Jonathan Littell (1967) és un dels escriptors més en voga que va guanyant adeptes i elogis arran de l’esclat que va suposar Les benignes ara fa un parell d’anys. Establert a Barcelona, enguany ens sorprèn amb un assaig sobre el nazisme publicat a Quaderns Crema que no només ha d’atraure als historiadors i aficionats a aquest període del darrer segle, sinó també a un públic lector més ampli.

Amb un estil força flexible, Littel ens apropa a la biografia de l’extravagant León Degrelle, un belga membre del partit nazi amb una gran capacitat d’oració que tan anava a les trinxeres a disparar trets com aspirava a convertir-se en una mena de Führer al seu país, o que inclús es creia l’inspirador real de la figura de Tintín. La seva dèria feixista el va dur a esdevenir un personatge respectat dins del Tercer Reich i a entrevistar-se un parell de vegades amb el mateix Adolf Hitler, de qui deia que el considerava com un fill. Una biografia gens usual amb un final no menys curiós: establert a Espanya, va deixar transcórrer els seus darrers dies en un luxe decadent, vestint amb orgull el seu antic uniforme de les SS i recordant els bons vells temps.

Però lluny de ser el mer relat d’una vida, El sec i l’humit desgrana i desarticula el llibre que el mateix Degrelle va escriure el 1949 sota el títol de La campanya de Rússia, un relat d’una més que dubtosa qualitat literària, però que serveix a Littell per dur a terme i lligar una teoria força interessant des d’una perspectiva lingüística al voltant de la simbologia emprada per Degrelle. És així com els soldats nazis mai tenen gana i les seves morts són tan honroses com indignes les de l’enemic, o s’erigeixen com a individus enlloc de la condició polimorfa i polisèmica dels russos. Així mateix, s’estableix la diferència entre el sec i l’humit, entre la representació de l’ordre

ari i el comunista; tot allò que sigui nazi serà definit amb paraules consistents plenes d’aridesa, sequedat, fermesa, etc., mentre que allò referent a l’ordre bolxevic vindrà representat per el fonedís, el fangós o el líquid. L’autor de les cròniques fins i tot arriba a justificar la derrota nazi a causa del fang que es van trobar en territori soviètic. Tot un exercici de capbussament textual que arriba fins a comptar les vegades que es repeteixen els adjectius al llarg del llibre.

Tot i estar escrit de manera poc rigorosa i plena d’intuïcions que potser no satisfaran als puristes del tema, aquest text no deixa de mostrar el talent i el saber fer literari de Littell, malgrat que, de vegades, ens perdem en els allargats peus de pàgina i els comentaris de les fotografies del marge. D’aquesta manera, més que un assaig hi trobem una reflexió narrada que en certs moments ens fa posar en dubte si tot no és més que una enganyifa i una ficció magistralment amagada.

L’assaig, escrit el 2002 i recuperat ara, recull les idees de l’investigador alemany Klaus Theweleit –que n’escriu el postfaci– i posa al descobert la profunditat d’allò més superflu, de com la tria de paraules mai és casual i engloba un pensament, en aquest cas el del propi Degrelle. Les teories de Littell ens acaben convencent i observem com tot l’ordre feixista es desfà poc a poc dins d’un toll roig com un terròs de sucre al cafè. Un cafè amarg que el propi Degrelle no va poder pair.

Les darreres fotografies de l’oficial belga ens mostren un home cofoi i feliç, ancorat en el temps i momificat dins d’un vestit verd. Tot i escapar dels judicis de Nuremberg, mai va renegar del que havia fet ni pensat. Tot un acte de coherència despreciable que va trobar el seu lloc no només a l’Espanya feixista, sinó també en plena democràcia, fet que ens hauria de fer pensar.