Excel·lent aquest pseudodocumental que transpira en tot moment autenticitat i intel·ligència. S'ha dit que es tracta d'un docudrama, i crec que amb encert. La dificultat formal rau en l'aparent absència de guió, fonamentat en una barreja gairebé imperceptible entre allò que és guió i allò que és espontani, i que fa que no dubtem de la quirúrgica meritòria en la tasca del muntatge. El curs de la narració és subtil en la seva linealitat, i creix la tensió a mesura que se succeeixen les escenes, fins a l'explosió final.

El protagonista principal, el professor d'institut Bégaudeau s'enfronta a l'impossible del canvi -podridura- dels temps, si és que aquests essencialment mai han canviat. En qualsevol cas, mai com ara, en l'era de la tecnologia per a les masses i de les masses al servei del capital que només engreixa uns quants, es posa de més evidència que no hi ha res, absolutament res a fer per avançar humanament. El film ens mostra sense adoctrinar-nos que l'escola ha esdevingut una guarderia amb l'hipòcrita pretext des de dalt d'educar, com ho demostra el fet que fins i tot l'extraordinària excel·lència del professor, com és el cas del pedagog Bégaudeau, està condemnada al fracàs. I és que no hi ha equilibri possible entre el poderós corrent que dicta l'agressiva societat de consum i, per tant, d'idiotització per al consum, i la tasca del professor dins l'aula.Tampoc no hi ha equilibri entre la desigualtat de classes i la violència racista -classista- més o menys latent en la nova societat multicultural, i els valors del professor. Aquest ha esdevingut una titella sense autoritat, exposada a acabar sent més aviat que tard una víctima dels seus alumnes, per més que en el fons l'apreciïn perquè s'adonen que ell els aprecia. No importen els esforços de Bégaudeau, perquè sempre seran un crit en el desert. Cada cop que amb tacte extrem i subtil, cada cop que amb encomiable intel·ligència, psicologia emocional i empatia obre la boca per alimentar el criteri i la democràcia a l'aula, la resposta no pot ser altra que l'estirabot que, més enllà de la gracieta entre ingènua i maliciosa dels adolescents que a voltes pot resultar encantadora, és l'evidència d'una societat malalta, pueril fins al punt de retardar l'edat mental dels seus ciutadans, fent que avui dia es pugui afirmar que aviat hi haurà vells que, més enllà de la demència senil, tindran la sort de morir sense haver passat mentalment de l'edat de lactància.

Per als adolescents del film, és frustrant i dramàtic que, per més dificultats econòmiques que hi hagi a casa seva, el capitalisme els diu que tot es pot comprar i no cal que facin res perquè algú altre ho farà per ells. Tots els mitjans els diuen contínuament que tot és fàcil d'aconseguir i no cal esforçar-se per a res. De manera que els individus es fastiguegen i esdevenen passius, talment com vegetals que esperen ser regats i, per tant, immadurs vulnerables per la dependència a què s'exposen i que, a son torn, reforça en un cercle viciós la malaltia que alimenta el capital i li fa fregar les mans. El sistema és perfecte, doncs, i per aplacar els ànims de les masses el poder polític, vassall connivent amb el diner, destina quatre rals a les escoles com a maquillatge perquè sembli que hi ha bona voluntat.

Bégaudeau fa tot el que pot i més. Demostra ser un extraordinari funàmbul de l'educació, i en canvi només pot aspirar a ser vist pels seus perduts alumnes com un element distorsionant, en contradir amb els seus valors els ingents missatges que els nois reben en sentit contrari així que surten de l'aula. ¿Qui té per als alumnes més credibilitat, doncs, aquell pobre senyor que s'escarrassa dins l'aula, o el bombardeig constant i aprovat massivament que els cau a fora? Perquè a més, no cal dir que dins de l'aula s'hi estan menys hores del dia que a fora, cosa que fa que l'escola suposi una impostació que acaba sent com el llatí, aquesta llengua que amb sort algú aprendrà però ningú mai no emprarà.

El títol Entre les murs no pot ser més encertat, atès que se centra dins l'edifici de l'escola, incloent el debat tant desesperat com frustrant entre el professorat. Tot plegat ens suggereix que tot allò que hi passa no pot entendre's de manera aïllada, sinó com la conseqüència del que es cou a fora i que al film no se'ns mostra. Aquest plantejament el·líptic és, a més d'intel·ligent, una respectuosa invitació a l'espectador a la reflexió. Que cadascú pensi el que li sembli, però una cosa és irrefutable: si bé no es pot ser piròman i després apagar el foc, encara es pot ser menys piròman i després fer veure que s'apaga. I parlo de la societat.