Gori Desclot, arraulit contra una paret de l’habitació, pensava que hi ha qualque cosa incòmoda en una orgia, s’evidencia amb qualsevol silenci, pausa, canvi o amb l’atzar de la fisiologia. Potser ineluctablement s’estableixen relacions de poder, relacions de competència i de revenja, a estones els papers ancestrals del llop líder, de la femella poderosa, del paper de la mantis religiosa; a estones semblaria que hi ha vençuts que paren el coll per implorar clemència. També hi ha quelcom d’avorrit, d’estèril, potser relacionat amb les ombres fosques de la culpa, amb la incapacitat per al gaudi pur, intemporal, intranscendent i banal, lligat a l’ombra de la transcendència i del sentit, a una dificultat de prescindir de la consciència, d’instal•lar-se més enllà de tot sentit fort, i ser capaços de construir sense ombres, d’entrar en el pur terreny del plaer, en el plaer del plaer. En Bernat Riera, Gori Desclot i Marc Crespí eren feia estona a l’habitació amb jacuzzi. Les tres búlgares els estaven rentant curosament, rigorosament, primer les perdius amb mans ensabonades que relliscaven per la pell, i les acaronaven amb destresa com si eixuguessin un mocador de seda. A mida que ho feien tots anaven assolint símptomes perceptibles de reviscolament, i les búlgares, agenollades, emetien qualque cosa semblant a petits crits de satisfacció.Només s’entenien un parell de paraules com ara dobre o tak, tak, rialla, tak, rialla, dobri, tak, i les rialles eren menta com si els haguessin regalat un osset pelut a cada una. En Bernat i Marc seien en un pam d’aigua, cadascú en un extrem de la banyera amb una al•lota enfeinada amb els seus cossos. Una ensabonava Marc i mostrava el cul a en Bernat. Svetlana s’afanyava amb en Bernat i mostrava el cul a

Marc i cadascú grapejava amb un cert interès el cos ara d’una, ara de l’altra, les anques lluents i tibants.

De sobte, per darrere de la música dels altaveus, de la remor de l’aigua i dels murmuris de les búlgares, sentiren uns cops forts a la porta i crits de l’encarregada i flastomies d’almenys dos homes. Tot d’una s’obrí la porta i entraren Biel Gost, una al•lota rossa, la madame i el madamot del club, tots empenyent-se els uns contra els altres. En Bernat s’aixecà amb la perdiu erecta, ensabonada i plena de bombolles de colors. Marc saludà des del jacuzzi, «¿coneixeu Vera?», digué Biel Gost. «Cridaré la policia », xisclaven a duo la madame i el madamot. «Oh, no», va dir Marc. «Que passin. Que passin», va cridar en Bernat amb el sexe apuntant el front de la madame Remedios. Remedios vivia a prop del club, tenia un lloro que cantava Ne me quitte pas. El madamot, quan tenia gent a ca seva, deixava que el seu ca, un gran danès, s’afanyés a fornicar amb les cames dels convidats, fins que s’empipaven. Llavors treia el ca a la terrassa, que mirava al passeig de s’Arenal, i el ca es pixava damunt un ficus i els vianants.

«La vida és una col•lecció d’ereccions, una successió d’enravenades», va dir qualcú d’ells, i tots, fins i tot qui ho havia dit, varen pensar que, si més no, era una bajanada, i ni tan sols una bajanada brillant, però tampoc no era el moment de filar molt prim: la festa continuava, la madame Remedios i el madamot s’havien retirat.

Biel s’havia despullat i ajudava Vera a treure’s la roba. Marc seguia els moviments embadalit sense reparar gaire en les sol•licituds de la seva búlgara. Gori arreplegava el seu cos rabassut contra una paret i deixava fer, abstret, Ània, mirant la densitat obstruïda, humida i closa de la gran habitació. Vera emergia nua de les seves robes més rotunda que Venus de l’ostra, més bella que totes les imatges que Marc recordava, com si fos aquella visió d’infantesa de l’alemanya en aquella cala on l’havia dut en Bernat un horabaixa d’agost de feia tants d’anys, durant la seva adolescència enfebrada i malaltissa. Instintivament va mirar en Bernat i va veure que estava massa enfeinat ensabonant-se mútuament amb una de les al•lotes per connectar amb els records de Marc.

Vera i Biel discutien en veu baixa. Ella no volia afegir-se a la festa del jacuzzi i Biel va decidir entrar a la banyera tot sol. Vera va seure en una butaca amb cara d’absència. A Marc li va semblar que un moment havia creuat la seva mirada amb la d’ell. Ara tenia la búlgara d’en Bernat damunt seu, llepant-li els mugrons i el ventre i fregant els seus pits contra el seu cos, tot murmurant paraules en tres o quatre idiomes no gaire discernibles. Biel Gost recitava «water, water everywhere and not a drop to drink» mentre fregava un genoll contra les anques llustroses d’una búlgara, «vine, Vera, reina, et presentaré els meus amics», va afegir. Vera no li va fer gaire cas si és que l’havia sentit. La música que sonava era cada vegada més carrinclona.

«Demana beure», va cridar en Bernat. Vera va semblar deixondir-se, va aixecar amb vessa el seu cos daurat i va caminar cap a la porta. Abans que arribés, però, la porta es va obrir i en va emergir el cap de Remedios. «Du gin i tòniques i whisky i xampany». «Baileys», va cridar una búlgara.

«I un Jack Daniel’s, una botella de Jack Daniel’s», va cridar Biel. Vera va demanar qualque cosa a Remedios i la porta es va tancar. Vera va cercar entre les seves robes i a la seva bossa i en va treure paper i una bola de haixix embolicada en plàstic. Va tornar a seure i es va posar a fer un canut.

“Ha visto più bataglie la mia sotana che tutta la marina americana”, cantava Biel amb veu ronca i forta. Vera va aixecar la vista de la seva feina. En Bernat va apartar la seva búlgara amb el braç i va demanar un pic i un altre que li traduïssin la cançó; Biel no li feia cas i continuava xipollejant a la banyera.

«Mem, ¿em vols dir què vol dir això?». L’aigua feia olor de sabó d’herbes indefinibles, vagament de romaní, d’anet i també de llimones verdes. Dels racons de l’habitació, però, a estones, pujava una pudor de desinfectant perfumat i d’aigües enclotades. «Són poemes clàssics», va dir Biel finalment. Tenia la búlgara d’en Bernat llepant-li la punxa de la perdiu. «Alta literatura», afegí amb veu de tenor de fira i prement el cap de Svetlana, que era el nom de la búlgara, o el nom que havia donat la búlgara, una altra nomia Ivanna, o això havia dit, contra el seu ventre.

Vera ¿es deia Vera de veritat o era també un nom de guerra? En aquestes guerres tothom tenia un nom de guerra, els clients, les putes, com a altres batalles feia anys, a Barcelona, a les reunions clandestines. Tothom era clandestí, ensabonat, llepat, erecte, gat, banyat i llefiscós. «Camarada, acabaràs malament, és un problema ideològic, ets un liberal, com diu el president Mao, i necessites reeducació ideològica, ets un intel•lectual petitburgès carregat de tics petitburgesos, si fóssim a Xina ara mateix aniries a una fàbrica i després a una comuna agrària i aviat n’hauries après».

“Han’ visto più bataglie le mie mutand che il general MacArthur a Filippine”.

«Observa com vas, sembles un hippy, ¿t’has fixat com anava vestit Lenin? Amb vestit i corbata!, com Marx, com Engels. Això és respecte per la classe obrera i no aquesta roba de marginat, un lumpen. ¿T’imagines Marx o Lenin arribant tard a una reunió de cèl•lula? ¿Arribant tard i fumat i borratxo? ¿O botant-se una cita de seguretat? ¿Tu creus que s’hauria fet mai la revolució amb gent com tu?».

“Porta Romana bella, Porta Romana”. «¿Vols fer el favor d’explicar-me què vol dir això?», bramava en Bernat tot returant com una metralladora. S’havia aixecat i ara la seva perdiu semblava una festa major de bombolles de colors. Va mirar Vera i encara es va sentir més excitat, d’una manera impossible, que li feia mal. Va mirar Gori, arraulit a la banyera com gaudint de l’aigua, amb la mirada absent.

De sobte varen picar a la porta i el madamot va entrar amb un carro ple de begudes. Va saludar cerimoniosament tothom, especialment la perdiu d’en Bernat estesa i flamant com el dit de l’àngel de Sodoma i Gomorra. Va mirar amb reprovació el porro que apurava Vera, que es va eixancar damunt la seva butaca. El madamot es va dirigir a en Bernat.

«¿Està bé, així? ¿Falta res?». «Tot bé, mariconàs», va cridar en Bernat, «¿vols la pasta ara?».

«Sí», va cridar el cambrer indignat. I amb veu més suau va afegir, «si no els sap greu, són les normes de la casa».

En Bernat va sortir de la banyera esquitxant el terra i tothom, va acostar-se a la seva roba, en va treure la cartera i va atansar uns bitllets al madamot que els va comptar, en va tornar un parell amb gest de dignitat, va acceptar la propina, però, va fer tres reverències cap al nord, est i oest i va recular cap a la porta. El sexe d’en Bernat assenyalava al sud, i el madamot desaparegué darrere la porta amb un somriure experimentat.

Vera s’aixecà tota nua. Hi havia quelcom de gloriós en el seu cos, i d’arrogant, com si tot allò que s’esdevenia en aquella habitació li fos estrany, li vingués estret o petit. En Bernat la veia com un ésser inabastable, d’aquí a una estona la tindria, tant si no semblava feta per a ell com si realment ho era. Al capdavall, ell convidava, les putes acceptaven els doblers i ell se les boixava. Biel no semblava reparar gaire en ella però sentia que Vera era dels seus, no era una puta normal, era un igual. No el preocupava en absolut el fet que boixés amb altres, allà mateix, d’aquí a uns minuts. Sabia que ella estava per damunt de tot això.