Si els alemanys riuen i somriuen amb Ralf König, els ianquis tenen fantasies amb Batman & Robin i els japonesos s'humitegen amb els còmics yaoi, nosaltres tenim a en Sebas Martín, l'únic autor del país de novel•la gràfica de temàtica homosexual. La seva última obra, Los chulos pasan pero las hermanas quedan, acaba de sortir del forn, i posa un punt i final (temporal) a l'excel•lent trilogia formada pels anteriors volums: Estoy en ello i Aún estoy en ello.

La Lola és una transsexual discreta i senzilla que critica les companyes escandaloses que munten saraus gratuïts pujades a una carrossa el dia de l'Orgull Gai, però que si s'enfunda en un cenyit vestit negre es converteix en una dona de bandera. En Rafael és un ós àcrata i desencantat de la vida que no renega del sexe de pagament. L'Oriol és una reina amb molta ploma, aparentment superficial, de llengua viperina, però amic lleial dels seus amics. La Rita no té molta sort amb els homes. La Carmen, en canvi, en té una mica més, però tampoc s'acaba d'aposentar. Tots ells formen una família alternativa, amb abundants arestes però unida, militant i cohesionada, i amb uns lligams incondicionals que el temps només fa que estrènyer encara més. I a l'epicentre del clan tenim en Salvador, el protagonista, un gai en la trentena llarga, fan de Corto Maltés, que busca l'amor i no l'acaba de trobar, i al voltant del qual gira tota l'acció.

Tots aquests personatges, que viuen, treballen, estimen i follen sense complexos a Barcelona, són producte de la factoria Sebas Martín, una mena d'alter ego del protagonista, de

sospitosa semblança física, que ha explicat les seves aventures i desventures en una novel•la il•lustrada de 359 pàgines, dividida en tres volums, l'últim dels quals, Los chulos pasan pero las hermanas quedan, tot just té tres mesos de vida. El bateig del fill literari ja s'ha fet a Barcelona i a Madrid, i cap a finals de mes l'autor té previst viatjar a Bilbao per presentar la criatura en el marc del saló del còmic de la ciutat basca.

I és que a en Sebas Martín (Barcelona, 1961) li van les emocions fortes. Si ja és difícil sobreviure com a autor de còmics en general, ell ha volgut fer el triple salt mortal i capbussar-se en el complicat món de la novel•la gràfica (és a dir, còmics de més de 100 pàgines, habitualment en blanc i negre i en un format més petit, semblant a la novel•la convencional), un gènere pràcticament inexistent a Espanya (la majoria del que es pot trobar al mercat estatal prové d'altres països, bàsicament dels EUA). Però si amb això no n'hi hagués prou, i disposat a guanyar la medalla d'or, ha perfeccionat la pirueta i s'ha especialitzat en la novel•la gràfica gai, fet que el converteix en una figura definitivament singular: l'únic autor català i espanyol en aquest camp.

Com es viu el fet de pertànyer a una minoria dins d'una altra minoria? “Com es pugui, hahaha!” respon sanament l'autor des de la seva vivenda-estudi en uns baixos del Poble Nou, el barri d'on no s'ha mogut des que va néixer, i on ens obre les portes hospitalari i es presta disposat i pacient a la sessió fotogràfica. “Home, ara amb el Premi Nacional de Còmic sembla que ja comença a ser una minoria una mica més gran. Molt a poquet a poquet, s'està fent visible. El manga, per exemple, ha fet que molta gent que no s'hi havia acostat, ara s'hi apropi una mica. I precisament, gràcies al manga, la dona ha esdevingut lectora de còmic, cosa que fins fa poc, per tradició, no ho era -el còmic és un gènere eminentment masculí- i això és significatiu. I fer còmic gai evidentment és una minoria dins d'una minoria, fa que tingui un target més petit, però així no tinc competència!”, continua, demostrant un esplèndid sentit de l'humor, marca de la casa. Prova d'aquesta obertura és que un dels seus primers treballs el va presentar el seu amic i desaparegut periodista Josep M. Huertas Claveria, veí com ell del Poble Nou.

Ja de petit tenia clara la seva vocació: explicar històries en imatges. S'hi dedica de manera assídua des de finals dels anys 80, quan va passar de l'afició a la professió. Els seus dibuixos, historietes i tires còmiques han aparegut a nombrosos diaris, revistes i portals de tot tipus, i l'han fet mereixedor de tres premis, entre ells el Serra i Moret, atorgat per la Generalitat de Catalunya, l'any 2000. El seu primer àlbum va ser Historias Guays, de contingut eròtic (gènere on sempre s'hi ha trobat molt a gust), seguit d'Historias entre chicos i Historias de Sitges, i de Vacaciones en Ibiza (traduït a l'anglès i a l'alemany), on ell feia els dibuixos i l'escriptor nord-americà Lawrence Schimel els guions. El salt qualitatiu li va arribar el 2005, quan va publicar a Ediciones La Cúpula la novel•la gràfica Estoy en ello (que aviat es traduirà al francès), on explica les peripècies costumistes de la heterogènia colla abans esmentada, amb un llenguatge directe, descarnat i sense escatimar sexe. Dos anys més tard va publicar la segona part, Aún estoy en ello, i ara acaba d'arribar la tercera, Los chulos pasan pero las hermanas quedan, totes tres amb més de 100 pàgines. Mentrestant, a part d'impartir classes com a guionista a diferents centres (li encanta la docència), ha trobat temps per il•lustrar el Kamasutra Gay, amb textos de Diego J. Cruz, un volum que no necessita explicacions i que ja va per la tercera edició.

Els seus còmics i les seves novel•les gràfiques no són la Caputxeta ni la Ventafocs, precisament. O si de cas, una Caputxeta i una Ventafocs pujades de to. Sense anar més lluny, al recull col•lectiu Gay Tales, que es va publicar l'any passat, diversos autors capgiraven els contes clàssics populars per a infants i els passaven per un filtre gai o lèsbic. La seva aportació va ser Ricitos de oro y los tres ositos, on Ricitos era una petarda que es perdia per carreteres secundàries al volant del seu Smart, i anava a morir a una caseta perduda al mig del bosc habitada per tres ossets... molt especials. D'allà en sortiria sense ser mai més el mateix. Aquest és el llenguatge de Sebas Martín. Ell sempre ha volgut explicar les seves pròpies històries, i s'ha nodrit de les pròpies experiències i de les del seu entorn més immediat. No li ha calgut fer massa treball de camp. Els amants de les hemeroteques poden trobar una de les seves primeres plasmacions al suplement juvenil de l'extint diari El Observador amb les historietes de Mandonna, noia petarda, on retratava el món que li agradava, que coneixia i que l'envoltava: les activitats de gent de classe mitjana-baixa, però d'una certa cultura. “Sempre he jugat amb històries que conec, d'aquesta manera no caic en anacronismes”, confessa. Això fa que els seus àlbums siguin molt realistes i presentin un univers molt personal.

“Quan estic en una presentació o en un saló de còmic, per exemple”, explica, “i em toca estar al costat, posem per cas, d'un dibuixant de superherois, el públic que s'acosta els diu a ells: 'Els teus dibuixos m'encanten!'. I, en canvi, a mi em diuen: 'M'he sentit tant identificat! Això em va passar a mi! És que has narrat una història que té molt a veure amb la meva vida...'. A mi això m'agrada molt, perquè vol dir que arribo a la gent, que els lectors se senten identificats amb el que explico. És com quan vas al cinema i veus una història que la sents molt propera. Surts de la sala amb un sentiment diferent. A mi m'agrada poder onejar la bandera d'una persona que explica històries amb les quals el lector s'hi sent identificat”. Els 3.000 exemplars de tirada del primer volum i els 2.000 de cadascun dels dos següents han tingut molt bona acceptació.

I és que amb gràcia i sentit de l'humor és com s'han d'explicar les coses més serioses, assegura. Per això, no ens han de confondre la conya i l'aparent frivolitat que segella la seva obra, perquè sovint no són res més que una arma per disfressar la duresa del contingut. Llegint els seus còmics, especialment la trilogia, un s'adona que en Sebas no només fa un repàs de la història del moviment homosexual a Catalunya -que també-, sinó que mostra l'evolució de l'homosexualitat al nostre país des del franquisme fins ara, un fet que sempre li ha interessat molt: “Si som els que som i estem on estem és gràcies a tota la gent que estava abans, i que es reunia en pisos o anava als urinaris públics, que és una cosa que ara ha quedat obsoleta! Parlo de gent que no tenia els mitjans per trobarse o manifestar-se tal com eren. I a mi aquestes persones em mereixen un gran respecte i una gran admiració”.

Aquesta és la seva particular dedicatòria als gais de la tercera edat: “Els hauríem d'escoltar més”. Li encanta estar en un bar o en una cafeteria i que se li acosti algú molt gran i li expliqui la seva vida. Hi ha qui fugiria corrent però, en canvi, a ell li aporta molts coneixements: “Algú més gran té moltes coses a explicar, en uns moments on ser gai no és que fos difícil, és que era impossible i suïcida! I així ho he volgut plasmar, és el meu petit homenatge a tots els que van venir darrera i que ens han permès a nosaltres viure la nostre homosexualitat d'una manera oberta”.

“En el món gai, a partir dels 30 et tornes transparent, i a partir dels 40, invisible”, sentencia, per continuar: “Doncs és molt trist quan en tens 60 o 70! Què passa amb la seva sexualitat i amb les seves relacions? Jo ara estic en una edat molt intermitja, ja he passat dels 40, i m'encanta parlar amb gent dels dos extrems. Els nanos joves em proporcionen una visió molt concreta de com ells veuen el món, i això em manté informat i em permet entendre el què hi ha al meu voltant”.

Tot i que assegura que en els seus àlbums ha volgut retratar expressament els diferents prototips de gais, jugant amb els estereotips i donant-los la volta (l'ós, la plumífera, el normal...) per demostrar que no abomina de ningú, no es tanca en cap grup i per visualitzar que els diversos estols “poden enganxar bé i conviure en harmonia sense barallar-se entre sí”, el cert és que en aquest inventari hi ha un gran absent: el col•lectiu de lesbianes. Pretès o casualitat? “Hi ha una mica de tot”, respon. “El món lèsbic és molt més tancat en si mateix que el gai. Però com que m'agrada parlar del que conec, no m'atreveixo.

Penso que són unes històries que han d'explicar elles, perquè són elles les que les coneixen. La veu de les lesbianes ha d'estar en boca de les lesbianes”. En defensa seva apunta que s'atreviria a assessorar-les des del punt de vista del guió o de la il•lustració si li ho demanessin. Aquí queda.

Una de les característiques de l'obra d'en Sebas Martín és que és un còmic eminentment urbà, amb una identificació clara de Barcelona com a epicentre de l'acció. “Una vegada em van preguntar si no creia que era contraproduent que els meus còmics fossin tan 'localistes', i la meva resposta va ser: què passa, que si s'ambientessin a Nova York no serien localistes? Serien localistes de Nova York! Els meus còmics passen a Barcelona perquè és la ciutat on visc i que conec molt bé.Quan dibuixo un carrer de la ciutat, quan parlo de la manera de viure aquí... I fins i tot quan els meus personatges marxen de vacances, els faig anar a llocs que jo conec, perquè així ho puc retratar com toca. A més, m'encanta Barcelona i penso que és una ciutat molt de còmic, pel seu urbanisme, per les coses que passen, perquè és una ciutat molt oberta a altres cultures, tenim port, estem al costat de la frontera, hi pots posar gent de totes les races i condicions... Cabrera

Infante va dir una vegada que Barcelona era una ciutat de novel•la negra. Doncs jo dic que també ho és de novel•la gràfica!”. No fa molt, com alguns recordaran, Batman li va fer cas: per uns dies va abandonar Gotham City i es va desplaçar a la ciutat comtal per atrapar un dels seus enemics més ferotges, en Killer Croc, mentalment desequilibrat i convençut de ser la reencarnació del drac de Sant Jordi.

En aquest sentit, si al final en Batman i en Robin s'haguessin enrotllat en lloc de marejar la perdiu per la batcova, el seu amor hagués tingut cabuda a les pàgines de Claro que sí, la primera i única revista periòdica (trimestral) de còmic de temàtica gai que va existir a tota Europa i de la qual en Sebas va ser-ne el redactor en cap. La revista va tenir, però, una vida efímera: només se'n van arribar a publicar set números. “Va ser un projecte molt interessant, fet amb molta il•lusió”, explica trist, “perquè donava l'oportunitat de publicar a autors com Ismael Álvarez o David Cantero, que explicaven històries en petit format. No tothom ha de tenir tècnica per explicar coses en 50 fulls!

Hi havia autors que ens enviaven històries meravelloses de 4, 6 o 12 pàgines, i l'única manera de donar-los sortida era una revista. Però les revistes no funcionen bé a les llibreries, han de funcionar al quiosc, i el quiosc és una selva. El món de les revistes és duríssim!”. Que li ho diguin a Benzina, penso jo.

Los chulos pasan pero las hermanas quedan és l'arribada a una certa maduresa dels protagonistes de la trilogia, més asserenats i reflexius que en els primers volums. Si en els anteriors la frase de recurs que deia en Salvador quan se li preguntava per un aspecte de la seva vida que no tenia solucionat, com la feina o la parella, era “estoy en ello” -d'aquí els títols dels dos primers àlbums- en aquest tercer ja han tingut temps suficient per buscar i l'excusa deixa de ser vàlida, tot i que tant ell com els seus amics estan igual que al principi.

En aquest volum, les vides han canviat molt i la colla ja s'ha constituït en una família unida pels lligams de l'afecte i de l'estima. Fins i tot hi ha hagut una boda i han aparegut fills. “Tot això havia de sortir”, explica en Sebas, “però crec que ha arribat el moment de deixar descansar els personatges i esperar que passin quatre o cinc anys. Anys reals, tant per a ells com per a mi, i que els deixi madurar d'alguna manera”.

Passat aquest període serà interessant reemprendre la vida d'en Salvador, la Rita, l'Oriol i en Rafael, veure què se n'ha fet i cap a on han evolucionat, sense que, evidentment, deixin de ser ells mateixos.