Records del futur
GLISSANDO*
Discmedi
11temes_37minuts
ELECTROPOP INTIMISTA No és pas l’únic grup que no defuig l’herència poètica del nostre passat musical. No és un grup postmodern, ja que en la seva proposta practica l’autoreferència i, això, poc grups d’aquí ho poden defensar. Glissando* porta tres discos compactes editats i aquests Records del futur arriben després de quatre anys de reflexió i de procés de maduració (personal, artística, tecnològica). Han bastit un estil que no remet a les seves influències. Se’ls considera els primers a elaborar un pop independent en català. Quan van fer públic el seu debut musical, el 2001, el pop de lletres delicades i una certa actitud sofisticada era una entelèquia pels mitjans de comunicació: seria possible a Catalunya un pop electrònic i eteri, enmig de la immediatesa del rock de masses, de festa major? El temps ha jugat al seu favor i la seva proposta supera de llarg la nova febre de Manels i Maries. La tecnologia és més que un instrument electrònic en aquestes composicions: caixes de ritmes, sintetitzadors, agombolen el que d’una manera fàcil podria vestir uns teclats artificials a les mans de músics poc imaginatius. Tanmateix, Marc Sora i Laia Vaqué han apostat per les guitarres acústiques per donar el punt de lirisme adient per a les seves melodies. A les lletres hi trobem els costums quotidians, l’energia de paraules lliures i vertaderes, la poesia dels racons interns que dibuixen un dia qualsevol. El conjunt d’aquesta col•lecció remet a música dels vuitanta i noranta, electropop però no pas d’aquí. Han reactualitzat un passat que no ens pertanyia per inexistent, en català. Han aconseguit de trobar el to delicat de l’expressió conscient d’estats d’ànim. Després de treballar la llengua poètica han arribat al punt de surrealisme que -si és possible- expliquen el que ens passa a tots pel subconscient. La cançó del disc? Potser... totes?Ricard Mirabete
Friki serenata / La Catedral d’Escuradents
PASCAL COMELADE
Discmedi
13temes_46minuts
POP MINIMALISTA De fires i mercats, companys i companyes... no són joguines que sonen! És una serenata d’aparença estrafolària que denota una imaginació musical fora mida. D’aquest disc compacte del músic de la Catalunya nord, direm que és del tot imprescindible deixar escrit que per dir no cal cantar, que per fer música no cal saber de lletra sinó haver après a tocar i que tant de bo totes les peces instrumentals diguessin tant, com aquestes composicions de Comelade. Hi ha molt d’enyor, hi ha molta evocació del nostre passat que no acaba de passar (malauradament, tot sigui dit). Per què a les ràdios s’entretenen amb homes que canten anuncis i dones que volen cantar però fan d’actrius? Uns i altres al circ, vinga, que a l’escena musical s’interpreten peces de cambra! Pascal transita pel jazz, entre el pop i el cabaret tradicional, dins la cançó i després del folk. Aquest és un senyor disc compacte que enamora perquè es deixa enamorar per la inspiració. L’any passat Comelade va editar un llibre-còmic-disc amb il•lustracions d’en Max, Lo piano vermell (Discmedi, 2008) que d’una manera irregular seguia una travessa que li va permetre d’arribar a aquesta Friki serenata. Hi apuntava coses diferents però també màgiques. A la compilació discogràfica que també donem notícia avui, La Catedral d’Escuradents, hi trobem una part de la seva producció entre el 1992 i el 2002 i aplega el traç musical de músics estrangers i catalans, és a dir, d’autors internacionals com ara Toti Soler, per exemple. Aquesta edició ve acompanyada de dos llibres i quatre discos i és tota una antologia que no deixa espai a la cantarella intranscendent sinó a la música de cambra oberta a les fires i mercats d’arreu. Ricard Mirabete
I les sargantanes al sol...
EL PETIT DE CAL ERIL
BankRobber
12temes_42minuts
FOLKPOP La cançó d’El Petit de Cal Eril ens porta un cabàs de temes que reprenen la manera tradicional de construir instants musicals i lletres imaginatives, tal i com ho feia la nissaga del Grup de Folk dels anys seixanta. Joan Pons és aquell que hi ha darrere d’aquesta proposta que transita pel paisatge aspre i emboirat de Guissona, que és d’on prové el cantautor que ens ocupa. Per una banda, l’acompanya tota una colla d’infants que a voltes interpreta el cor de les peces de caire més tradicional i infantil, com a “Els gats 2” o “L’elefant”. Per una altra banda, a la majoria de cançons la presència omnipresent de la guitarra acústica té el suport de la bateria i instruments de vent -en concret, de flautes diverses. És en aquestes composicions en què trobem aquelles peces que s’acosten més al so d’una banda de pop acústic. Cal destacar “I tantes figues” i “Amic dels animals”, ja que són dos dels temes més rodons del recull quant a expressivitat musical i intensitat vocal. El Petit de Cal Eril porta una trajectòria curta però intensa que ja ha donat aquest primer fruit. Es tracta d’un disc polièdric, que no decep, que il•lusiona, en comprovar que la música tradicional avui dia gaudeix d’un ambient favorable per a les noves incursions en l’inesgotable terreny del folk nostrat. La tradició musical del nostre país, des dels anys seixanta fins avui, si destaca en algun gènere és en el de la cançó tradicional, la cançó d’autor, i tantes i tantes menes de cançó properes al pop-rock intimista i literari. Les lletres de Joan Pons s’acosten a la sensibilitat literària del cançoner tradicional d’escola i d’esplai, però amb la consciència que sovint la senzillesa del vestit musical s’adapta més a la persona que no pas els artificis electrònics. Celebrem l’arribada d’aquesta sardana sonora de cants i balls, d’un cert surrealisme rural, “de sorolls de tractors i olor de rostolls”.Ricard Mirabete
Amb David Pastor
MIQUEL GIL & MANEL CAMP TRIO
Temps Record
13temes_54minuts
JAZZ MEDITERRANI En aquesta ocasió, Miquel Gil interpreta tot un seguit d’estàndards de jazz i de peces musicals que formen part de les seves preferides d’altres compositors, tant catalans com estrangers. Hi trobem una versió lliure, amb lletra actualitzada als nous temps de corrupció i crisi de valors que vivim, de “Mack the Knife” de Weil i Brecht, que a la veu del cantant de Catarroja és “Ei, Macky”. A la lletra se serveix del referent llatí de “Pedro Navaja” de Rubén Blades i de la imatge de Maky Navaja -aquell trinxeraire entranyable que interpretava Pepe Rubianes anys enrere. D’altres versions destacades d’aquest recull són: “Poc a poc” de Paolo Conte, “La torre dels sons” de Leonard Cohen i “Cada vegada que ens diem adéu” de Cole Porter. La tria del repertori ha estat totalment arbitrària per part de Miquel Gil. Tan sols l’han guiat les seves preferències personals. El disc compacte inclou 13 peces que aporten matisos de jazz mediterrani i llatí gens menyspreable. A més del bon mestratge musical de Manel Camp, cal remarcar la presència d’Horacio Fumero al contrabaix, Lluís Ribalta a la bateria i David Pastor com a trompetista convidat. És excel•lent la versió jazzística de “L’home del carrer” de Pi de la Serra. El trio de jazz sap crear l’atmosfera de melancolia i de desengany existencial, sense perdre l’humor fi dels passatges de més càrrega irònica. El virtuosisme musical del piano de Manel Camp té tota la força i bellesa a què ens té acostumats en les seves interpretacions. Miquel Gil comanda la seva veu rogallosa i plena de matisos expressius pel vessant més íntim de la confidència sentimental. “Paraules d’amor” de Serrat també hi és present en aquest recopilarori, que compta en aquest tema amb l’arranjament musical de Ricard Belda. El trio hi aporta aires de blues melòdic, a un pas del jazz més intimista i càlid. En resum, aquest disc és una bona col•lecció de joies del so.Ricard Mirabete
I l’ombre de ton chien
ANNA ROIG
Satélite K
10temes_36minuts
CANÇÓ Entre la composició musical i el teatre, entre l’escenari d’una sala de petit format i l’intimisme d’un dietari musical privat, les peces d’Anna Roig traslladen al pentagrama les notes d’unes cançons ben interpretades. Hi ha constants aclucades d’ull -i referències explícites- a la cançó francesa. El so és càlid i delicat, les lletres farcides d’apunts de vida quotidiana i humor. Més enllà del to desimbolt i pretesament innocent, les lletres relaten, per exemple, la intimitat d’una assassina en sèrie a “Trini Sánchez Mata”, d’una parella d’ancians, d’un enamorat silenciós... El misteri hi és pertot arreu. Hi ha secrets xiuxiuejats amb una veu melodiosa i seductora que recorda a la Guillermina Mota. Les cançons aconsegueixen crear un dinamisme teatral, quant a l’expressió i a la dinàmica musical. És un disc de teatre musical, amb lletres poètiques properes a l’absurd i amb l’acompanyament persistent d’un piano amb apunts jazzístics i de cabaret ravaler. “Mon monde” és el tema que obre el disc i alça el teló. És interpretat en francès -com d’altres peces del disc- i fa pensar de seguida en aquelles composicions de la chanson française dels anys seixanta. En d’altres ocasions, la música travessa l’espai de la bossanova i arriba a “Dolces nits de somnis curts”, que és una de les millors cançons del disc. La intensitat expressiva puja i baixa de manera constant com si cada peça fos interpretada per un personatge dramàtic diferent. El món de l’Anna Roig és una història mediterrània que aplega imatges musicals d’arreu, des de França al casc antic de les nostres ciutats, de la música de fira i cabaret a la bossanova. Amb aquest espectacle musical la compositora ha bastit –gràcies a una producció efectiva- un altre lliurament de teatre enregistrat amb exquisit savoir faire. Ricard Mirabete
Lluny del camí ral
XAVIER BARÓ
Quadrant Records
10temes_46minuts
CANÇÓ D’AUTOR El músic d’Almaselles interpreta una cançó rere l’altra amb un posat de joglar de la tenebra. A tot el territori català, Xavier Baró ha portat enguany aquests cants desencisats que, en aquesta ocasió, acullen el to fosc de l’orgue que hi posa Víctor Verdú. Lluny del camí ral és un disc menys rocker que anteriors treballs elogiats per la crítica com Deserts, que va ser editat el 2000. En les seves composicions, destaca per damunt de tot la lletra i la interpretació vocal. I sempre ha estat així. És un compositor de llarg recorregut. Fa més de trenta anys que es dedica al món de la música. Començà en un grup de folk, Camps de Cotó, l’any 1973. Des d’aleshores formà part de grups de rock d’expressió castellana, fins que des del final dels anys noranta va començar a editar treballs en català. La seva carrera discogràfica en solitari aplega un seguit de cançons que han esdevingut clàssiques, per la seva qualitat literària i pel seu creixement al marge de la popularitat massiva. Les seves composicions beuen de la poesia de Rimbaud i Baudelaire, i de la música de cantautors anglosaxons com Nick Drake. La majoria de temes funcionen com a poemes independents també. D’aquest disc cal destacar algunes composicions -com ara “Murs de silenci”- que han hagut d’esperar molts anys el moment d’enregistrar-se en disc. Aquest tema és un dels millors del recull i Xavier Baró l’interpretava en directe ja des del 2002. Farem esment d’altres cançons que són una síntesi sonora de la seva proposta (guitarra acústica i veu, principalment): “Miro amb els meus ulls” i “Per valls estranyes”. Amb aquest disc, Xavier Baró segueix amb força el seu camí solitari i turmentat, des d’unes composicions properes als romanços populars i alhora a la més alta poesia cantada en català.Ricard Mirabete
El incendio
SIDONIE/
Sony Music / Columbia
POP-ROCK El trio barceloní presenta aquest disc a la ciutat comtal i a terres angleses, en concret a Londres i Brighton, durant aquest mes de novembre. És el cinquè disc que editen. De la seva proposta sempre s’ha escrit que és un grup que es distingeix per tenir una actitud i una posada a escena en directe que sorprèn i impacta. En les seves composicions recuperen el rock dels vuitanta i les referències al moviment mod anglès sempre hi són presents, d’alguna manera. Aquest treball discogràfic segueix a consciència els patrons musicals de tota la seva discografia. És un pop-rock que no pot desempallegar-se del seu primer i definitiu èxit, aquell “Fascinado”. La seva proposta transita per la línia que apunta a la comercialitat extrema. Tot i així, són un dels pocs grups de rock en castellà actuals que mantenen un esperit rocker i acumulen alhora vendes importants dels seus discos. D’aquest recull, cal destacar algunes composicions, com ara la que dóna títol a l’àlbum (“El incendio”), “Un-día-más-en-la-vida” o “Sin querer”. Al llarg del disc podem comprovar la unitat temàtica que relliga els temes del disc. Les lletres relaten històries d’amor i giren a l’entorn de sentiments ambivalents i no correspostos. En conjunt, és un treball discogràfic que atreu a un públic cada vegada més nombrós i avesat a les seves melodies. El seu és un pop de consum ràpid, correcte i, que sovint, despunta gràcies a unes cançons ben construïdes amb una lletra que arriba fàcilment a les audiències. Sidonie té un èxit merescut, gràcies a la manca de competència creativa en el rock d’ara i al fet de saber construir unes cançons que connecten amb els joves, d’una manera directa i immediata.Ricard Mirabete
CMS Trio / Andando
COLINA MIRALTA SAMBEAT
ContraBaix / Universal
9temes_58minuts
JAZZ CMS Trio és el resultat de la confluència dels tres músics de jazz (Javier Colina, Marc Miralta i Perico Sambeat) que porten una llarga estada a Catalunya participant activament en la tradició jazzística catalana. Enguany firmen el seu segon disc compacte, Andando, que van presentant des de fa mesos per tot el territori peninsular. En aquest treball discogràfic, que va ser enregistrat gairebé íntegrament en directe a Catalunya, a l’estudi de Marc Parrot, es palpa l’energia i l’entesa interpretativa dels tres prestigiosos músics. El 2007 van enregistrar el seu primer treball Trio (Karonte/Universal) i ja apuntaven per on aniria la seva proposta: a més del profund coneixement de la tradició jazzística internacional i del swing omnipresent als dos àlbums, ara trobem un parell d’incursions a la música africana i al flamenc. De fet, Javier Colina ha treballat àmpliament la fusió del jazz amb el flamenc, i de la col•laboració amb Santiago Auserón en Cantares de vela (Gasa/La Huella Sonora, 2002) començà la seva coneixença amb Marc Miralta, el baterista català del trio. El tercer del grup, Perico Sambeat aporta al saxo i a les flautes la línia melòdica de les composicions. Destaca el diàleg solista inicial entre Sambeat i Miralta en l’inici de la majestuosa revisió de “You and the night and the music”, que és un estàndard de jazz d’A.Schwartz i H.Dietz. Al disc no es troba a faltar el piano, que és l’instrument harmònic habitual dels trios, i el grup respon a aquest desafiament creatiu amb inspiració i talent. Cal destacar la densitat de les composicions originals de Sambeat (“Andando” i “Lejana”) que aposten amb fermesa per la realització d’un jazz de caire flamenc. Colina amb el seu contrabaix permet l’intercanvi rítmic eficient amb Miralta a la bateria. En conjunt, és una excel•lent col•lecció de peces jazzístiques que obren tot un ventall de possibilitats creatives en un futur. CMS Trio amb aquest disc mostra les seves cartes de valor interpretatiu segur.Ricard Mirabete
(C) Revista Benzina nº 40
JOSÉ ANTONIO PILAR
Director
PLAS, PLAS, PLAS
Bé d´acord, demano un fort aplaudiment per a qui pregunta sobre allò que no sap sense importar-li gens que els ulls....
article complet >
JORDI GRAUPERA
Opinió / Notes de NYC
Elmer Holmes Bobst Library
La biblioteca de la Universitat de Nova York és a Washington Square Park.Quan hi entreu teniu la sensació d'estar contemplant ...
article complet >
RICARD BIEL
Opinió / BARRA LLIURE
Terribles conseqüències d'un part incòmode
Hem diuen que vaig ser incòmode de ser parit, però ni els passa pel cap preguntar-me si em van incomodar en parir-me....
article complet >
ENRIC VILA
Opinió / Plou i fa sol
Conduir
Hi ha una pau, fins i tot diria que una mística de la conducció, que surt en molts anuncis però que és absolutament real i certa. Us ...
article complet >
XAVIER MARCÈ
Opinió / Plataformes culturals
La xarxa de televisions locals: suport o suplència?
La Xarxa de Televisions Locals (XTVL) acaba de celebrar el seu desè aniversari. Coneixent el seu funcionament, els seus ...
article complet >
VÍCTOR ALEXANDRE
Opinió / L'horitzó
La llei del cinema, una llei justa
Cal felicitar el conseller Joan Manuel Tresserras -i ERC per extensió- per la futura llei del cinema que vol implantar la paritat .....
article complet >
LLUÍS TOLOSA
Opinió
Un gran llibre sobre vins de Catalunya
Les darreres setmanes he mantingut diferents converses sobre la conveniència de publicar un bon llibre en català sobre els....
article complet >
MONTSE GISPERT
Opinió
El duende de Guinovart
Exposició inèdita Toros, hondura y cante de Josep Guinovart que presenta la Fundació Vila Casas de ...
article complet >