Wilco (The Album)
WILCO
Nonesuch Records
11 temes_43 minuts
POP PARÒDIC Amb un punt de disculpable (i, fins i tot, simpàtica) egolatria a l’hora de triar-ne el títol, Wilco
presenta el seu setè treball discogràfic. Amb quinze anys de trajectòria darrera seu, la banda de Chicago s’ha consolidat
com una de les referències més llampants del moment en l’àmbit del rock alternatiu. Els primers anys de la seva existència
el grup va patir diversos canvis de formació: van acabar marxant cinc components, entre ells el recentment traspassat
guitarrista Jay Bennett. Des de 2004, però, la banda ha mantingut una nòmina estable, consolidant-la de manera molt
important, com es pot apreciar en les seves actuacions en directe.
Wilco (The Album) es va posar a la venda en un moment en què els aficionats ja havien tingut l’oportunitat de conèixer les
cançons que en formen part, ja que el seu contingut s’havia difós àmpliament per internet. Podríem entrar en discussions
comparant aquest disc amb el precedent, i aclamat, Sky Blue Sky, però no tindria massa sentit. Les composicions de Wilco
(The Album) tenen prou entitat com perquè centrem tota la nostra atenció en elles. Aquest és un treball amb excel•lents i
captivadores cançons, des de la garatgera i psiquedèlica Bull Black Nova fins a You Never Know, un tema meravellós que ens
ajuda a reviure la figura de George Harrison. Passant, és clar, per You and I, on el cantant i cervell de Wilco, Jeff Tweedy,
protagonitza un bell duet amb la canadenca Feist.Donat Putx
Grandpa Walked a Picketline
OTIS GIBBS
Wanamaker
12 temes_42 minuts
FOLK Aquest cantautor d’Indiana amagat sota una barba de pam i mig, i que molta gent identifica ja com un nou Woody
Guthrie, porta més de quinze anys viatjant pels EUA i part de l’estranger. Activista polític seguit de molt a prop per l’FBI
i amb un punt literari que l’emparenta amb la tradició dels Hunter S. Thompson, Kerouac i altres escriptors de l’experiència,
a les seves cançons no apareix l’Amèrica dels telenotícies, sinó la palpable i real de l’home del carrer. Tot i que amb només
quatre anys ja interpretava el Waiting for a Train de Jimmie Rodgers, la veu tempestuosa d’Otis Gibbs no s’ha donat a conèixer
com qui diria fins fa quatre dies. Concretament, el seu debut es va produir a l’òrbita indie amb 49th and Melancholy (2002),
un àlbum acústic gravat en un dos pistes al safareig d’un amic. Després d’una col•lecció de cançons per a gent a qui no els
agraden els christmas i del notable One Day on Whispers, ara ens arriba Grandpa Walked a Picketline, un magnífic cançoner
rere una portada que apel•la d’alguna manera a la work song i al realisme social dels anys 40.
El disc s’inaugura amb Caroline, una gran cançó sobre una relació abusiva, i inclou entre d’altres memorables talls un superb
Preacher Steve sobre un predicador que fa servir la religió per esquilar la gent. Amb uns arranjaments en clau folk-country
i rodejat d’un equip de músics il•lustres, com ara el gran mestre de la guitarra steel i el dobro Al Perkins, o el baixista
Don Dixon, no hi ha dubte que Otis Gibbs signa una obra òptima i de gran impacte. KARLES TORRA
Closer to You: The Pop Side
CASSANDRA WILSON
Blue Note
11 temes_57 minuts
POP JAZZ JAZZ És la veu més sensual i hipnòtica del jazz contemporani. Nascuda fa aproximadament mig segle al cor del Mississippi, Cassandra Wilson ha optat sempre per la via heterogènia en el seu procés creatiu. Del free-funk al blues, i del folk al pop, són alguns dels paisatges estilístics amb els quals ha enriquit el seu univers jazzístic. Ara, la cantant ens presenta la seva cara pop a través d’onze cançons purgades dels seus set darrers àlbums gravats pel segell Blue Note. Molt ben ordenada sobre les rodes d’un discurs coherent, la selecció recupera un parell de superlatives gemes dels seu celebrat àlbum de debut a la històrica companyia, Blue Light ‘til Dawn (93). Si d’una banda hi trobem una tan excèntrica com brillant versió de l’I Can´t Stand the Rain de la soul woman Ann Peebles, on els vocalismes de Cassandra s’estenen com volutes de fum, per l’altre cantó també ens salta a l’orella una elegant i profunda revisió del Tupelo Honey de Van Morrison. També hi ha algunes perles del seu següent disc, New Moon Daughter, com ara Harvest Moon (Neil Young), Love Is Blindness (U2), o bé una versió impossible de The Monkees (Last Train to Clarksville). D’entre el material de gravació més recent, i a banda d’un tendre Fragile d’Sting, Cassandra ens enamora amb la seva relectura afro-caribenya del Lay Lady Lay de Bob Dylan. I seguint amb la nissaga dylaniana, ens deixa enlluernats amb una moderníssima versió de Closer to You, la cançó de Jakob Dylan que dóna nom a aquest fantàstic disc compilatori. KARLES TORRA
The Album
THE DEANS
Moonsleeves
12 temes_65 minuts
BLUES - ROCK Entre les bandes de blues-rock que han actuat els darrers mesos per aquestes contrades, poques –per no
dir cap ni una– han ofert tan bones sensacions com The Deans. Després d’haver deixat constància del seu poder creatiu a
les comarques barcelonines, el trio irlandès acaba de triomfar aquest estiu al seu pas per un local tan emblemàtic del
gènere com és el Bluegrass-Bar La Traviesa de Torredembarra. De fet, l’ascens dels Deans no ha tingut aturador des que es
van donar a conèixer ara fa tres anys al Ballyshannon International Rory Gallagher Festival, on van causar commoció amb el
seu blues-rock impregnat de valors eterns.
L’ànima del trio és el jove Gavin Dean, considerat per algunes veus autoritzades (Eric Bell de Thin Lizzy) com un creuament
entre el desaparegut i mai prou plorat bluesman irlandès Rory Gallagher i el primer Johnny Winter. Guitarrista, cantant i
autor de tot el material, Dean mostra abastament el seu talent en el decurs d’aquest notable àlbum de debut del trio. Ja sia
en el context elèctric de Walking in These Shoes o Rise and Shine, com per la via acústica d’un meravellós i essencial Jugband
Rag, la seva guitarra es mou sempre a prop del cim. Tal vegada la perla cultivada del disc sigui Snakes and Ladders, amb un
excel•lent treball vocal per part de Gavin Dean. Un quilomètric i apassionant Give Me a Soul...? tanca per dalt aquesta estrena
discogràfica d’un trio que sembla predestinat a liderar el blues-rock europeu dels propers anys. KARLES TORRA
Botox Party
BENDER vs FLEXO
Gaztelupeko Hotsak
9 temes_44 minuts
NU JAZZ En una escena tan parca com la nostra pel que fa al nu jazz, o altrament dit electro-jazz, l’aparició del
primer disc de Bender vs Flexo és una gran notícia. El nom d’aquest trio, que prové de dos robots idèntics (llevat d’una
perilla) protagonistes de la sèrie de dibuixos animats Futurama, s’adiu d’allò més amb la qualitat prospectiva dels seus
conceptes musicals. Format per Josep Tutusaus (trombó i sintetitzador), Abel Boquera (teclats i sampler) i Carlos Falanga (
bateria), el trio combina la improvisació jazzística amb els procediments electrònics i tota mena de grooves contemporanis.
El disc arranca de manera absolutament al•lucinant amb Botox Party, l’imaginativa peça de Josep Tutusaus que bateja
genèricament l’àlbum i que literalment ens col•loca en òrbita. Un altre gran tema, com és Volver, d’Abel Boquera, s’obre pas
a continuació carregat d’alta nicotina jazzística i sobre una moderna propulsió a raig. Després, la cosa decau una mica amb
un previsible Dissapointment, i recupera el vol a propòsit del divertit i enginyós gag retrofuturista de 14 euros, amb un
Tutusaus estratosfèric al trombó. Un majestuós Requiem for the Guitar Hero i la pianística gairebé liquida d’Abel Boquera
a l’esplèndid Uri Caine Meets Thom Yorke, són els altres trumfos d’aquest original Botox Party. A tall de cirereta, el temari
també inclou pel mateix preu una simpàtica versió del celebèrrim Kiss de Prince, l’única composició aliena que conté aquest
treball altament creatiu. KARLES TORRA
Secret, Profane and Sugarcane
ELVIS COSTELLO
Hear Music
12 temes_47 minuts
COUNTRY-FOLK Nascut el 1954 a Anglaterra i discogràficament actiu des de l’any 1977, Elvis Costello ha anat confegint
amb el pas de les dècades una carrera musical immensa. Immensa pel que fa a la quantitat i la qualitat del seu treball,
també interessant pels freqüents canvis de registre amb els quals ha anat sorprenent els seus seguidors. Home curiós, o tal
vegada inconformista, Costello s’ha anat movent per la més variada gamma d’estils, des de la new wave al jazz, passant pel
punk-rock i també alguns experiments impressionistes. Tot plegat sembla respondre a la variada nòmina d’amors musicals que
freqüenta el nostre artista. Entre aquests amors hi ha des de gairebé sempre el folk i el country, cosa que l’any 1986 va
esperonar-lo a enregistrar el disc King of America, justament aclamat en el moment de la seva publicació, així com
posteriorment.
Vint-i-tres anys després de King of America, Costello ha recuperat l’esmentat vell amor i ens presenta Secret, Profane and
Sugarcane. També ha recuperat T-Bone Burnett, que li va produir King of America i ha fet el mateix amb aquest nou
enregistrament, un molt apreciable àlbum gravat en tan sols tres dies. D’altra banda, Costello ha comptat amb la inspiració
addicional d’esplèndids companys de ruta, ja sigui el violinista Stuart Duncan, ja sigui el cantant Jim Lauderdale. També
Emmylou Harris, la veu de la qual és present a The Crooked Line, peça d’aroma cajun, i una de les més remarcables d’aquesta
producció al costat de My All Time Doll o bé How Deep Is the Red? Donat Putx
Jack Daniel Time
T-MODEL FORD
Mudpuppy
11 temes_43 minuts
BLUES BLUES Amb més de 70 anys i després d’una vida dura de debò que l’havia dut entre d’altres fatalitats a la presó,
T-Model Ford va ser descobert ara fa uns dotze anys per la discogràfica Fat Possum. Aquest genuí bluesman del Mississippi,
nascut a Forest en una data inconcreta entre 1921 i 1925, va gravar quatre àlbums per aquest segell, els dos últims d’una
qualitat superba: She Ain’t None of Your’n (2000) i Bad Man (2002). Cantant, guitarrista i autor, T-Model Ford va causar
sensació amb la seva barreja de cru blues del delta i una actitud rebel, visceral i inconformista pròpia del punk.
Feia ja força temps que no sabíem res d’ell, i quan molts ja el donaven per mort i enterrat al costat dels seus amics Junior
Kimbrough i RL Burnside, vet aquí que Ford reapareix amb un gran àlbum produït per un nou segell del Mississippi anomenat
Mudpuppy. Enregistrat l’any passat a un juke joint de Clarksdale, aquest Jack Daniel Time alterna sis esplèndids originals
de collita pròpia amb algunes reeixides versions de clàssics de BB King (Rock Me Baby), Howlin’ Wolf (Killing Floor) o del
seu mític veí de Forest, Arthur Cudrup (That’s Alright Mama). El disc està concebut com un elapé de vinil i té dues cares
titulades genèricament Boss of Nelson Street (en referència al carrer principal de Greenville on ell havia tocat durant molt
temps) i Taildragger (el seu sobrenom). En un context més aviat acústic i amb la col•laboració de l’harmonicista Terry Bean
i els bateries Lee Williams i Sam Carr, T-Model Ford dóna una lliçó magistral d’autenticitat. KARLES TORRA
The Eternal
SONIC YOUTH
Matador
12 temes_57 minuts
ROCK L’any 2007, el grup nord-americà Sonic Youth va fer un seguit de concerts excepcionalment dedicats al repertori
del seu esplèndid disc de 1988 Daydream Nation, amb motiu de la reedició de l’esmentat treball. Acabada la gira, el
guitarrista Lee Renaldo comentaria que, revivint aquelles antigues cançons, els músics havien redescobert la contundència
d’un material que era “com tirar trets a una paret”. L’experiència va motivar el grup a emprendre un camí diferent en el
seu nou àlbum, The Eternal, que segons el propi Ranaldo és “una mica més salvatge musicalment” que no pas els seus dos
àlbums precedents, dels anys 2004 i 2006. Altrament, The Eternal es publica amb un parell de canvis importants en el recorregut
biogràfic de Sonic Youth. L’ex-Pavement Mark Ibold s’incorpora definitivament com a nou baixista del conjunt, i el disc és
editat en un segell independent, el prestigiós Matador, posant fi a un llarg període de relació contractual amb Geffen Records.
La conclusió de tot plegat és que The Eternal és el millor disc de Sonic Youth en els darrers temps, comparable en certs
aspectes a produccions dels anys 1990 tan recordades com Washing Machine o A Thousand Leaves. Sacred Trickster, la cançó
que obre l’àlbum, és un tema amb cresta i adrenalina que ens dóna fe de les energies renovades del grup, que ens captiva de
manera igualment poderosa amb la palpitació rockera de What We Know, l’èpica psiquedèlica de Massage The History o els
paisatges d’Anti-Orgasm.DONAT PUTX
Noble Beast
ANDREW BIRD
Bella Union
14 temes_55 minuts
INDIE FOLK Tot i ser relativament jove (té 35 anys), la trajectòria artística del cantautor nord-americà Andrew Bird ha
travessat ja algunes etapes diferenciades. Violinista de formació acadèmica, en la primera part de la seva carrera al front
del grup Bowl of Fire, Bird practicava un discurs musical del que manava una certa mirada al passat: al folk europeu, el jazz
anterior a la segona guerra mundial, el swing, el zydeco... Així va ser fins fa pocs anys, quan el nostre protagonista va
resoldre fer un important canvi estilístic, reinventant-se com a cantautor indie-folk. Els resultats d’aquesta decisió són
esplèndids, com exemplifica la seva darrera criatura discogràfica, l’àlbum Noble Beast.
Amb tot, l’esmentat canvi no va ser traumàtic, ni tampoc excessivament radical, ja que un dels trets més distintius de l’última
col•lecció de cançons d’Andrew Bird és l’eclecticisme que caracteritza el seu darrer disc: un discurs folkie, sí, però en
el que també hi ha lloc destacat per altres herbes, sigui el pop, sigui l’experimentalisme, siguin els records que vénen de
més enrere en el temps.Bird és un multiinstrumentista inquiet, capaç de fabricar cançons tant lluminoses com Fitz & The
Dizzyspells, una de les més aconseguides de Noble Beast, ona meravellosos cors conviuen amb les evolucions del seu violí
inquiet, gran protagonista instrumental de l’obra d’Andrew Bird juntament amb els xiulets que fabrica esplèndidament,
elevant-los a la categoria d’instrument solista quan convé. DONAT PUTX
Y.
BEBE
EMI
13 temes_59 minuts
CANÇO D´AUTOR L’any 2004, Bebe va aconseguir un sensacional èxit artístic amb el seu disc de debut, Pafuera telarañas,
que va tenir una amplíssima resposta popular, així com la millor consideració entre els comentaristes musicals. María Nieves
Rebolledo (nom civil de Bebe) va irrompre al panorama musical ibèric amb peces tan rodones com Siempre me quedará i, de manera
molt significada, Malo, tema que també va caure en gràcia al mercat italià. El 2006, però, Bebe es prenia un descans en el món
de la música. Tornava a la seva primera vocació, l’art dramàtic, treballant amb els directors de cinema José Luis Cuerda i
Julio Medem. Trencant, doncs, cinc llargs anys de silenci discogràfic, Bebe s’ha decidit a enregistrar finalment el segon
treball de la seva carrera, que de manera rotunda titula Y. L’àlbum comença amb l’artista extremenya recitant uns versos on
repeteix: “He pasao tanto tiempo lamentando lo que no entedía/ que ahora prefiero que me den las claras del día”.
El nou treball de Bebe es compon de cançons introspectives, una mica com si aquesta vegada les teranyines anessin cap endins.
Amb una dicció que ben sovint recorda (per bé i per mal) la manera de fer d’Albert Pla, l’autora ens mostra els estats d’ànim
que van acompanyar-la durant el retir voluntari que va fer al seu dia amb el propòsit d’aclarir-se les idees. Ho fa amb
instrumentacions senzilles, com al tema Me fui, o adoptant algun aire jazzístic (Pa mi casa). Sempre valenta en els versos,
sincera i, per tant, creïble. DONAT PUTX
(C) Revista Benzina nº 38
JOSÉ ANTONIO PILAR
Director
VERITATS
Ni tot és mentida ni tot és veritat. L'absolutisme no existeix en cap àmbit, i menys ara....
article complet >
RICARD BIEL
Opinió / BARRA LLIURE
LA CULTURA EN UN PAÍS DE VALENTS
No hi pot haver autèntica excel•lència en allò que redunda en l’obvietat per tal que, a còpia d’anàlisi, deixi de ser-ho i, en conseqüència, recaigui ...
article complet >
ENRIC VILA
Opinió / Plou i fa sol
Els fills de la bullabessa
Rebo, per correu ordinari, carta d’una amiga que diu trobar-se massa vella per començar determinades guerres. Dins del sobre, ...
article complet >
XAVIER MARCÈ
Opinió / Plataformes culturals
Ordre i desordre al món de la cultura
Ja fa molt de temps que ningú amb criteri discuteix la importància econòmica de la cultura. No es tracta de qüestionar el valor ...
article complet >
VÍCTOR ALEXANDRE
Opinió / L'horitzó
El Correllengua 2009
Aquest mes de setembre, amb la Diada Nacional de Catalunya com a referent, són molts els municipis –mig.....
article complet >
LLUÍS TOLOSA
Opinió
Pensar en petit
En una conversa entre Jordi Pujol i Lluís Bassat per debatre sobre la projecció internacional de Barcelona i Catalunya, tots dos van coincidir....
article complet >
MONTSE GISPERT
Opinió
Kees Van Dongen, el camí de la llibertat
Arriba per primera vegada a Barcelona i a l’Estat espanyol una retrospectiva del pintor holandès Kees Van Dongen...
article complet >