La cerimònia de lliurament dels premis Gaudí de cinematografia que TV3 va oferir el passat 19 de gener no va tenir res d'extraordinari. Però això, contràriament al que pugui semblar, no és un retret, és un elogi. Un elogi en el sentit que la cerimònia, en si mateixa, no va ser res més que l'expressió d'una normalitat nacional. Una altra cosa són les consideracions relatives als guardonats, a l'ambientació o als números que van amanir la festa. Crec que l'espectacle del ramat de bens, per exemple, va estar fora de lloc. Fins i tot es va notar la urgència d'una pausa publicitària per poder netejar l'escenari dels obsequis que els bens hi havien deixat. Ja sé que era una paròdia del glamur d'aquestes gales i que, certament, és un exercici molt sa riure's d'un mateix, però sempre que es faci amb naturalitat. Els catalans, tanmateix -i això no és culpa de la cerimònia-, tenim un excés d'urgències històriques que ens empenyen a voler excel·lir en tots els àmbits en què aconseguim representació. Si organitzem uns Jocs Olímpics han de ser els millors Jocs de la història, si juguem a futbol, el Barça, com a ambaixador internacional, ha de fer el millor futbol del món... No en tenim prou de fer les coses amb professionalitat, necessitem ser qualificats amb la nota més alta. De fet, ens passa el mateix que a la dona. En una societat androcèntrica com la nostra, la dona, sense que ningú no li ho digui, sent la imperiosa necessitat de ser millor que els seus homòlegs masculins perquè creu, sovint amb raó, que només per mitjà de l'excel·lència aconseguirà el respecte de què gaudeixen fins i tot els homes més mediocres. Això, però, acostuma a ser un cercle viciós, ja que l'afany d'excel·lir provoca la pèrdua del sentit de la proporcionalitat i llavors és pitjor el remei que la malaltia. Per entendre'ns, sabent-se observats, els premis Gaudí necessitaven anar més enllà dels Goya i fer alguna cosa diferent. I la diferència pretesament trencadora va consistir a fer pujar un ramat de bens a l'escenari. Però si tan necessària era aquesta irreverència en una cerimònia amb catifa vermella, per què no complementar-la amb una coartada cinematogràfica i mostrar les imatges del ramat de bens que entra en una església al final de L'àngel exterminador?

Aquests detalls, això no obstant, són pura anècdota. Sobretot tractant-se d'una primera edició. Vull dir que, superada la primera urgència -que Catalunya hagi fet un exercici d'autoestima amb relació a la seva cinematografia-, ara s'imposa la segona, la de la continuïtat i, amb ella, l'oblit dels Goya. Els Goya, al capdavall, no són res més que una còpia descarada dels Oscars de Hollywood, i, posats a tenir referents, tinguem l'original, no pas la versió dels nostres veïns.

Dit això, el cert és que el lliurament dels Gaudí que en va fer TV3 va ser d'una correcció absoluta. En això cal felicitar Joel Joan, president de l'Acadèmia del Cinema Català, per haver fet possible aquesta entitat i per haver convençut TV3 de la necessitat de retransmetre la gala en directe. No cal dir que les crítiques han estat moltes, i la majoria, com era d'esperar, han girat entorn de dues qüestions: la gala en si mateixa i l'Acadèmia pel sol fet d'existir. Amb relació a la primera, cal dir que va ser una cerimònia exactament igual que les que se celebren a diferents països, ja sigui a Espanya amb els Goya, a França amb els Cèsar o Itàlia amb els David de Donatello. És a dir, una cinematografia nacional, en aquest cas la catalana, que premia els seus professionals davant d'un públic que els aplaudeix. Així de senzill. Que les cares conegudes siguin menys famoses que les que veiem als Oscar no els resta dignitat.

Pel que fa a la segona qüestió, els atacs que han rebut Joel Joan i l'Acadèmia, no cal fer-ne cas, ja que provenen de l'autoodi. Veiem-ne alguns exemples: “Si es vol acabar amb la cultura d'un país, no hi ha res com subvencionar-la”; “Un altre exercici onanista identitari pagat per tots”; “Un pobre espectacle de provincianisme per satisfer la tribu local”; “La Copa Catalunya de Cinema”. En el fons, com veiem, el mòbil sempre és el mateix: el rebuig visceral a tot allò que projecti una imatge nacional de Catalunya no subordinada a Espanya. “Per què subvencionar la cultura catalana si ja se subvenciona la cultura espanyola?”, es pregunten. I insisteixen: “Si la primera no és res més que una peculiaritat regional de la segona, per què projectar-la individualment en lloc de fer-ho globalment? Si una macedònia de fruites se serveix concentrada en una copa i no pas cada tall en un plat, per què se serveix la cultura catalana separada de l'espanyola?”. Doncs bé, a desgrat d'aquesta gent, els Gaudí no són tan sols l'expressió d'una cinematografia nacional catalana els professionals de la qual guanyen premis arreu del món, sinó que amb la seva existència enterren aquells Premis Barcelona de Cinema que es lliuraven al Gran Teatre del Liceu i que eren el viu retrat de l'autoodi institucional.