La petita editorial que ha engegat la llibreria La Central (EdicionesLaCentral) ja fa temps que ens aporta petites obres rescatades, ideals per completar una bona biblioteca. Aquest cop ens porta una vertadera joia editada conjuntament amb l’editorial mexicana Sexto Piso i amb traducció del rus de Selma Ancira titolada La Librería de los Escritores. L'edició està presentada sota tres noms, l'escriptor Mijaíl Osorguín (1879- 1942), autor de més vint novel·les en què s’hi destaca Un carrer de Moscou, que s'encarrega de la narració del text, Alexéi Rémizov (1877-1957) contista i il·lustrador de qui s'inclouen quadres i obres, i la gran Marina Tsvietáieva (1892-1942) una de les millors poetes russes del s.XX de qui hi trobem peces manuscrites. Tota una delícia de llibre extret d'un article publicat en italià a la revista Adelphiana al septembre del 2001 i l'original del qual la traductora va poder tenir-hi accés.

Després de la revolta soviètica del 1917, les revistes i llibres comencen a editar-se a la URSS amb llibertat, cosa a la qual la gent no hi estava gaire avesada. Però aquest clima de llibertat va durar ben poc i a partir del 1918 l'estat imposa una censura encara més rígida que feia difícil la troballa de llibres i l'arribada de noves traduccions i autors de l'estranger. Osorguin narra des de la seva vivència com un grup d'escriptors decideix muntar una llibreria on arreplegarien tots els llibres possibles i farien l'impossible per tal que la gent no se’n quedés sense. Aquí entren no només els noms d'Osorguín, Rémizov o Tsvietáieva, sinó d'altres com el filòsof Nicolas Bérdiaev, l'escriptor Alexandr Yákovlev o Pável Pávlovich Murátov, incitador de la proposta. Per casualitats estranyes que ni ells aconsegueixen explicar, la censura i la repressió els va deixar bastanta màniga i tenien la llibertat de vendre obres a què ningú més podia tenir accés. Fins i tot gent del partit hi anava per trobar-ne.

Tot sota unes condiciones precàries, sense calefacció, treballant durant hores i hores, duent els seus llibres personals per vendre'ls, etc. La força del relat fa que deixem de banda i no ens fixem gaire en l'estil d'Osorguín, d'altra banda planer i correcte, omplint les breus pàgines de situacions inversemblants, penoses i al mateix temps plenes de tendresa, com el cas d'un home que ha els ha de vendre una joia bibliogràfica com són unes cartes mansucrites de la reina Catalina, a canvi d'una bossa d'arengades, o la noia que entra demanant per Nietzche i després de parlar durant hores amb Bérdiaev sobre les millors edicions del filòsof en rus, li ha de dir que realment no en tenen cap de llibre d'ell. Si algú pensa que podien fer negoci arreplegant llibres a canvi de preus irrisoris va ben errat. Segons el seu testimoni procuraven donar el preu que mereixia cada llibre fins al punt d'enviar-ne alguns a museus directament perquè els Escriptors no podien pagar un llibre d'aquella vàlua històrica. Tota una declaració de principis i d'ètica que queda molt lluny de l'actualitat.

A mesura que la llibreria es consolidava, van decidir crear una mena d'editorial escrita en manuscrit i a llapís d'on surten els poemes de Marina Tsviétaieva que apareixen al llibre, on destaquen versos que expliquen la seva relació amb el poder soviètic com ara “el meu camí no passa per davant de casa teva”. La dolça i tràgica aventura de la llibreria dels escriptors va durar només quatre anys. La tardor de 1922 Lenin va decidir desfer-se de 220 dels més grans intel·lectuals descrits pel partit com a indesitjables. La llibreria va ser un dels elements damnificats i la majoria d'ells havien de marxar cap a altres indrets. Així va acabar, com si res, tal com va començar. Osorguí i Rémizov van anar a París mentre que Tsvietáieva va passar abans per Berlín i Praga per acabar també a París. Ells només són tres dels grans noms russos que van haver de marxar del seu país.