I Started out with nothin...
SEASICK STEVE
Warner Bros
11 temes_50 minuts
Blues. És molt probable que estiguem davant de l´artista més interessant que ha tret el cap pel món del blues als darrers anys. Fill de la californiana ciutat d´Oakland, Seasick Steve ha hagut d´esperar a tenir més de sis dècades, i travessar l´Atlàntic, abans de poder gravar com a solista. No ha estat un camí fàcil. Després d´haver-se malguanyat la vida com a cowboy i treballador estacional per Tennessee, Mississippi i els seus verals, Seasick Steve va exercir més endavant com a músic de sessió i enginyer de so, abans de conèixer Kurt Cobain i adquirir un cert predicament com a productor al Seattle dels 90. Ja al nou mil.leni i acompanyat pels escandinaus The Level Devils, debuta per fi amb un disc anomenat Cheap (2004). Però el seu llançament definitiu es produiria a Anglaterra dos anys després, quan va aparèixer en un show televisiu de la BBC, armat amb una estrafolària guitarra de tres cordes i una petita caixa rítmica de fusta per presentar el seu segon àlbum (Dog house music). Convertit en un ídol a les illes, aquest bluesman de llarga barba blanca, camisa de llenyataire i cap coronat per una gorra, acaba de publicar el seu tercer disc, on hi trobem un estol de temes i interpretacions de primera. Tot recuperant la tradició dels contadors d´històries i cantants del countryblues, Steve ens regala una col•lecció de boogies per sucar-hi galetes (entre ells, un memorable Chiggers), una bona dosi de Delta blues cuit a foc lent. Donat Putx.
First Stationt
GABRIEL AMARGANT QUARTET
Fresh Sound
8 temes_50 minuts
Jazz. Gabriel Amargant va ser el gran triomfador a la festa del vinticinquè aniversari del segell Fresh Sound celebrada el propassat mes de novembre a Barcelona. La confirmació de que allò no va ser flor d´un dia ni fruit d´una nit afortunada, ens arriba ara de la mà d´aquest First station. Feia temps que un jazzman nostrat no deixava entreveure un potèncial tan gran en un disc de debut, com el que exhibeix aquest jove i eloqüent saxofonista tenor de 21 anys que apunta maneres de clàssic. En la seva manera de tocar s´hi pot reconèixer l´eco dels grans mestres, com entre d´altres un John Coltrane a qui dedica un extens tema (8-22), per on s´escola l´Amargant més profund i veloç, amb un atac implacable i un frasseig d´allò més fluid. A banda de deixar constància de que és un instrumentista de notable força i plenitud sonora, també es pot palesar al llarg del disc la qualitat del saxofonista d´Argentona com a compositor, així com el seu bon gust melòdic. Entre els punts més forts del catàleg, cal subratllar un preciós I remember iaia de to evocatiu i reminiscent del bolero, on les habilitats d´Amargant es veuen acompanyades per l´exquisit treball del bateria Carlos Falanga, tot acariciant el seu instrument com si fossin uns bongos. No menys atractius resulten altres temes com ara First love, 80´s blues o bé When Homer goes to Madrid. Al front d´ un quartet cohesionat, que compta amb un gran Marco Mezquida al piano, Amargant mostra una insultant maduresa d´idees en el seu reeixit àlbum de debut. Karles Torra.
Lluny del camí ral
XAVIER BARÓ
Quadrant Records
10 temes_47 minuts
Cançó. Xavier Baró, de 54 anys, té una llarga carrera professional en el món de la música moderna que l'ha dut per diversos camins estilístics, cosa que ha comportat unes quantes reinvencions artístiques en el seu currículum. Des de fa una bona colla d'anys, Baró s'esforça en oferir una visió radicalment particular de la cançó trobadoresca contemporània, insistint en donar una qualitat aspra al seu so, estratègia que ell vincula al paisatge del seu país. L'últim capítol d'aquesta exploració és el disc Lluny Del Camí Ral, que segons admet el mateix autor es podria entendre com una conseqüència del seu treball precedent, Flors De Joglaria. Xavier Baró ha concebut i executat aquest projecte amb nocturnitat, buscant tal vegada les cares més fosques de la seva poètica. El resultat és un cosmos literari de vegades fantasmagòric, on, entre udols de cinc-mil llops humans, l'autor plora llàgrimes verdes i troba gravats de William Blake (Una nit als aiguamolls). O bé declaracions com Miro amb els meus ulls,on proclama un individualisme necessari una nit que cavalca l'insomni. En el capítol instrumental, les cançons de Xavier Baró prenen en moltes ocasions un aire inquietant, sobretot quan el nostre inspirat cantautor combina les qualitats tel•lúriques de l'orgue litúrgic amb el vol lliure en colors de la psiquedèlia, com succeeix entre altres temes a la seva versió del tema de Pau Riba Ora Catalina. Donat Putx.
Everything That Happens Will Happen Today
DAVID BYRNE&BRIAN ENO
El volcán Música
11 temes_48 minuts
Rock Electrònica. Brian Eno i David Byrne es coneixen de fa anys. Van començar a tenir tracte artístic quan Eno va produir tres treballs consecutius del grup Talking Heads els anys 1978-79-80, i el 1981 van publicar un disc conjunt, My Life In The Bush Of Ghosts, aclamat com una obra mestra. Fou precisament arran d'una reedició d'aquell disc que ambdós músics van tenir la idea de tornar a fer un àlbum conjunt. El resultat de l'encontre és Everything That Happens Will Happen Today, un excel•lent registre que ha tingut un part llarg (van començar-lo 2006). Eno (autor de les músiques) i Byrne (que signa i interpreta les lletres) van anar-lo fent cadascú des de casa seva, unificant els respectius treball mitjançant enviaments de correu electrònic entre Londres i Nova York. Everything That Happens... és un disc on es concilien folk, electrònica i gospel (un gospel secular), i que conté cançons tan remarcables com la preciosa i encomanadissa Strange overtones, la sofisticada i misteriosa I feel my stuff, o bé la lleugera My big nurse. Brian Eno ha basat en la senzillesa l'arquitectura d'un seguit de peces on, no obstant i això, desenvolupa els seus habituals plantejaments d'avantguarda pop, per bé que la veu de David Byrne llisca sempre al caire del misteri. Al disc hi han col•laborat il•lustres amics de Eno i Byrne com Robert Wyatt, Phil Manzanera o Jarvis Cocker. Donat Putx.
Thunder
SMV (CLARKE, MILLER,WOOTEN)
Heads Up
13 temes_ 62 minuts
Jazz Fusion. Aquests tres asos del baix van tocar junts per primer cop fa cosa de dos anys i mig en un concert a Nova York. Era una situació a priori complicada, però es van sentir tan còmodes, que de natural va sorgir la idea de gravar un àlbum on el baix acaparés tot el protagonisme solista. Amb l´acompanyament puntual d´un estol de figures, com els teclistes Chick Corea i George Duke, o la cantant i beatboxer Butterscotch, el trío SMV ha facturat un gran disc. En el repertori hi conflueixen temes nous de tots tres, ja sia junts o per separat, amb algunes reformulacions dels seus clàssics més emblemàtics: Lopsy Lu (Stanley Clarke), Tutu (Marcus Miller), Classical thump (Victor Wooten). També hi ha jugades divertides, com les que proposen Wooten (Hillbillies on a quiet afternoon) i Miller (Thunder) a partir de certes melodies de l´etapa més rockera de Clarke. El disc, que s´obre amb una senyora i orquestral invitació al viatge de la mà del clarkià Maestro de baja frecuencia, es clou amb el número més bluesy del lot obra d´un inspirat Marcus Miller ("Grits"). No hi ha dubte que els tres asos del baix piquen alt. K. T.
Bare Bones
MADELEINE PEYROUX
Rounter Records
11 temes_ 51 minuts
Jazz Vocal. Madeleine Peyroux, nascuda a Geòrgia el 1974, va passar part de la seva infantesa a París. Això li dóna probablement un punt de vista especial a l'hora de plantejar-se el seu treball: algunes vegades, i en diversos graus, la seva manera de cantar connecta amb la cançó continental, tot i que els grans referents d'aquesta intèrpret continuen sent les grans dames de la música afroamericana. Bare Bones és el cinquè disc de la seva trajectòria, i arriba tres anys després de l'àlbum precedent. Si en els seus anteriors treballs discogràfics, i juntament amb els temes d'autoria pròpia, Madeleine Peyroux atenia la revisió d'estàndards clàssics o contemporanis, en aquesta ocasió el seu nom figura en els crèdits d'autoria de totes les cançons de l'enregistrament, que ha estat produït pel seu fidel Larry Klein. Instead, el tema que obre Rare Bones, la situa en la tradició clàssica d'una Billie Holiday o una Bessie Smith, i ens torna a sorprendre per la distintiva manera de tractar les cançons que té l'artista: un premeditat aire vintage que, no obstant això, és d'una modernitat irresistible. A partir d'aquí, ens proposa un viatge que, ancorat en el jazz, emprèn fugues per altres territoris estilístics des del folk a la música pop. Hem de comptar entre les millors peces del disc Love and treachery, un tema que evoca l'estil de Leonard Cohen, artista que Madeleine Peyroux ha versionat anteriorment.- Donat Putx.
Falska Vägar
MAGNOLIA
Transubstans
10 temes_ 42 minuts
Prog Rock. Suècia ha estat tradicionalment una terra fèrtil per al rock, però mai com ara havien aparegut grups de tant nivell. Si fa un parell d´anys el segell Transubstans ens sorprenia tot publicant un al•lucinant viatge musical més enllà dels confins del planeta a càrrec de la First Band From Outer Space, ara ens descobreix una altra petita meravella en clau de hard rock progressiu. I a diferència dels anteriors, que són un grup multilingüe, els Magnolia canten exclusivament en suec. El seu nom prové d´una antiga cançó de Blue Cheer, i tot i que la seva música s´inspira en els "power trios" de finals dels seixanta i primers setanta, la veritat és que el seu discurs sona plenament contemporani. La formació es nuclea a l´entorn de l´excel•lent cantant i guitarrista Ronny Eriksson, que a l´ensems és l´autor de la major part del material. Al seu costat, Mark Tholin (guitarra i orgue) i Andreas Hedström (bateria) demostren la seva sòlida envergadura instrumental i un sisè sentit per a la improvisació. En el repertori conviuen des del hard rock de gran tonatge (Vägskäl, Säg mig hur) a relaxants preciositats acústiques (Där hemma). El tram final de l´àlbum és apoteòsic, amb una gran cançó de Eriksson que pel mateix preu paga tribut als Who i a Lynyrd Skynyrd (Den tiden är förbi), abans de baixar la persiana amb una colossal improvisació davant la qual hom no pot fer-se el suec (Förbannad igen). Tot un descobriment aquest segon disc de Magnolia. xKarles Torra.
Libérame
ALFONSO VILALLONGA
K-Indústria
11 temes_ 47 minuts
CANÇÓ / CABARET. El gran públic coneixerà Alfonso Vilallonga arran de la seva participació en algun late-show televisiu, i de manera ben especial pel treball que ha fet aquest músic al món del cinema, on ha signat les bandes sonores de films com Mi vida sin mi, d'Isabel Coixet, Princesas, de Fernando León, o Transsiberian, de Brad Anderson. Vilallonga també és compositor de musicals, i té una interessant carrera discogràfica en nom propi, que va iniciar l'any 1990 als Estats Units, on va estudiar i treballar una bona temporada. Libérame és el sisè disc d'estudi del cantautor, que treballa amb un peu a la chanson francòfona i un altre al suggerent món del cabaret; aquest darrer aspecte pren especial importància en les seves actuacions en directe, on Vilallonga exhibeix unes sòlides credencials de showman. Libérame reuneix les cançons que ha anat inventant al llarg dels últims tres anys: un paisatge de records i vivències que, segons ha declarat l'interessat, és més autobiogràfic del que ell mateix hauria volgut. L'autor ha sentit la necessitat de trencar cadenes, d'alliberar-se (com diu al tema que dóna títol al disc) "del apego, del recelo / de las falsas esperanzas / de los egos y los celos / que me acechan como lanzas". Nascut en una família de la noblesa barcelonina, Alfonso Vilallonga es mostra àcid i sentimental en cançons remarcables d'aquest àlbum com Paisajes equivocados o Lo que nos une. Donat Putx.
Aocaná
OJOS DE BRUJO
Diquela / Warner
12 temes_ 56 minuts
RUMBA POP. Ojos de Brujo és el conjunt capdavanter d'un moviment musical que batega al cor del Raval barceloní, i que es reclama mestís. Des de l'any 1999, ens vénen alegrant l'existència amb discos on han anat polint una encertada fórmula musical que, partint de la rumba catalana, s'enfila principalment pels territoris del hip-hop i l'electrònica, però que també s'atura en el pou sense fons de la música àrab i les llums de l'Orient. En el seu quart treball d'estudi, Aocaná, Ojos de Brujo han confiat els negocis a una multinacional discogràfica, tal vegada perquè el somni de l'autogestió s'estavella inevitablement quan arriba l'èxit comercial. Aquest fet no deixa de ser significatiu, tenint en compte el discurs altermundista del grup, tot i que no afecta la competència artística de Ojos de Brujo, que per enregistrar aquesta nova aventura ha comptat amb la col•laboració de figures com el conjunt cubà Los Van Van, el pianista gadità Chano Domínguez, o el cantaor sabadellenc Duquende. El grup de Marina La Canillas (que, arran d'infantar, va escriure l'emotiva peça Nueva vida), ha volgut fer en aquesta producció una saludable mirada cap a la música afrocubana, concretant aquesta direcció en cançons com Busca lo bueno i Perico y Juliana. Aocaná (que en caló significa Ara) té una de les seves pistes més remarcables en Una verdad incómoda, cançó-denúncia de caràcter social que en l'àmbit instrumental es desenvolupa de manera fascinant i misteriosa.Donat Putx.
It’s Magic
AHMAD JAMAL
Dreyfus
9 temes_ 54 minuts
BLUES. És un dels grans mestres del piano de jazz de tots els temps. I un cop més en va deixar constància el mes passat al Festival de Jazz de Terrrassa, on va presentar amb gran èxit aquest It´s magic. A diferència dels seus treballs precedents en què oficiava en format de trio, aquí Ahmad Jamal amplia el grup amb un altre element. Es tracta del percussionista portorriqueny Manolo Badrena, ex-membre de Weather Report i del Zawinul Syndicate, el qual aporta amb les seves congues, pailes i bongos una nova dimensió -de caire fins i tot ballable- al fecund univers sonor de Jamal. La formació es completa amb el toc mestre d´Idris Muhammad (bateria) i la majúscula sobrietat de James Cammack (contrabaix). Intèrpret i improvisador excepcional des dels temps en què Miles Davis no es perdia cap dels seus concerts, el pianista de Pittsburgh ha esdevingut d´uns anys ençà un compositor d´alta volada. A It´s magic presenta fins a sis originals de nova trinca i d´impecable factura: des d´un poderós Dynamo a un encantador Papillon abans de tancar la barraca amb un irresistible i energètic Fitnah. Sense que, per altra banda, puguem passar per alt la fabulosa versió que ens lliura a propòsit del clàssic Wild is the wind de Ned Washington & Dimitri Tiomkine. Amb un soberbi sentit del ritme i de l´espai-temps, acompanyat d´una magistral utilització dramàtica del silenci i del contrast, Ahmad Jamal fa plenament honor al titol del disc. Karles Torra.
No Line On the Horizon
U2
Interscope Records
11 temes_ 54 minuts
Rock. L'irlandès Bono ha abandonat les seves gires de política i vanitat per centrar-se allà on és més competent: en el món de la música. Ha estat una sort, i ja anava sent hora, perquè U2 no oferia cap àlbum des de feia cinc anys... i els resultats han estat espectaculars. El nou treball d'U2, No Line On The Horizon, no és pas el disc de "reinvenció" de la banda anunciat als quatre vents per part dels músics, que van trigar un any llarg en confegir aquest enregistrament, treballant a cavall del Marroc, els Estats Units, Anglaterra i Irlanda. Però sí que és un dels grans treballs de la seva carrera discogràfica, iniciada l'any 1980, i que amb No Line... arriba a les dotze produccions d'estudi. En aquesta ocasió, han contractat bons aliats com Brian Eno i Daniel Lanois, que intervenen en el disc com a productors, instrumentistes i compositors. Entre els uns i els altres, han confegit un repertori en el que se succeixen les troballes. És així com ben aviat topem amb Magnificient, un gairebé-himne on les grans prestacions vocals de Bono s'engrandeixen amb l'al•lucinant guitarra de The Edge. El to vital es manté alt amb temes com Get on your boots, mentre que la proposta també ens atrapa amb balades com White as snow. En la quarta dècada de la seva existència artística, el grup U2 ha facturat un treball visceral, on les guitarres esmolades i una desfermada secció rítmica prenen gran protagonisme, augurant moments de glòria en els concerts del seu proper tour. Donat Putx.
(C) Revista Benzina nº 35
JOSÉ ANTONIO PILAR
Director
ON VAN?
Les coses que se senten s´haurien de dir. Víctor Manuel es preguntava ja fa anys pel destí dels petons i de les abraçades que mai no....
article complet >
JORDI GRAUPERA
Opinió / Notes de NYC
Pàgina 110
Llegeixo al blog de l'Enric Vila que ja ha sortit el seu llibre El meu heroi Josep Pla. El passat Nadal, quan vaig tornar a Barcelona per escalfar-me al corral, en va ensenyar les...
article complet >
ENRIC VILA
Opinió / Plou i fa sol
Violencia
Estic llegint un d'aquests llibres bomba que t'obren camins i et donen teca per anys -si la intel•ligència té l'amabilitat d'acompanyar. L'autor és un filòsof eslovac...
article complet >
XAVIER MARCÈ
Opinió / Els laboratoris d’èxits
Els laboratoris d’èxits
Una de les preguntes més pertinents que ens fem en el sector cultural és si existeixen mecanismes objectius per fabricar èxits. La tradició diu que no, fins al punt que el ...
article complet >
VÍCTOR ALEXANDRE
Opinió / L'horitzó
Una casa no és una llar
Un autèntic plaer llegir Potser perquè érem nens (Amsterdam, 2009), el llibre de Ricard Biel guardonat amb el premi J.M. Casero 2008 de novel•la breu, que convoca .....
article complet >
LLUÍS TOLOSA
Opinió
Contra la crisi, més vi i més cava
Com a sociòleg normalment m'aproximo al vi des de la seva dimensió històrica, social i cultural. Ja sabeu: el paper del vi en la cultura mediterrània, el seu vincle amb la mitologia ...
article complet >
MONTSE GISPERT
Opinió
Per l’ull de l’art, Antoni Llena
aquest segon recull de textos de l'inclassificable Antoni Llena, en la línia de La gana de l'artista, aplega articles, ressenyes ...
article complet >