LP
ELS SURFING SIRLES
Bankrobber

ROCK Bregats en l’underground barceloní, Els Surfing Sirles ar - renquen amb desvergo - nyiment la seva trajec - tòria discogràfica. Des - prés de concerts incendiaris pels bars de la perifèria interior i exterior de la ciutat comtal, han aconseguit que Bankrobber els editi aquest disc de debut. Al capdavant del grup hi ha la veu del Martí Sales –nebot del maleït Pepe Sales- i al seu costat el Guillem Caballero (orgue i veus), Uri Caballero (guitarra) i Xavi Garcia (bateria). En el seu LP en format de disc compacte hi apleguen les seves composicions properes al punk i al rock de garatge. L’enregistrament manté el so directe i brut, gairebé de pedra calcària, amb aclucades d’ull al so mariachi en alguns temes com ara Neverland. En Sales crida amb la força del convenciment les històries de ionquis i fauna ravalera diversa. Un dels seus temes preferits –o bé dels que els escoltem- és Han atropellat el gat, que combina el punk més destraler dels seus admirats The Clash dels inicis amb la distorsió dels Sonic Youth. Al llarg del disc, Els Surfing Sirles es van desempallegant d’aquestes referències musicals i es vesteixen amb la roba de les seves cançons immediates i sense complexos. Se serveixen de l’imaginari del rock urbà i de les reminiscències de la cultura popular catalana, per exemple, l’himne del Barça o la Fageda d’en Jordà. La portada del disc copia la coberta original del Goo dels Sonic Youth i els situa en aquell espai de crítica i de sornegueria envers l’escena postmoderna barcelonina, de so fashion i estètica low cost. Els onze temes del disc sorprenen per l’explosió d’idees i el desvergonyiment de què fan ús per atraure l’atenció del seu públic. És un àlbum d’instantànies i faules urbanes que no decauen i les cançons del disc es van retroalimentant les unes amb les altres, sense repetició possible.

L’ingenu és lliure
IX!
Gat Records

POP La banda de Sa - badell presenta durant aquests mesos el seu esperat segon disc compacte: L’ingenu és lliu - re. És potser un dels grups catalans amb un pop més elegant i més madur. Si ja amb el primer disc Autòmat infinit (Hexatylic Records, 2008) apuntaven amb encert cap a on dirigien el seu pop, avui els hi podem reconèixer amb més raó el seu talent compositiu. Tenen un so internacional -potser massa efectista en ocasions- que els situa en cançons que assumeixen l’èpica de vivències a la vora de la natura, com al tema A la fi del món que, per cert, forma part de la banda sonora de la pel•lícula L’estació de l’oblit. El disc està farcit de detalls. Cal remarcar la seva versatilitat estilística. La base rítmica embolcalla la veu profunda i melangiosa de David Mullor, que és el cantant i alhora el principal lletrista del grup. No estiguis trista és un dels temes escollits per a la promoció del disc als mitjans de comunicació. De fet, és el primer senzill d’avançament d’aquest àlbum que compta amb una excel•lent producció musical. A Contra sentit hi trobem la col•laboració de Josep Puntí que interpreta aquest tema amb David Mullor. És una altra de les peces que queden en el record després de la seva audició. Com a tema de regal, hi ha una versió d’aquesta cançó al final del disc: només amb la veu i la guitarra de Josep Puntí. Ix! És un grup que combina els temes acústics amb els de potència instrumental que els dóna l’entitat de grup proper a l’èpica musical i als arranjaments exquisits de piano i guitarra. És una bona col•lecció de composicions delicades i poètiques. Un dels paisatges més presents a les lletres és el port de Cadaqués. La temàtica del disc gira a l’entorn d’un cert intimisme màgic i el compromís social. El grup ha aconseguit conjuminar la cadència de les paraules a la llum que desprèn la seva música: esplendent, dinàmica, constant.

Una forma de hablar
MARIA RODÉS
Bcore

POP És el nou projecte en solitari de Maria Rodés. L’any passat va enregistrar amb Andy Poole un disc sota el nom d’Oniric: Sin Téc - nica (Cydonia, 2009). És una jove compositora i cantant que proposa un folk proper al pop fet a casa, amb tot un seguit d’instrumentació casolana (sons d’objectes domèstics com ara encenedors, raspalls de dents, aixetes) i amb una acurada producció musical per part de Ricky Falkner. Una forma de hablar conté onze temes delicats, que s’acosten al jazz, que insinuen apunts de bossanova i mantenen el to de la cançó francesa. La veu de Maria Rodés es fa acompanyar de la guitarra acústica i ens ofereix unes composicions oníriques, suaus, penetrants. Compta amb la col•laboració de músics experimentats que aporten matisos harmònics, principalment en la secció de vents i en les programacions de Ricky Falkner, el productor. El tema que dóna títol al disc és mou entre les reminiscències jazzístiques i el pop acústic de tons quotidians. L’univers musical de Rodés està ple de fets quotidians i de sensacions íntimes. L’amor és un dels motius temàtics principals. A De cero a cien, el soroll esdevé la música pròpia del desconcert vital. En d’altres ocasions, és el ritme de la vida –campanes, tambors d’intensitat diversa- allò que complementa les seves lletres en què el somni és més real que la quotidianitat. Desorden obre el disc i és un dels temes més rodons. El ritme a voltes frenètic, a voltes calmós, il•lustra el ritme vital d’equivocar-se així –o de viure així. La seva veu dolça, afrancesada, amb constants modulacions, avança al llarg del disc des de la serenitat a la confessió, de l’amor al desamor... tot plegat, en un viatge a què ens convida la seva audició. Totes les composicions són seves i mostra un grau de maduresa envejable. Col•loca més enllà del folk les seves cançons quotidianes i oníriques.

Ordre i aventura
MISHIMA
Sones

POPEn el cinquè disc que editen, Mishima busca l’equilibri per mitjà de deu temes que creen atmosferes entre el pop d’autor i la cançó. Mishima han aplegat un reguitzell de cançons que fluctuen entre la intensitat lírica de L’olor de la nit i un cert minimalisme èpic a Com abans, que és un dels temes que opten a ser senzills del disc. El grup del cantant David Carabén ha comptat per segona vegada amb la producció musical de Paco Loco –músic i productor dels Australian Blonde- i els ha sortit un disc molt compensat i emotiu. El seu llenguatge sonor adquireix una aurèola de classicisme i algunes peces remeten a la cançó de temàtica quotidiana i literària. Els seus dos primers discos editats eren en anglès i, ben aviat, els situaren al capdavant dels grups independents catalans. Ja han superat la primera dècada d’existència i es mostren prou dúctils per anar confegint un cançoner ple de matisos i de referències musicals. La primera impressió que s’extreu en escoltar qualsevol tema de Mishima és la de comprovar com, en algunes ocasions, massa efectismes sonors compliquen el missatge. Tanmateix, el grup ha sabut depurar els propòsits culturalistes i la veu de Carabén se’ns mostra més natural i amb una dicció més pulcra. És realment espectacular que una cançó com Tot torna a començar obri el disc i ens deixi bocabadats per com el soroll, si és gairebé harmònic, és melodia pura. En aquest tema l’ombra de The Velvet Underground treu el nas i la saben traslladar a la seva partitura. L’ambició pel detallisme arriba a punts d’un nivell líric remarcable a Una cara bonica. Els cinc membres de Mishima han sabut fer d’aquest disc un compendi de cançons pop que defugen els tòpics i les melodies sense fons. El títol d’aquest àlbum remet a una cita de l’escriptor Jorge Luis Borges en què declarava la sàvia combinació de tradició i emoció, d’ordre i aventura. Mishima n’ha pres nota i ens n’ofereix la prova.

Declaracions
CLARA PEYA
Nómada57

Racons
KIBO
Música Global

POP El barceloní Alfred Tapscott ha dissenyat un disc que beu de diverses fonts musicals. És compositor i productor, en el seu propi estudi discogràfic ha realitzat música per al cinema, audiovisuals i televisió. Kibo és el seu projecte discogràfic que ens arriba aquesta primavera. Per a la composició d’aquest disc de debut, Tapscott ha comptat amb músics dels Gossos, com ara Santi Serratosa (bateria) i Natxo Tarrés, que hi posa la veu en el primer senzill de l’àlbum, Dorm. També cal esmentar la presència del Carles Vidal i del Pep Rius, ambdós de la Companyia Elèctrica Dharma. Aquest conjunt de col•laboracions permeten a Tapscott confegir un disc compacte que incorpora apunts de jazz i compassos rítmics de la world music. La seva proposta parteix del pop d’autor, amb aclucades d’ull al pop britànic i a la cançó irlandesa. Els lligams amb el pop acústic i experimental dels Gossos és més que remarcable. Racons és un disc de dotze cançons que recreen atmosferes i que busquen l’emoció per mitjà de desenvolupar línies musicals de jazz i també de música clàssica. És un encert la inclusió a la banda de Marta Roma amb el violoncel. Dóna un contingut molt més original a la proposta estètica del grup.

Heretges
XAVI VIDAL & BERNI MORA
Picap

ROCK El duet sabadellenc consolida la seva proposta deutora dels anys vuitanta amb aquest nou treball discogràfic. És un retorn cap a l’èpica musical que sempre els ha definit com a compositors. Xavi Vidal era el cantant de La Gran Aventura (1986-1997) i, després de projectes en solitari, s’ajuntà amb Berni Mora -músic d’estudi i productor- per formar l’actual duet. Amb els seus dos discos anteriors Maquinaria sensible (2005) i Elemental (2008), que eren interpretats íntegrament en castellà, es van acostar a un format de pop electrònic i experimental. Tanmateix, el projecte no es distingí per traspassar la línia estricta dels seus fidels adeptes. Ara amb Heretges han aconseguit donar forma contemporània al seu rock èpic, tenyit dels irlandesos U2 dels vuitanta i pròxim a les sonoritats de grups d’ara com Coldplay. Potser ara és el seu moment per rebre l’atenció que es mereixen per constància i dedicació professional. Vidal es mostra més contingut en la interpretació i la instrumentació és polida i brillant. Temes com En el camí ens demostren que han vingut de nou amb energia renovada i amb un so compacte que els obrirà les portes cap a nous seguidors.

Fràgil
ELS PETS
Discmedi

POP El nou respirar sonor del grup de Constantí celebra amb tota l’ànima el seu vint-i-cinquè aniversari com a grup. El trian gle original –Gaval dà, Reig i Càceres- es mostra fràgil, cuiden cada detall en les lletres i tenen el nervi compositiu suficient perquè no es trenqui la màgia que els lliga a la realitat. La vida quotidiana els duu a parlar-nos de triangles amorosos a Tres -la cançó que obre el disc amb una alenada de soul vitamínic- o a parlar-nos dels duets en forma de parella consolidada a Al seient del costat i a Draps de cuina. Aquests són els tres temes d’obertura del disc que significa un retorn a les sonoritats de soul amb secció de vents. Als seus primers discos, el grup tenia el suport d’instruments de vent que generaven un complement harmònic al seu pop-rock de guitarres. Els Pets ha estructurat aquest àlbum amb un so directe, orgànic, que avança amb diferents estats d’ànim i amb energia renovada. Continuen facturant un pop de melodies contagioses i la veu del Lluís Gavaldà posa de manifest que la seva veu manté la immediatesa de qui revela sentiments des de l’experiència. Hi ha moments d’intimisme melangiós a Jo i ningú. Per un cantó, el to general arrenca amb el soul dels anys setanta i la new wave britànica i es consolida en el format de peces musicals polides pel pop. Per un altre cantó, l’aventura de Joan Reig al capdavant del grup Refugi els permet acostar-se a algunes pinzellades la música folk tradicional. Pensem en El poble sota el barret de fum, que sorprèn i enamora perquè incorpora sonoritats que el grup no sovintejava. Aquest és el seu desè disc; el quart que produeix Brad Jones i en el qual la seva petjada britànica els dóna consistència rockera essencial. Fràgil defuig el barroquisme i la introspecció d’altres treballs més experimentals del grup de Constantí. No hi ha l’electrònica postmoderna del pop sofisticat i asèptic de les bandes artificials, d’aquelles fórmules de fragilitat mal entesa.

Cor
LA CARRAU
Propaganda pel Fet

TRADICIONAL Cor és el segon lliurament del seu quart disc que van fent públic per fascicles so - nors. El primer avançament va ser Cap (Pro - paganda pel Fet, 2009) i juntament amb aquest Cor que comentem i el tercer, que ens arribarà properament amb el títol de Fel, serà el seu quart àlbum sonor: Cap, cor, fel estarà enllestit al setembre. La banda de Terrassa recorre la nostra geografia musical des del 1997 i porta amb ells una aurèola de tradició i innovació que amara tot allò susceptible de produir sons. Aquest disc està compost de cinc temes que transiten entre el so acústic i l’electrònica, amb constants ressons d’ahir que ens arriben amb arranjaments sorprenents. Melodies frenètiques, línies d’harmonia ètnica, la subversió de l’electrònica a Papilla –magnífica i esplendent!- del flamenc al so mediterrani, també a músiques de l’est... La Carrau és una màquina de sentiments que adquireixen noves formes sonores. Com ja el títol deixa intuir, la temàtica gira a l’entorn de l’amor. La conjunció cor-amor els ajuda a configurar unes cançons que tracten d’allò que ens fa pensar i sentir com a amor. Un dels temes més lluminosos és el cinquè, Miopia, en què l’atmosfera onírica amb efectes electrònics i jocs de veus es deixa seduir per la veu suggestiva de Carol Durán. La proposta estètica del disc és rica en matisos, ofereix ritmes trepidants i amb un gust per l’acordió que enamora; a Cony d’amor l’acordió de Núria Lozano ho impregna tot i hi deixa passar el vessant tradicional i ètnic d’altres latituds sonores. Estimar és un dolç patir, ens canten a Papilla, des de l’escenari sonor i melangiós d’una cançó que sembla més electrònica que una sessió de DJ... La Carrau apunta bé, dispara amb encert i ens fa ballar com ningú. Celebrem aquest treball que ens deixa amb el punt dolç d’esperar el seu tercer lliurament al setembre.