Hi ha una carretera amb nom revolucionari, però l'intent de revolució només se'ns mostra en el si de l'acomodada llar dels Wheeler, Frank i April (Leonardo DiCaprio i Kate Winslet), una parella que a mitjan anys 50 del segle passat viu immersa en el conformisme d'una societat materialista que, si demostra aquesta conformitat, és justament amb la seva ànsia eternament insatisfeta de possessions materials, sovint tan confosa pel ciutadà amb tot el contrari, és a dir, amb una ambició que no per legítima i estesa resulta precisament sana. Amb els anys hem pogut comprovar com aquesta dèria de perseguir una pastanaga que l'home mai no encalçarà s'ha estès no només en el món occidental, sinó també a la resta del món desenvolupat amb la caiguda del comunisme. Per això aquest sobri i magnífic film basat en la brillant novel·la de Richard Yates de moment sembla atemporal, i fa socarrim que serà així encara molts anys. De manera que l'espectador veu en la impecable ambientació de l'època en què s'emmarca Revolutionary Road allò que s'hi cou i no la distància ambiental d'un altre temps, alhora que no deixa de gaudir del contingut espectacle visual. A més, la cinta ofereix un ritme pausat però contundent, reafirmat per una banda sonora inquietant que agraïm que aparegui només quan cal, subratllant la tensió de les escenes i fent la impressió a l'espectador que no podria estar concebuda per a cap altre film.

No revelaré a quin nivell es produeix la revolució, tot i que em sembla oportú comentar que a la vida sorgeixen tot de revolucions que tenen com a base el dilema d'afrontar o no l'objectiu que les provoca, o sigui la revolució de debò. Hi ha, doncs, revolucions que menen a la revolució, però moltes més que s'avorten a si mateixes, com una olla a pressió que bull i bull però l'ebullició s'acaba consumint sense que mai no arribi a explotar. I si parlem d'una revolució que, lluny d'aplacar-la, la raó no pot més que justificar cada cop amb més ràbia, aquesta és la que pateix per dintre seu April en contrast radical amb la mediocritat que l'envolta.La dona de Frank posa contra les cordes el seu marit, fentli veure la realitat de les seves acomodades però buides i fastiguejades vides que els menen al punt de la infidelitat conjugal; unes vides que, en definitiva, paguen l'alt preu de la seguretat i la hipòcrita aprovació social. I per posar de relleu i enarborar encara més les raons d'April, tenim al magnífic John Givings (Michael Shannon) fent el paper del boig. Givings canta les veritats amb una lucidesa que fereix les covards coartades de Frank per no canviar l'estat de les coses. Curiosament, tot i que no ens ha d'estranyar gens, la coartada de Frank per desacreditar els raonaments impecables de Givings -cal destacar l'excel·lent guió del film-, és justament la seva bogeria. En aquest sentit, coherència perfecta. Ja se sap que el recurs de titllar l'altre de ximple és el més recurrent de l'impotent,

no endebades es veu obligat a utilitzar un no argument que ha de fer passar per argument. És el recurs que, en tant que estirabot, per força deixa impotent de resposta l'altre. I és que els ciris trencats mai no han tingut resposta, i en canvi infinitat d'aliats.

En aquest paper d'aliats de la tranquil·litat i els bons aliments, el matrimoni Campbell juga el paper principal. Amics dels Wheeler, són els perfectes còmplices del gris plantejament vital de Frank i de la majoria social. I són perfectes per la inconsciència que tenen de la seva pobresa interior, que els defineix l'innocu rumb de la seva vida; una vida sense cap intensitat que es viu, doncs, sense ser viscuda. Una mort en vida.

Podríem dir que Revolutionary Road aborda diverses qüestions, com l'emancipació de la dona a la nord-amèrica dels anys cinquanta. Fins i tot podríem veure el film com una història d'amor. En aquest sentit és encomiable el profund amor que sent April pel seu marit, fins al punt que està disposada a renunciar a la seva comoditat i posar-se a treballar per tal que Frank pugui veure complits els somnis que diu haver tingut sempre. Però per sobre de tot cal destacar que, si a la notable American Beauty Sam Mendes ens parlava de l'avorriment materialista i la hipocresia de la societat nord-americana, en aquesta nova proposta va més enllà i ens parla del valor o no de fugir-ne. El guionista Justin Haythe diu que al capdavall la cinta posa sobre la taula la següent qüestió: “¿quines coses es descobriran quan se sàpiga qui és de veritat un mateix?”. Profunda qüestió, sense dubte. Si em permeteu, jo en llançaré una altra amb ànim provocador: on és escrit que la correcció vital es trobi sortint de la mediocritat? Però ni se t'acudeixi prendre aquest camí, lector. Només pensa-hi. Pensa sobre aquesta qüestió.

El títol Entre les murs no pot ser més encertat, atès que se centra dins l'edifici de l'escola, incloent el debat tant desesperat com frustrant entre el professorat. Tot plegat ens suggereix que tot allò que hi passa no pot entendre's de manera aïllada, sinó com la conseqüència del que es cou a fora i que al film no se'ns mostra. Aquest plantejament el·líptic és, a més d'intel·ligent, una respectuosa invitació a l'espectador a la reflexió. Que cadascú pensi el que li sembli, però una cosa és irrefutable: si bé no es pot ser piròman i després apagar el foc, encara es pot ser menys piròman i després fer veure que s'apaga. I parlo de la societat.