Les relacions interpersonals es troben en el centre del treball d’investigació de la fotògrafa Tanit Plana. El seu entorn personal, els familiars i els amics, conformen la base a partir de la qual elabora, es planteja qüestions i aborda els diferents projectes. Aquesta dinàmica de treball es va veure lleugerament alterada en una de les seves darreres peces titulada Per sempre (2007), alterada en el sentit que, si bé parteix igualment de l’exploració d’una qüesti. íntima i personal, l’àmbit del recorregut fotogràfic es va ampliar i incloure persones de fora del seu cercle més proper.

A Per sempre, Plana proposa revisar les idees adoptades -per tradició culturalentorn a la vida en parella, al matrimoni, a l’enamorament, a l’amor; de quina manera aquestes idees, esteorotips, i tòpics encara son vigents, estan fortament arrelats sobretot en l’imaginari femení, i d’alguna manera es catalitzen en el ritual de l’enllaç matrimonial. Per aquest projecte fotogràfic desenvolupat en primer lloc a Valls (on també es va exposar per primera vegada) Plana va adreçar, a les dones de la localitat, a través de diferents mitjans i suports, la següent pregunta: et vols tornar a posar el vestit? La resposta va ser del tot inesperada per la gran participació que va aconseguir, la generositat, i la complicitat i comprensió de l’abast conceptual del projecte. A Per sempre, Tanit Plana engega un treball i un procés de producció on requereix de la col•laboració d’una comunitat, la de dones casades, per tal d’indagar i qüestionar el que va suposar realitzar aquell gest, el de posar-se el vestit de núvia. En aquest sentit, Plana s’hi suma a una manera de treballar que es va iniciar i/o

estendre al final dels anys 90 (sobretot en l’àmbit anglosaxó) on la col•laboració de col•lectius o comunitats externes a l’àmbit artístic esdevé un aspecte substancial i articulatori en el desenvolupament dels treballs de molts artistes.

En aquesta ocasió, el que els demanava Plana a les dones, que hi accedien a col•laborar, actua com a catalitzador de moltes altres qüestions vinculades a les construccions que durant segles s’han articulat i prevalen entorn al món de la parella; les expectatives que es generen, per aquell dia i per als següents, les decepcions, la seducció i l’ambigüitat del compromís, la gestió dels equilibiris en el si de la parella, etc. En ocasions el vestit ja no hi cabia, el cos s’havia desfermat, sortit de mare, i el projecte justament explorava el per què; què suposava tornar a posar-se’l al cap dels anys, i com se sentien.

La resolució concreta del projecte és una sèrie de fotografies, on les diferents dones amb el vestit de núvia són fotografiades enmig del camp durant el dia, o enmig del bosc durant la nit. Les imatges resultants són alienants i pertorbadores en el sentit que no responen als paràmetres dels “retrats” de núvia. Per una banda, les “núvies” es troben soles, sense familiars, sense xicot, sense cap mena d’acompanyament, etc., i per l’altra, les fotografies han estat preses amb lleugers angles (en picat o contrapicat), les dones eviten qualsevol posa que les apropi al glamur propi d’aquestes imatges, no somriuen, i fins i tot algunes semblen estar marxant de l’escena. El projecte Per sempre, que es va iniciar el 2007, prendrà ara noves direccions i s’ampliarà notablement. Les imatges produïdes fins ara actuen com a metàfores, i si bé són una primera aproximació al tema que es tracta, el mateix procés de treball amb les dones va descobrir a l’autora altres possibilitats de desenvolupament. En el procés d’elaboració de les fotografies massa coses es van quedar en el tinter, i per tant ara, en una nova etapa per al projecte, Plana abordarà tot allò que en les imatges queda fora de pla; els dubtes, les confidències, les converses mantingudes amb les dones de camí cap al bosc, etc. Es va fer evident que el projecte requeria de més temps i de més espai, en tots els sentits possibles d’aquests dos darrers termes. Per això, Plana es troba preparant ara l’execució del que serà la segona fase d’aquest projecte que serà produïda per l’Obra Social de “La Caixa” i que es desenvoluparà a tres localitats catalanes; a Tarragona, a Lleida i a Palma, on en els respectius CaixaFòrum de l’entitat financera, s’exposaran els projectes finals. De nou, Plana demanarà la col•laboració de les dones d’aquelles ciutats (per aquelles que volgueu participar us podeu adreçar a l’e-mail) on elaborarà tant els aspectes individuals del que proposa el treball, com aquells de naturalesa més col•lectiva, a partir de l’elaboració de nous capítols que es concretaran en noves sèries de fotografies, realitzacions de vídeos i altres, que resultarà un treball coral i polifònic.

L’altra pel•lícula amb el títol de Synanon (2009-2010) mostra una mena de magatzem, de botiga de mobles de segona mà. La càmera recorre amb plànols generals l’estança i altres imatges mostren detalls dels mobles. Synanon, però, era el nom d’una fundació establerta a Califòrnia l’any 1958 per Charles E. Dederich. Una organització, sense ànim de lucre, que es dedicava de forma terapèutica, i amb metodologies certament inusuals, a l’alliberació d’addiccions vàries.

Tots dos films no tenen cap mena d’àudio, ni narració, ni personatges, i tanmateix es mostren a l’espectador com a escenaris retrobats.