Una de les primeres coses que vaig fer en arribar a Nova York va ser anar a una llibreria i comprar-me sis o set llibres de segona mà que m'ajudessin a situar-me. Una història de la revolució, una biografia de George Washington, Democràcia a Amèrica de Tocqueville, els dos llibres d'Obama i les Deliberate Prose d'Allen Ginsberg, entre d'altres.

Aquests mesos n'he anat llegint fragments de tots ells, i he anat construint una idea de la mitologia política i cultural americana, ajudat per diaris, revistes i pel·lícules emblemàtiques. Com acostuma a passar, he après més sobre mi que sobre un subjecte tan vague com és un país. Res a dir, ha fet profit.

De tota manera, el llibre de Ginsberg ha estat el més decebedor de tots. En coneixia la traducció dels poemes, però no els escrits, diguem-ne, teòrics sobre política i sobre l'espiritualitat new age del seu entorn. N'esperava molt perquè pensava que una cosa és tenir una conversa sobre l'èxtasi amb un penjat de l'Otto Zutz, i una altra és llegir el que pot dir el més representatiu i profund els "experimentadors" de l'era daurada de les drogues i la cultura alternativa. Igualment, una cosa és provar de treure l'entrellat de les compres d'un client habitual de la llibreria Excellence de la Rambla Catalunya -residu d'aquella època, amb les seves seccions que van des de l'angoixa egomaníaca fins a l'esoterisme empresarial- i una cosa ben diferent és llegir les excrescències reflexives d'un poeta de la cosa en qüestió.

Val a dir que hi vaig entrar amb un escepticisme blanc, sense prejudicis. Provant d'aprendre. D'entendre. I res. Tots els textos em queien de les mans. Estan ben escrits, però tampoc no valen tant per ignorar la poca profunditat del que s'hi diu. Hi ha, en efecte, una idea de llibertat, i una idea de transgressió, i una idea d'experimentació. Però són idees inexistents. Són creacions mentals lluny de la vida moral dels homes corrents, ni tan sols s'acosta als homes excepcionals. Hi ha, sobretot, una voluntat de perfectir l'home a pesar de l'home, i una pulsió primitiva cap a una suposada naturalesa humana original que jo no veig ni tan sols en l'home que firma els escrits.

Passat reis, vaig començar a llegir un dels meus regals: Els bons salvatges de Ferran Sáez. És un llibre extraordinari. Està ben escrit, és breu i explicatiu, i és profund sense pedanteries.

Té la gosadia ja no de qüestionar una idea, sinó de qüestionar una mentalitat. La mentalitat que hi ha darrera els assajos de Ginsberg i probablement darrera d'algunes assumpcions del Democràcia a Amèrica. És una crítica gairebé vital d'un seguit de manifestacions polítiques i culturals que pressuposen un home que no existeix, de l'home natural, espontàniament bo, i culturalment corromput. A esquerra i a dreta, en l'alta cultura i en la cultura pop, arreu hi assenyala Sáez la crueltat de voler fer passar l'home per un motlle nou, del qual només en pot sortir amputat.

Dic que és una crítica gairebé vital perquè no es tracta d'un compendi enciclopèdic de conceptes equivocats. El Ferran Sáez explica el seu itinerari. Com ha anat topant aquí i allà amb aquesta mentalitat i quines conseqüències i inconsistències implica. És l'home Ferran contra l'home impossible. És difícil fer aquest procés i no acabar essent un cínic. Cal fortalesa mental i una ploma obedient.

El més semblant que he vist al llibre del Ferran des que sóc aquí és The Wire. És una sèrie (5 temporades, totes en DVD), de l'HBO. Com la majoria de sèries que van sortint darrerament és en realitat una novel·la. Una novel·la llarga. Cal invertir-hi unes quantes hores per empassar-se-la. The West Wing, The Sopranos, John Adams, Carnival, totes són novel·les dividides en capítols que es poden consumir d'una tirada. I són millors que la majoria de pel·lícules que hi ha en cartellera.

The Wire és una novel·la que prova d'explicar el mateix que el Ferran a través de Baltimore. Policies, assassins, traficants, mestres, periodistes i polítics, tots proven de fer el que pensen que és correcte. Tots proven de fer el bé allí on el seu radi d'influència és tangible. I tots s'equivoquen. De nou, la novel·la és veritat perquè encara la imperfecció honestament. Les expectatives són diferents que les de Ginsberg o les de Rousseau, i hi ha qui dirà que em conformo amb el que el protagonista de Revolutionary Road descriu com "la buidor sense esperança" ("hopelessness emptyness" que sona millor). Però no. Tenir present de nou la imperfecció és assumir la veritat. I això ja és un començament. Res pot ser construït sense aquest començament.