent com era una gran amant d'aquella música que, a finals del segle XIX, van crear a la zona d'influència de Nova Orleans (Louisiana,EUA) els esclaus de

color procedents, fonamentalment, de la zona occidental d'Àfrica. Havia mantingut la passió pel gènere fins el límit de les seves forces, fins convertir-se en una aferrissada militant de la causa jazzística. I en el transcurs dels anys havia escoltat tanta música, havia assistit a tants concerts, havia llegit tantes crítiques i articles periodístics, a més de llibres especialitzats, que havia aconseguit desenvolupar un sisè sentit. Amb aquest bagatge sensorial, no era, doncs, estrany que estigués disposada a no deixar passar cap oportunitat de gaudir d'una bona actuació.Aquell dia, tenia el presagi que podia succeir quelcom important i ella semblava decidida a ser testimoni dels esdeveniments: Raynald Colom, un dels músics més sol•licitats de l'escena europea, i una de les veus més interessants i madures del moment, presentava en directe el seu darrer disc, Evocación, un treball que té budells i cor, perquè és gairebé orgànic, i pulmons, perquè respira aire fresc.

La primera vegada que va sentir parlar d'aquell trompetista, aquest ja lluïa l'etiqueta de jove promesa. Era l'any 2003 i el Raynald Colom Quintet oferia concerts setmanals de gran seguiment al Cafè Royale de Barcelona. Ella acostumava a assistir-hi, sempre de forma anònima i amb la mateixa predisposició a gaudir de la música en estat pur. Aquelles actuacions van ser, ja aleshores, suficients referències perquè el seu interès pel músic anés in crescendo, i aviat va decidir fer una aposta sobre segur: li va treure el qualificatiu de jove promesa per atorgar-li l'honor de Jove Mestre; així, en majúscules. La seva clarividència musical havia estat precisa. La prova més fefaent era que, un temps després, molts altres havien vist el mateix que ella en aquell trompetista que s'anava fent un lloc en l'escena musical; algú, fins i tot, va anar fins a l'extrem de comparar Colom amb Miles Davis, trompetista i compositor nord-americà de jazz i un dels intèrprets més influents i coneguts del segle XX. Es dóna la circumstància que el protagonista d'aquesta història va poder escoltar Davis al Festival de Jazz d'Andorra quan només era un nen. Tot i que el va veure de lluny, Colom va experimentar moltes sensacions dins seu; sense entendre el que li va succeir en aquell moment, però el cert és que es va sentir fascinat. De qualsevol manera, tot i que ambdós comparteixen coincidències biogràfiques, el català fuig de les comparacions i en alguna ocasió ha explicat que les seves influències provenen de la diversitat del Raval barceloní, on viu i on mama dels diferents d'estils de la música d'arrel.

Atrapada pels sons del jove músic des del primer moment, aquell llunyà 2003 no va dubtar a cercar més informació de Colom. Per aconseguir-la, va recórrer a la font més ràpida que aleshores tenia a mà: internet. Al marge d'un negoci multimilionari per als seus promotors, Google és un gran invent.

No hi ha dubte que aquest motor de recerca que permet endinsar-se en la teranyina en què s'ha convertir la xarxa de xarxes, ha relegat a un segon terme les tradicionals enciclopèdies. Un vell adagi diu que tot està als llibres, però al ciberespai aquest “tot” està actualitzat i resulta més fàcil i ràpid de localitzar. Així, quatre cops de ratolí li van resultar suficients per accedir a la parcel•la de vida pública del trompetista i fer-se una idea del perfil biogràfic de la persona i del personatge, de la seva obra i dels seus miracles com a músic.

Va ser d'aquesta manera com va descobrir que Raynald Colom havia nascut a Vincennes (França) el 1978 i que va començar la seva aventura musical als quatre anys al Conservatori de Créteil; va estudiar violí gairebé contra la seva voluntat fins que en tenia vuit. També així es va assabentar que el 1988 la família es va traslladar a viure a Barcelona, i que els seus pares li van regalar una trompeta, a la qual es va enganxar literalment amb el conseqüent disgust inicial de la seva mare, que considerava l'instrument de corda un millor representant de la cultura occidental “seriosa” i amb millor fama que el de vent, sovint associat a ambients poc recomanables. Les primeres notes les va aprendre de mans del seu pare, que era saxofonista i clarinetista a l'orquestra Royal Tincopators, una big band que tocava música dels anys 30 i 40; també la mare tenia relació amb la música: va ser road manager de Ray Brown i Milt Jackson. Va continuar la seva formació fins el punt de ser alumne avantatjat de mestres com Wynton Marsalis, Roy Hargrove i Kenny Barron. El 1999 va finalitzar el Conservatori Municipal de Terrassa i l'Escola de Música de Bellaterra.

L'any 2000, el músic va tornar a Barcelona després d'estudiar durant dos semestres -i gràcies a una beca-, al Berklee College of Music de Boston, amb professors com Bill Pierce i Darren Barret, entre d'altres. Colom sempre s'ha mostrat crític amb aquell sistema d'ensenyament, capaç de posar en circulació artistes amb una excel•lent formació tècnica, però amb una gairebé nul•la -o insignificant- capacitat d'expressar-se musicalment amb un llenguatge i personalitat pròpies. I és que l'excessiu academicisme pot convertir-se en un motlle d'on surten clons, en un assassí de la creativitat. El trompetista ha declarat sovint en entrevistes el seu sentiment antiescola, tot criticant el perfeccionisme que es cerca a les aules, i manifestant-se a favor de la suma d'errors com el reactiu ideal per provocar en l'artista la seva efervescència interior. El músic es fa tocant.

De tornada a Barcelona, dèiem, Raynald Colom va començar a treballar com a freelance amb professionals com Albert Bover, Randy Brecker, Jesse Davis, Robin Eubanks, Horacio Fumero, Chris Higgins, Guillermo McGill, Michael Philip Mosman, Perico Sambeat, Antonio Serrano i Louis Stewart. Per la mateixa època, Manu Chao li va proposar acompanyar-lo en la gira de presentació del seu disc Clandestino pels Estats Units i l'Amèrica Llatina, i va acceptar. Aquesta col•laboració va tenir molt de casual.

La història explica que Colom tenia un amic que regentava un bar de copes d'estil punk a Barcelona i que un dia li va proposar organitzar una sessió de jazz un diumenge. L'actuació es va celebrar i va resultar ser un èxit, i justament va coincidir amb el fet que Manu Chao buscava un trompetista per la seva gira; van quedar per prendre unes cerveses i van tocar junts al carrer. Ja se sap: la música i la via pública mantenen una bona relació i fa camaraderia. Als escenaris de Llatinoamèrica, el trompetista, que va aprendre molt del concepte show, només tocava temes de Chao, improvisant algunes vegades a nivell de solos.

“MY 51 MINUTS”. A falta de pocs minuts per l'inici del concert, el degoteig de públic era continu. Taules i butaques de la barra estaven ja ocupades. També els espais lliures reservats al pas començaven a omplir-se de gent.

Semblava que la proposta de Raynald Colom per a aquella nit havia tingut prou ressò i havia estat capaç de congregar un nodrit exèrcit de militants del jazz. Ella, que mantenia la seva actitud inicial d'impassibilitat, sabia que l'aspecte de la sala d'aquell petit club era enganyós: aquesta no és -ni ha estat, ni ho serà mai- una música popular. Es caracteritza per eludir l'execució a partir de la lectura fidel d'una partitura (malgrat que molts músics dominin el llenguatge musical): la base de la interpretació i l'estil jazzístic és la improvisació. I pel que fa a la seva repercussió pública, la subordinació de la melodia (el factor més valorat, per exemple, en altres estils com ara el pop) a la llibertat creativa de l'artista, l'ha allunyat històricament d'una presència comercial massiva. Asseguda i amb les cames creuades; a la mà, una cigarreta a la que propinava pipades.

El jazz és un gènere minoritari dins del panorama musical, però Raynald Colom s'ha situat entre els més grans del gènere després d'haver recorregut mig món carregat amb una maleta i la seva inseparable trompeta. Aquesta era la opinió que ella tenia del jove músic, un parer avalat amb el fet que aquest ja havia compartit escenaris i estudis de gravació amb els millors. L'any 2001 va participar en la gira de l'European Youth Orchestra, dirigida pel saxofonista holandès Benjamin Herman, amb la qual va tocar als principals festivals europeus, entre els quals s'incloïen el North Sea Jazz Festival, el Copenhaguen Jazz Festival i el Ronnie Scott's London; també va actuar a Irlanda i Alemanya. Més tard va entrar a formar part del Sextet de Perico Sambeat, amb el qual va participar en les gires que els anys 2002 i 2003 van dur aquesta formació arreu de l'Estat espanyol, Uruguai i Argentina. La bona estrella de Colom, però, no es va fondre aquí: Benjamin Herman el va convidar posteriorment a una gira per Holanda, va col•laborar amb el grup de música electrònica Wagon Cookin', amb els que va finalitzar la seva gira al mític Blue Note de Tokio.

L'any 2004, Colom va tocar i participar en enregistraments amb Adrián Iaies, Horacio Fumero, Marcelo Mercadante, Fermín Muguruza, José Reinoso, Luis Salinas, Perico Sambeat i Albert Sanz, entre d'altres. També va col•laborar amb Lluís Vidal a la Biennal Tete Montoliu, i al Festival Mas i Mas (Gran Teatre del Liceu) i amb el Mas i Mas All Stars. El 2005, el Festival Mas i Mas li va proposar col•laborar amb Antonio Serrano i Mulgrew Miller, i va presentar el seu primer treball discogràfic My 51 Minutes, amb el segell Fresh Sound New Talent, que va ser molt ben rebut pel públic i la crítica especialitzada.

El músic ja començava a innovar, tant amb la seva personalitat com amb la seva música, fent que aquesta sonés a ell. O dit d'una altra manera, ja imprimia el seu segell propi al so de la seva trompeta i a la seva estètica artística, igual que molts anys abans ho havien fet Davis, Parker o Coltrane.

My 51 Minutes es va penjar a eMule, cosa que, a diferència d'altres artistes, no va provocar la ira de Colom. Ans al contrari, es va sentir orgullós i agraït que algú s'hagués pres la molèstia de considerar-lo tan interessant com per voler compartir-lo amb les masses i posar-lo a l'abast de tothom.

Aquest web especialitzat en descàrregues musicals és un gran aparador i, segons ha explicat el músic en alguna ocasió, a la gent que realment li agrada un disc, l'acaba comprant perquè vol tenir l'original, la caràtula i tota la informació addicional que s'inclou en el pack. És una bona eina perquè es conegui la música a nivell global, i amb més motiu si es tracta de jazz, tant minimalista a nivell de públic.

Colom també considera que els discos són un bon mitjà per potenciar les actuacions en directe, però és conscient que es pot tenir la millor banda del món i no formar part del món discogràfic. A ell li agrada tocar en directe, sobretot en clubs petits com els d'aquesta nit, perquè són els llocs on se sent més còmode, on pot mirar al públic als ulls i veure les seves reaccions; un espai petit resulta més íntim i esdevé sempre un al•licient per a l'artista.

El disc és la foto sonora d'un instant concret; el directe, en canvi, és la pel•lícula de tota una carrera. Per això, quan una banda toca un disc anys després de la seva gravació, el so resultant denota la maduració dels músics, tot i que siguin els mateixos temes.

Al llarg de tots aquests anys, l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna ha concedit diversos reconeixements a Raynald Colom, entre ells el premi al millor trompetista (2001, 2002, 2003, 2004 i 2005) i el guardó al disc de jazz de l'any (2005, Premi Enderrock).

“SKETCHES OF GROOVE”. El 2008, i després d'una llarga estada entre Nova York i Madrid, Raynald Colom va presentar el seu segon disc com a líder, Sketches of Groove (Fresh Sound New Talent) dins del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que aquell any girava entorn al cicle Trompetes! En aquest treball, el trompetista oferia una bona mostra de les inquietuds que respira el seu art i que només són assimilables per espècimens humans amb les antenes ben sintonitzades.

Es tracta d'un treball d'estudi on les composicions del jove músic ajuden a descobrir un so que beu de les aigües de la tradició, però sense perdre de vista el futur.També fa un repàs a l'experiència groove acumulada durant més de dos anys. Es composa de nou temes: The 12 Hours Effect, Horacio, Sketche 1, Juanito's Groove, Q. T. P., Lu's Mood, Sketche 2, El clandestino i Come Sunday. El jove compositor és l'autor dels temes, amb excepció del quart, de Marc Ayza, i el novè, de Duke Ellington.

En el Festival Internacional de Jazz de Barcelona, Colom va compartir cartell amb Nicholas Payton, Tomasz Stanko i Tom Harrell, entre d'altres, i la seva proposta, a més de jazz, respirava moltes altres inquietuds. També va participar en la Spanish Jazz Reunion dins del 31è Festival de Jazz de Toulouse, juntament amb Antonio Serrano, José Reinoso, Javier Colina i Marc Miralta. Els organitzadors i la premsa francesa especialitzada van presentar l'esdeveniment com una trobada inèdita de les figures ineludibles de l'escena del jazz a l'Estat espanyol.

Aquell any, Colom es va impregnar de les essències jazzístiques que va trobar a Nova York durant la seva estada en aquella ciutat. I aquell disc va ser la llavor per adonar- se del seu interès en centrar-se en la base rítmica del flamenc i el cant. Portar el cant a la trompeta, per tal que soni molt flamenca però amb la llibertat del jazz. No volia agafar quatre harmonies i barrejarles, sinó que el seu objectiu era anar més enllà. I en aquesta travessia va comptar amb el suport dels pares del flamenc actual.

Després de la seva col•laboració amb el cantant Duquende, amb qui va participar en la gravació de Mi forma de vivir, el flamenc va passar a ser la segona passió de Colom. Aquella va ser una gravació que ensumava quelcom d'especial, i que al llarg del temps va anar creixent amb matisos ben visibles i audibles. També va compartir projectes com Pinceladas amb la cantaora sevillana Rosario Guerrero La Tremendita. Ja porta molts anys submergit en els falsets de Paco de Lucía.

Posteriorment va començar a treballar amb el guitarrista Juan Gómez Chicuelo, amb qui va col•laborar en el seu disc Diapasón. Aquest artista va actuar de pont per unir el jazz i el flamenc que Colom tenia dins seu. Creuar el buit entre ambdós gèneres va ser qüestió de temps. I ho va fer.

“EVOCACIÓN”, LA FUSIÓ ENTRE EL JAZZ I EL FLAMENC. L'efecte va ser immediat. Un cop que es van apagar els llums de la sala, el rumor que omplia tot l'espai es va esvair i va donar el relleu als aplaudiments i els xiulets. Va ser la manera amb què el públic va agrair l'arribada del moment que havia estat esperant. Instants de silenci i eufòria quan, un a un, van sortir els músics del backstage i van anar ocupant el seu lloc a l'escenari: Chicuelo (guitarra), Rosario Guerrero La Tremendita (veu), el cubà establert als Estats Units Aruán Ortíz (piano), l'israelià Omer Avital (contrabaix), l'americà Eric McPherson (bateria), Gabriel Amargant (saxos), Roger Blavia (percussió), Isaac Vigueras (calaix), Marcelo Mercadante (bandoneó) i Raynald Colom (trompeta).

Colom sent passió pel jazz i pel flamenc i es nota. Segons les seves paraules, vol portar el cant a la trompeta per tal que aquesta soni molt flamenca i amb tota la llibertat del jazz. En el disc expressa aquest doble amor i la seva única passió. Després d'anys en el jazz i en el flamenc, ha aconseguit sumar inèrcies per oferir una veritable fusió des d'una perspectiva molt personal: ajuntar músics per tal que la personalitat de cadascú marqui la direcció de la música. De fet, quan estava a Nova York, mai no es va aturar a explicar-los què és una buleria; només els va dir “fes el que et sembli”. I aquí el mateix. Vol que la música sigui natural.

En començar el concert, la impaciència dels minuts d'espera prèvia va desaparèixer. Els primers acords van preparar el públic pel que estava a punt de succeir; els segons ja el van captivar. La trobada entre els músics va cristal•litzar en un retorn a la música com a experiència, amb peces com les buleries Como el cielo o Las estrellas, o el martinet Evocación 1. També hi ha una versió del Zyryab, de Paco de Lucía, i del Sanctuary, de Wayne Shorter, que adopta forma de seguiriya. El repertori es va conformant amb Toulouse, De ida i Y vuelta.

La fusió va donar pas a un diàleg entre dues expressions profundes de dos estils, el jazz i el flamenc, amb molts punts de connexió; però també entre les figures de l'escenari i el públic. Després del delicat martinet i el cant de La Tremendita, amb una veu esquinçada que mastegava els versos, va arribar la delícia dels talls de guitarra de Chicuelo. I enmig de tot això, la trompeta de Colom com a indiscutible protagonista, que mica en mica va anar adquirint major protagonisme en la història que els músics pretenien explicar. Una esplèndida provocació al marge d'etiquetes i idees preconcebudes que tenia tots els ingredients per esdevenir un bon caldo de cultiu.

Diuen que amb Evocación ha arribat la veu pròpia d'un dels talents del país; que el compositor i trompetista ha aconseguit vèncer inèrcies per oferir una autèntica fusió de músics, fruit d'anys de treball en el món del jazz i del flamenc. Colom creu que el còctel ha de ser conseqüència d'un procés natural i no de la imposició de la indústria discogràfica, no una operació buscada que sembla que és el que està de moda. I en aquest esforç ha aconseguit reunir el relat d'uns cants a la vida, el sentiment d'un so, la força vital i l'impuls creatiu de la improvisació. La seva visió és panoràmica, no només quan és a dalt d'un escenari, sinó també quan és a baix.

Aposta per l'acció, més enllà del provincianisme que envolta actualment molts artistes que perden el tren de l'evolució mentre teoritzen i es miren el melic. I l'evolució és precisament la característica més determinant de la carrera d'aquest trompetista. L'essència bàsica de la música, al voltant de la bellesa i la capacitat de commoure.

Amb aquests antecedents, Evocación va sortir de forma natural després de portar cinc anys tocant amb el mestre Chicuelo, de la mà del qual ha entrat en el flamenc per la porta gran. Colom considera que ambdós gèneres tenen moltes similituds, ja que ambdues són músiques de carrer amb arrels africanes.

En aquest disc, el trompetista s'envolta d'un ampli espectre de músics procedents dels Estats Units, Argentina i l'Estat espanyol. Música en majúscules, d'autor, contemporània. Creativitat i llibertat, dos elements que donen personalitat al disc. El darrer treball de Colom, editat per Adlib Arts, és un salt estilístic i estètic on el trompetista transfereix el seu discurs creatiu, els seus valors i la seva voluntat innovadora, interaccionant entre les persones per construir realitats futures. Tot plegat amb una tècnica impecable, un so amplíssim i una natural afinitat pel blues en totes les seves interpretacions. Evocación ha estat prolífic pel que fa a les crítiques positives. Segons Quim Cabeza, de 'Distrito Jazz', “Raynald Colom sacseja el panorama jazzístic amb Evocación, un compendi de bones cançons on el pes melòdic reafirma les dues cares creatives d'un dels trompetistes importants del país: molt jazz per a un disc ple de flamenc”. David Castillo, de l''Avui', creu que “la seva trompeta és profunda i lleugera, de gran intensitat, i al mateix temps vertiginosament metafísica”.

Miguel Jurado, d''El País', considera que el disc “es mostra com una de les obres més sòlides que han sorgit de la trobada gens casual entre el jazz i el flamenc (...) Serà probablement un dels discos de la temporada”. I per Esteban Linés, de 'La Vanguardia', “Raynald Colom és una referència imprescindible de l'escena jazzística local, espanyola i internacional. Evocación es presenta com una de les simbiosis més brillants, obertes i complexes del maridatge del jazz amb el flamenc”.

Colom no és un músic de flamenc, però pot presumir del fet que la seva obra agrada als flamencs. Als seus col•legues gitanos els ha agradat molt el disc, però no intenta fer flamenc; per això ja estan ells. El trompetista reivindica la catalanitat en l'alegria de fer música de Los Patriarcas de la Rumba i Ojos de Brujo, i posa Chicuelo, Poveda o Duquende a la mateixa alçada que Mompou.

DÉUS I DIVINITATS. Un cop acabat el concert, ella va descreuar les cames, va apagar la cigarreta al cendrer, es va beure el que quedava al got, es va posar dreta i va aplaudir durant uns breus moments.

Després es va posar l'abric i es va dirigir cap a la sortida. Abans de marxar, va mirar enrere i va veure els músics encara d'alt de l'escenari, agraïnt al públic els seus aplaudiments. Va somriure. I després va abandonar la sala, convençuda que hauria de passar molt de temps abans que un altre músic la fes vibrar, per dins i per fora, com ho havia fet aquella nit.

Uns dies després de la jam session, el músic va presentar el seu disc al Festival Grec de Barcelona 2009. I posteriorment, al Festival Internacional de Jazz de Vitoria- Gasteiz 2009, el Festival Internacional du Jazz du Montreal 2009 (Canadà), el Mercat de Música Viva de Vic... La crítica que va fer Carlos Lara, de la revista 'Cuadernos de Jazz', el novembre passat, no pot ser millor: “El projecte de Colom es mostra dialogant amb els mestres del gènere, però s'apropia del seu dir personal i construeix un pont solidíssim entre el jazz i el flamenc que serà des d'avui una referència obligada per a tots els curiosos o especialistes que vulguin resseguir els camins d'aquestes músiques que porten tant de temps buscant-se i que aquí semblen haver-se trobat definitivament”.

De música marginal en els seus inicis a finals del segle XIX a gènere distingit en l'actualitat. Un llarg i inestable recorregut que ha donat de si molt bons moments. I un trompetista, Raynald Colom, amb les idees molt clares, que ha esdevingut una de les realitats més fermes i consolidades del jazz actual. Un valor en alça que cotitza a la borsa musical. Fa temps que va deixar enrere l'estela de músic jove amb un brillant futur. Una part d'aquest futur es toca avui. L'única diferència entre Déu i alguns músics és que aquests últims no es creuen que són divins.