Just like the river
ROBIN WILLIAMSON
Quadrant
12 temes_48 minuts
FOLK. Als anys 60 i en el si de la Incredible String Band, Robin Williamson va canviar la faç del folk britànic amb una abrandada visió psiquedèlica i un punt orientalitzant. Poeta, compositor, cantant i multinstrumentista, d´una anys ençà, aquest genuí bard escocès s´ha caracteritzat per l´us de l´arpa cèltica com a principal acompanyament instrumental. Fèia, doncs, més d´una dècada que no tenÍem ocasió de sentir un àlbum de Williamson amb la guitarra com a protagonista. I el responsable que s´hagi obrat aquest petit miracle, que ha acabat per concretar-se en aquest excel.lent "Just like the river" gravat en solitari, ha estat el clarivident productor lleidetà Josep Ramon Jové. Transitant per un repertori cosit amb fil d´or, Williamson infon vida a cinc temes nous, així com a un parell de reeixides relectures de cançons seves dels 70 ("Through the horned clouds", "The man in the van"), a més de posar en òrbita dues sorprenents versions de l´àmbit del rock: "Wild horses" (Stones) i "Absolutely sweet Marie" ( Dylan). Cantant excepcional, amb un coneixement privilegiat dels arcans de la lirica cèltica i del bluegrass, Williamson exhibeix a l´ensems tota la ciència i la inspiració pròpies d´un gran mestre de la guitarra. L´harmònica, el "bass drum" i l´orgue són els altres instruments que fa servir en aquest disc que es clou amb una perla de colors psiquedèlics i ressonàncies indies ("Song for Bina"). Tot fa pensar que aquest "Just like the river", disponible també en format de vinil de 180 grams, és una veritable obra mestra. Karles Torra
The Crying Light
ANTONY AND THE JOHNSONS
Secretly Canadian / Rough trade
10 temes_40 minuts
POP. El grup Antony and The Johnsons és, bàsicament, el vehicle pel que transita l'art del cantant Antony Hegarty, nascut al 1971 a Anglaterra, però format artísticament als Estats Units, on va arribar quan només tenia 10 anys d'edat. Antony and The Johnsons van saltar a la palestra internacional gràcies al seu segon disc, I Am a Bird Now, aparegut el 2005. A tots els continents, els melòmans van deixar-se enamorar per l'habilitat vocal de Hegarty, distingit fabricant de belleses amb el seu registre agut i emotiu, que es relaciona bé amb el seu aspecte androgin o intersexual. Antonty Hegarty ha volgut il·lustrar la portada del seu nou disc, The Crying Light, amb una artística fotografia del ballarí japonès Kazuo Ohno; imatge impactant, com impactants són totes i cadascuna de les cançons d'aquest àlbum, que en l'aspecte instrumental s'articula al voltant del piano, contenint també grans i encertades orquestracions. The Crying Light es caracteritza per la melancolia de les cançons que en formen part: una exquisida col·lecció de temes, entre els quals destaquen de manera ben especial One dove, Another World o Aeon. Explorant els misteris de l'amor i la naturalesa, Hegarty es confirma com una de les veus més excelses que s'han obert pas a la música pop del nostre segle. Un artista que domina l'art de la transmissió d'emocions, que explora els límits de la delicadesa, tot regalant els sentits del melòman amb un dramatisme únic. Donat Putx
Me Han Dicho Que...
LE CROUPIER
Mass Records
11 temes_41 minuts
POP. Aquesta nova veu, que respon al nom de Le Croupier, es presenta sovint com un personatge enigmàtic, a qui s'atribueixen peripècies vitals increïbles que presumptament han tingut lloc a indrets tan exòtics com el Gran Casino de París. És un bonic guió que casa bé amb el personatge que interpreta Carles Cors, un jove procedent de la Cellera de Ter, que durant gairebé una dècada va formar part del grup de pop-rock en català Petit Fours, per bé que també s'ha guanyat la vida exercint d'actor. Me Han Dicho Que... és el primer disc de Le Croupier, artista que en el camí recorregut fins a concretar aquest àlbum ha comptat amb la complicitat d'amics com Jorge Drexler, un dels seus referents musicals juntament amb Enrique Bunbury, Nacho Vegas o el gran Vinicio Capossela. Le Croupier ens proposa un seguit de cançons que ha gravat comptant amb col·laboracions puntuals d'altres amics significatius, com els guitarristes David Soler i Josep Thió, així com Marc Parrot, que ha tocat els sintetitzadors en algun tema, i signa la producció de Me Han Dicho Que... Presenta un pop enriquit amb ritmes com el tango i el vals, i històries que ens narren l'existència de personatges que mai són anodins. En són bons exemples Virginia (tema dedicat a l'escriptora Virginia Woolf, que també interpreta en català en el bonus track del disc) o Una nana preciosa, que no és pas una cançó de bressol, sinó que ens retrata l'atzarosa vida d'un artista capritxós. Donat Putx
New York days
ENRICO RAYA
ECM
11 temes_77 minuts
JAZZ. Més que un trompeta, podriem dir que Enrico Rava és un "trompoeta". Nascut el 1939 a Trieste, Rava es va capbussar en el jazz modern als primers anys 60 sota la influència de Miles Davis, la petjada del qual encara es fa palesa en el seu frasseig. Però ben aviat, aquest trompetista de bigotis va adquirir una veu pròpia dotada d´un to poètic únic i inimitable. La seva sonoritat lirica sempre apareix acompanyada d´una inspiració fresca que fuig de totes les convencions. Així ho torna a demostrar en aquest "New York days", que va ser presentat amb gran èxit fa quinze dies a l´Auditori de Barcelona dintre de les ECM Series. Rava s´expressa a través de tots els llenguatges del jazz en una col.lecció de temes que donen fe de la seva extraordinària sensibilitat melòdica com a compositor. Des de la introspectiva i melancòlica trompeta nocturna d´"Interiors", al toc lluminós d´una "Luna urbana" evocadora de cançons i balls populars, Rava excel.leix en qualsevol terreny. L´àlbum, que es clou amb uns passsatges de "free jazz" de línia clara, també incorpora la geometria sagrada d´un impagable "Certi angoli segreti". Amb una pianistica diferent a totes, Stefano Bollani pinta des de perspectives inusuals els paisatges poètics esboçats pel trompetista. Tot plegat, conduït per la ritmica d´alta precisió del tàndem format per Larry Grenadier (contrabaix) i l´il.lustre bateria Paul Motian. Menys brillant que els seus companys, el saxofonista Mark Turner compleix, però com a "sideman", en aquest disc amarat d´una poètica majúscula. Karles Torra
Crossing Dragon Bridge
STEVE WYNN
Rock Ridge / Blue Rose / Astro
13 temes_50 minuts
ROCK. Californià nascut l'any 1960, Steve Wynn va liderar durant pràcticament tota la dècada de 1980 el grup de rock alternatiu The Dream Syndicate. Des de la ruptura d'aquell grup, Wynn ha anat cultivant una interessant carrera en solitari, que ha combinat amb altres projectes, com el seu treball amb una altra banda d'excepció: Gutterball. Crossing Dragon Bridge és l'última entrega del talent d'aquest creador, que va decidir enregistrar el disc que ara ens ocupa en algun lloc d'Eslovènia, cosa que ha comportat la col·laboració en les sessions d'estudi d'alguns artistes d'aquell país, així com d'una orquestra de corda de Praga. Des de fa un temps, Steve Wynn ha aparcat la seva banda d'acompanyament habitual dels últims anys, The Miracle 3, buscant un so diferent per les seves composicions. En aquesta etapa de la seva biografia artística, Wynn s'explora a si mateix com a cantautor, i en cançons de Crossing Dragon Bridge com She came sona decididament (i meravellosament) folkie. Amb tot, la ja anomenada exploració artística de Wynn no el limita a aquest vessant, ja que el seu treball es caracteritza per una encertada diversitat musical. És així com, entre d'altres exercicis de bon gust i clarividència poètica, s'hi troben també mostres de pop orquestral com Wait until you get to know me o When we talk about forever (cançó on adopta un cert aire de crooner), rock barroc (Bring the magic) o psiquedèlia de garatge (Love me anyway). Donat Putx
Grace and melody
THE STEEPWATER BAND
Diamond Day
11 temes_ 57 minuts
HEAVY AMERICANA. "Grace and melody" és el quart treball d´estudi de la Steepwater Band, un "power trio" de Chicago que ha encunyat l´expresssió "heavy americana" per denominar el seu estil de rock&roll. I sens dubte, la brillant producció de Marc Ford és en bona part la culpable que aquest disc suposi un pas de gegant en la trajectòria del grup. Per ironies del destí, la relació entre l´exguitarrista dels Black Crowes i el trio es va iniciar fa un any i mig a un festival celebrat a Sestao, quan aquests li van demanar que els acompanyés en escena per tocar una versió del "Cortez the killer" de Neil Young - una cançó prohibida durant molts anys a l´Estat Espanyol. Per damunt de tot, a "Grace and melody" assistim a la confirmació de Jeff Massey com un guitarrista de bandera, capaç d´estendre fins a més enllà dels 13 minuts un tema com "Waiting to be offended", sense caure en el tedi ni la redundància. Entre els altres punts forts de l´àlbum, no podem passar per alt la colpidora "World keep moving on", una reflexió al voltant de les drogues solcada per la turbulenta "slide guitar" de Massey, ni deixar de destacar un parell de cançons de reminiscències lennonianes ("One way ride" i "All the way nowhere"). Mentre que, per altra banda, "Healer" és una esplèndida mostra de funky-rock d´allò més infecciós. Amb un so renovat i molt més depurat, La Steepwater Band no podia celebrar de millor manera els seus primers deu anys "on the road". Karles Torra
50 aniversario del triunfo de La Revolucion
DIVERSOS ARTISTES
Tumbao
50 temes_ 146 minuts
SON. Cuba és una de les illes més musicals del planeta, i com no podia ser d´una altra manera, bona part dels seus artistes van contribuir activament amb les seves cançons al triomf de la Revolució. Quan es compleixen 50 anys d´aquest fet històric, el prolific productor Jordi Pujol i Baulenas recopil.la en aquest doble disc una cinquantena de cançons al seu entorn. Ordenada cronològicament, aquesta extraordinària crònica musical arrenca amb les primeres cançons rebels de finals dels 40 i principis dels 50, tot passant pels temps prerevolucionaris de Sierra Maestra i Radio Rebelde, fins a documentar la caiguda definitiva del tirà Batista i els primers anys triomfals de la Revolució. Servit, tot plegat, més enllà del son, a través d´una gran diversitat de ritmes i estils, i per un estol de figures de primer ordre: Guillermo Portabales, Celina y Reutilio, Rolando Laserie, Celia Cruz, Pio Leyva, Ibrahim Ferrer, Cascarita o el portorriqueny Daniel Santos. A més de la indiscutible qualitat musical de la majoria de les peces, els textos mostren en general un gran enginy, ja tinguin un caire èpic, politico-social o burlesc. Hi trobem algunes conyes al Tio Sam que fan morir de riure, i per altra banda tampoc deixa de tenir la seva gràcia sentir cantar a la després opositora Celia Cruz les excel.lències de la reforma agrària de Fidel. Aquest doble àlbum luxosament il.lustrat constitueix no tan sols un document històric sense precedents, sinó també un doll de plaer auditiu inesgotable. Karles Torra
Eufòria 5 - Esperança 0
MAZONI
Bank Robber
10 temes_ 38 minuts
ROCK. Mazoni és grup de rock que lidera en primeríssima persona el bisbalenc Jaume Pla, de 31 anys. La banda va començar la seva carrera el 2004. Després de dos anys de silenci discogràfic, publica el seu quart plàstic, Eufòria 5 - Esperança 0. "Hi ha algú que em pugui dir com sortir d'aquest torbament?", interroga la veu en el primer tema del disc, Eufòria, on també proclama: "No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria". El nou àlbum de Mazoni explora diversos estats d'ànim: hi ha albades àcides (Ei, que surt el sol!), i lírica, i perfils generalment punxeguts. Versos com els que ens esgarrapen la pell al tema Apocalipsi now, on l'artista retrata amb agudesa el món que viu, i ens adverteix del pa que s'hi dóna: "mou el cul, obre els ulls / qualsevol soroll pot provocar un allau". Eufòria 5 - Esperança 0 és un disc amb nervi, amb el reforç rítmic de dues bateries, i unes cançons especialment ben construïdes, a voltes gairebé episòdiques gràcies als canvis de rasant que s'hi dibuixen. Vet aquí un Mazoni exhibint bona musculatura musical, i amb les antenes ben sintonitzades. No deixa de ser un plaer veure'l moure's amb tanta habilitat per registres ben variats. Tan aviat pot invocar el Dylan més enrabiat com als Beatles de Revolver i el Disc Blanc, o els Rolling Stones més irreverents. Però també et pot robar el cor emprant una dicció robòtica a la manera de Kraftwerk, o treient-se del barret belles melodies que et conviden a diluïr-te a la vora d'alguna platja. D. Putx
Sense Comentaris
REMIGI PALMERO
La Casa Calba
11 temes_ 48 minuts
ROCK D’AUTOR. Remigi Palmero és, per la majoria, un desconegut. Amb tot, és un dels personatges més interessants de la música cantada en català. La seva carrera comprèn quatre dècades de trajectòria; una trajectòria certament irregular, amb períodes de silenci discogràfic, però ben fructífera, ja que a banda dels discos propis comprèn treballs amb Els 5 Xics (el seu primer grup) o aquella gran banda que fou In-Fraganti. Juntament amb els també cantautors Pep Laguarda i Julio Bustamante, als dies de la complicada transició al País Valencià Remigi Palmero va ser un dels pioners de l'anomenat rock mediterrani. Fa ben poc s'acaba de publicar Sense Comentaris, una col·lecció de cançons que romanien vives des de fa un parell d'anys, però que fins al moment present no s'havien editat de manera prou acurada. Palmero ha dedicat la seva darrera obra "als guerrers desapareguts", que a aquestes altures de la seva història (el nostre cantautor acaba de fer 59 anys) ja deuen ser uns quants. Amb la guitarra elèctrica i les percussions com a únic vestit instrumental, Remigi Palmero interpreta en aquest àlbum un seguit de peces que esdevenen una magnífica mostra d'artesania musical i poètica. És així com trobem declaracions d'amor molt particulars, com Cuines bé l'arròs a banda, cançons de certa densitat filosòfica (fonamental Deixa't en pau) i instants il·luminats com els que es descriuen a la magnífica Va eixint el sol. Donat Putx.
Fonografies
VÍCTOR BOCANEGRA
Agartha Music
10 temes_ 38 minuts
CANÇÓ D’AUTOR Víctor Bocanegra és un músic de llarg recorregut. A mitjan anys 1980 va ser un dels fundadors del grup Bocanegra, una de les millors bandes que ha donat mai el rock català, però que només va enregistrar un disc. Tot i algunes aparicions més aviat puntuals a la dècada dels noranta, la pista d'aquest músic es va esvair fins al passat 2005, quan va publicar l'excel ·lent Bloc de lírica dura, on adaptava textos del malaguanyat Pepe Sales, poeta maleït i antic membre dels ja esmentat Bocanegra. Quatre anys després d'aquell treball, Víctor Bocanegra infanta el tercer disc del seu currículum, que segons les seves paraules també podríem considerar el primer, ja que, a diferència dels treballs precedents, en aquestes Fonografies tot és responsabilitat exclusiva d'ell. Estem davant d'una producció notable, acurada, feta amb una autoexigència que no és freqüent en la música de casa nostra. Hi trobem lletres treballades a consciència (no en va, l'altre ofici del nostre home és el de poeta), i també un eclecticisme musical que du les cançons d'aquest autor per diversos camins, des del country-rock a la balada pop, passant pel ragtime o el latin-jazz. Als textos de Fonografies hi ha més ombra que llum, una certa tristesa que de tota manera conviu amb una peces de caire satíric com Petita cosa emprenyadora, una de les grans cançons que donen vida a aquest àlbum juntament amb 'Nem-hi lent, La llibertat és un cavall o Barcelonina. Donat Putx
Merryweather Post Pavillion
ANIMAL COLLECTIVE
Domino
11 temes_ 45 minuts
Des de la seva formació l'any 2000, Animal Collective no han parat de sorprendre, evolucionar i inaugurar noves avingudes en el complex panorama del pop de principis del segle XXI. I el que encara és més sorprenent: després d'un munt d'aventures, el (ara) trio de Nova York no mostra signes d'esgotament creatiu. Merryweather Post Pavillion és la novena entrega d'un col·lectiu que experimenta, cerca i troba. I ho fa utilitzant les mateixes cartes de navegació emprades en d'altres ocasions i marcant un rumb similar al de l'anterior Strawberry Jam (Domino, 2007) o Person Pitch (Paw Tracks, 2007), el disc en solitari de Panda Bear. És a dir, mantenint el timó cap endavant però sense renunciar a la melodia ni a l'ús d'estructures que, en el món d'Animal Collective, les podríem qualificar de convencionals. Aquesta equació els permet avançar essent, a la vegada, accessibles. I això que aquí hi ha de tot: complexes entramats sonors creats a partir de loops i drones, espais atmosfèrics que es poden palpar, melodies gairebé perfectes sobrevivint a una allau de notes i, sobretot, 11 peces que deixen exhaust i amb les celles arquejades. Així és el darrer disc d'Animal Collective, una banda capaç de reinventar el pop en l'interval d'un sol disc. Una gesta que d'altres, en cas d'aconseguir- ho, necessitarien tota una vida. M. Claret
Tonight: Franz Ferdinand
FRANZ FERDINAND
Domino
15 temes_ 56 minuts
Per aquells que encara tenien dubtes, aquí arriba la tercera bomba de Franz Ferdinand. La incertesa de si els de Glasgow havien tingut sort en el debut i xamba en You Could Have it so Much Better (Domino, 2005) s'adonaran de que no és possible tenir tanta bona fortuna sense posseir talent. I el que encara és més significatiu és que Franz Ferdinand no han necessitat recórrer a la mateixa fórmula que els va convertir en líders de l'escena musical l'any 2004, sinó que han apostat per mantenir un concepte i vestir-lo diferent. A Tonight continua havent-hi els mateixos trucs que el quartet domina magníficament, és a dir, encertades melodies, ritmes ballables i sincopats i tornades tararejables. Aquesta vegada, però, s'han instal.lat una mirrorball al local d'assaig i s'han empassat un munt de pel·lícules del gènere Blaxploitation durant els descansos. El resultat és un disc que, en general, mira a la pista de ball, que incorpora voluptuoses línies de baix i sintetitzadors dels 80. “Ulysses”, “Bite Hard” i “No You Girls” són cavalls guanyadors. El millor, però, és la part final del disc amb “Lucid Dreams” i “Dream Again”. Peces que aglutinen el millor de les noves intencions de Franz Ferdinand. Complexes i diferents, més experimentals i amb moments de joia disco-pop propers a LCD Soundsystem, per dir alguna cosa. Si aquest hagués estat el camí seguit, Tonight hagués estat un disc rodó. M. C.
Ready For the Flood
MARK OLSON AND GARY LOURIS
New West
13 temes_ 50 minuts
A cavall de The Jayhawks, Mark Olson i Gary Louris van convertir-se en un dels duets compositius essencials de l'Americana dels darrers 25 anys. Responsables d'àlbums clàssics de la magnitud de Hollywood Town Hall (American Recordings, 1992), The Jayhwaks va patir un revés l'any 1995 quan Mark Olson va abandonar la banda per dedicar- se a la seva esposa, la cantant Victoria Williams, diagnosticada d'esclerosis múltiple. Després d'anys sense contacte, el duet de cowboys amb més sensibilitat pop de Minnesota retornen per primera vagada amb un disc conjunt sota el braç en gairebé 15 anys. I el primer que cal deixar clar és que Ready For The Flood no és un disc de The Jayhwaks. D'acord: és el mes semblant, però per alguna raó hi manca aquella màgia i aquell component de sorpresa melòdica dels seus àlbums primerencs. I això que Ready For The Flood és més que correcte, amb una bona producció (a càrrec de Chris Robinson dels Black Crowes) però que transpira classicisme i que aporta més aviat poc al que ja està dit. Un disc que transcorre amb una rústica permanent i que enganxa per les proeses vocals dels dos protagonistes i les excel·lents melodies. “Bicycle”, “Bloody Hands”, “Doves and Stones” i “The Rose Society” són els millors moments d'un disc sense sobresalts ni sorpreses. Indicat per incondicionals de The Jayhwaks o amants de l'Americana clàssica. Marc Claret .
(C) Revista Benzina nº 34
JOSÉ ANTONIO PILAR
Director
Ventilador
Gira la roda del temps. Amb la força del vent de les ànimes soles, que deia el mestre Llach. Passen les hores, passen els dies, passen els anys.
article complet >
JORDI GRAUPERA
Opinió / Notes de NYC
El pecat original
Una de les primeres coses que vaig fer en arribar a Nova York va ser anar a una llibreria i comprar-me sis o set llibres de segona mà que m'ajudessin a situar-me.
article complet >
ENRIC VILA
Opinió / Plou i fa sol
La demagògia sentimental
Cada dia estic més convençut que, part del meu desconcert i del desconcert que sovint provoco en els altres, ve de la meva inadaptació a l'esperit de l'època.
article complet >
XAVIER MARCÈ
Opinió / Imaginarium cultural
La gestió cultural a la recerca de finançament
La principal tasca de qualsevol gestor cultural és la recerca de fonts de finançament per endegar els seus projectes.
article complet >
VÍCTOR ALEXANDRE
Opinió / L'horitzó
Els Gaudí de cinema,un gest d'afirmació nacional
La cerimònia de lliurament dels premis Gaudí de cinematografia que TV3 va oferir el passat 19 de gener no va tenir res d'extraordinari.
article complet >
ÀLEX GUTIÉRREZ
Opinió / El celler
Bingo!
La nit del dimecres al dijous, a tres quarts de dues de la matinada, els ciutadans À.G.M. i A.B.M., majors d'edat i sense antecedents penals, són a l'Avinguda del Paral·lel després d'haver sopat i, posteriorment, pres un parell de còctels.
article complet >
LLUÍS TOLOSA
Opinió / Entre copes
L'eufòria del vi del president Obama
El tradicional esmorzar d'investidura del president dels Estats Units sempre ha despertat una gran expectació, però amb la victòria de Barack Obama fins al més petit detall s'ha convertit en rellevant.
article complet >
RICARD BIEL
Opinió / Barra Lliure
Per què m'ho fa, senyor editor?
Ja l'hi vaig dir en una ocasió. Sóc antihumanista. Penso que la humanitat no té remei ni hi ha cap esperança que n'hi hagi.
article complet >