La nit del dimecres al dijous, a tres quarts de dues de la matinada, els ciutadans À.G.M. i A.B.M., majors d'edat i sense antecedents penals, són a l'Avinguda del Paral·lel després d'haver sopat i, posteriorment, pres un parell de còctels. Passen per davant del Bingo Comtal i l'A.B.M comenta que l'altra dia hi va anar amb unes amigues, així, per riure. L'À.G.M li comenta que la darrera vegada que va trepitjar un bingo devia ser a Vic, fa cosa de quinze anys, també amb uns col·legues amb ganes de fer el tonto una estona. Total, que decideixen entrar-hi.

A la recepció demanen els Documents d'Identitat, per comprovar que no es forma part de cap llista negra voluntària. La taquillera mira l'À.G.M., comprova l'ordinador i li demana si és que no ha vingut mai abans. No, no pas. Fa un gest contrariat, perquè això vol dir que li haurà d'obrir fitxa i picar les (quatre) dades a l'ordinador. Al vestíbul no hi ha ningú i res fa pensar que la noia tingui cap mena de pressió laboral o incapacitat cognoscitiva que li impedeixi entrar les (quatre) (maleïdes) dades i, alhora, mantenir sinó un somriure. Sigui com sigui, en un no res tenen ja l'accés garantit a la sala.

'Bocadillo más bebida: 1 euro', diu un dels rètols que hi ha a dins, però indica que l'oferta només és vàlida durant unes hores determinades. La sala és molt gran: hi deuen cabre-hi més de tres-centes persones. Però aquell dia i aquella hora només hi ha una dotzena de clients, la qual cosa encara fa semblar més gran el recinte. Els ciutadans À.G.M. i A.B.M. són els únics que comparteixen una mateixa taula i companyia. La resta seuen sols, en taules disperses que obliguen les cartronistes a fer tot el recorregut per la sala malgrat la baixa afluència d'assistents. La densitat de clients és irrisòria, doncs, però uniformement repartida. L'entrada d'À.G.M. (34 anys) i A.B.M. (26) deu haver abaixat la mitjana d'edat en uns quinze anys.

Però parlem de números.

Els cartrons valen dos euros. Les línies reporten entre un euro amb vint-i-sis cèntims i dos euros amb seixanta-sis cèntims, en el moment àlgid, és un dir, de la nit. I els bingos parteixen dels vuit euros amb seixanta-quatre cèntims fins a arribar als divuit amb vint-i-quatre. A l'anvers dels cartrons hi ha els quinze números que cal completar. Al revers hi ha les instruccions del joc, redactades en un exquisit llenguatge políticament correcte que parla en tot moment de “les persones jugadores” i els seus drets. L'atrezzo de la taula es completa amb un suport ple de retoladors de color blau, col·locats com si fossin tubs d'assaig.

Durant la seva visita, d'uns tres quarts d'hora, À.G.M i A.B.M. inverteixen vint euros en cartrons, dos euros en una Estrella i dos euros més en una Voll Damm. Amb l'últim cartró s'obra el miracle i À.G.M. canta el primer bingo de la seva vida. Són deu euros amb setanta cèntims, insuficients per acomplir el seu somni d'un retirament laboral anticipat. La noia arriba amb una safateta daurada que conté un bitllet, dues monedes i una mena de petit estendard també daurat. Va vestida amb un uniforme ranci i duu a la cara una espessa capa de maquillatge. Costa de dir si és jove, o bé algú ja granadet que vol retenir una aparença de joventut sense massa èxit. Encara hi ha una tercera opció més enrevessada: és algú jove que, per mimetisme amb aquest no-lloc enclavat també en un no-temps, aparenta ser algú gran retenint una joventut fugissera i esquiva.

À.G.M. agafa el botí i marxa. Voldria escriure un article burleta del tema, però empatitza amb la galeria de personatges que ha vist. I s'intenta convèncer que no és la llàstima ni la sordidesa de tot plegat allò que l'atura, sinó una certa tendresa envers aquella estampa. Li recorda els quadres de Hopper per l'estatisme i la llum lletosa, però sense el glamour present a moltes de les teles de l'americà. Al cap i a la fi, n'ha tret tres quarts d'hora d'entreteniment en bona companyia, una cervesa, deu euros amb setanta cèntims i una bonica col·lecció de taques de retolador a les mans.