Rebo, per correu ordinari, carta d’una amiga que diu trobar-se massa vella per començar determinades guerres. Dins del sobre, un article de Joan de Sagarra. Me’l miro –l’inspecciono– amb l’ai al cor. Aquest corcó, una altra vegada? Fa calor, estic cansat. Fa dies que no trobo l’alegria aquella que cal per dir les coses i no tinc ganes de treballar. Per facilitar-me la vida, la meva amiga m’ha subratllat un passatge de l’article. En copio un tros literalment: “Com dunar un to teatral a la lectura d’uns quants fragments d’un diari de gairabè un segle?, se pregunta Joan Ollé...”

El text segueix amb el mateix nivell de català, però, com he dit, estic cansat. Joan de Sagarra, a més, té fama de ser molt llegit i el seu article surt publicat en un suplement de La Vanguardia que es diu Culturas (15 de juliol del 2009). D’entrada, doncs, em penso que es tracta d’una cita en català medieval. Després, la meva corresponsal m’assegura, ja a través d’internet, que el problema és que Joan de Sagarra no sap ni un borrall de català. És possible, el fill del poeta? Un home que llegeix tant, que viatja tant, que no en deixa passar ni una, és possible que no sàpiga escriure en català?

Al final de l’article veig que torna a sortir, una altra vegada, amb la murga de sempre: “Vila dice en su libro que mi padre acabó franquista”. No. Jo dic –ho repeteixo– que no va ser ni tan llest ni tan dur de pelar com Pla. Per què insisteix tant a dir que pinto el seu pare com un “traidor”? El meu llibre està escrit contra aquesta terminologia, és un llibre sobre la recerca de la llibertat a través de la figura de Pla. Potser Joan de Sagarra hauria volgut que escrivís un altre llibre: El nostre heroi, Josep Maria de Sagarra.

Sagarra, per més que diguin els informes de Falange; encara que Pla digués que era un poeta que anava en taxi, encara que al final defallís per les pressions dels uns i dels altres, també va lluitar contra els dolents. Sagarra és el precursor de la cultureta, d’aquesta cultureta que el seu fill odia tant, i que ha escarnit tantes vegades. El teatre de postguerra de Sagarra toca massa la fibra sentimental i puritana, però ha fet un servei i, amb la política d’extermini en marxa, només un geni superlatiu –com Pla– podia fer, en català, alguna cosa més consistent. Si gràcies a Pla algun dia serem un país normal, gràcies a Sagarra i el seu teatre el PSC no va guanyar les eleccions de 1980. Sempre havia tingut la impressió que això, a Joan de Sagarra, li sabia greu...

Però tornem on érem. Aquest home tan preocupat per la

memòria del seu pare, sap escriure en català? Les faltes bé podrien ser un acudit o un error d’edició –de les barbaritats que es fan editant en sé força coses. Si sap escriure en català no ho sé, ni em preocupa. Aquí la clau de volta, el moll de l’os de la qüestió, és un altre. És saber d’on li ve aquesta obsessió pel pare i la mala llet de “tinc 16 anys i estic furiós amb el món”. Jo crec que li ve de la mala consciència. De la mala consciència d’haver triat el camí fàcil. D’haver agafat el rave per les fulles i ara només poder menjar-se les fulles. De la frustració de veure que qualsevol escriptor normal de la meva edat és, culturalment, intel•lectualment, més fill del seu pare que no pas ell. Ve d’haver perdut el tren de la tradició, però, sobretot, d’haver-se convertit en l’encarnació del malson que turmentava la generació del poeta. Malgrat el desencís final, estic segur que Sagarra mai no hauria volgut que es trenqués la continuïtat, que s’imposessin els esquemes culturals de l’exèrcit i de la immigració espanyola, aquesta retòrica de ganàpia desheretat i de fatxenda de casinet que hem patit els últims anys.

Va haver una generació que es va refugiar en la bullabessa per sobreviure. Havien somiat un país millor i una societat millor. Tenien a tocar un futur brillant i, finalment, només els va quedar la bullabessa. L’ensorrament d’Europa i el ressentiment espanyol acumulat des de 1898 es va endur el seus projectes claveguera avall. Quan ja eren morts o massa vellets per canviar, va venir la democràcia. Dels fills s’esperava que, havent vist el dolor dels pares, haurien desenvolupat un cert sentit de la justícia. Però va venir la llibertat i moltes d’aquelles criatures van creure que no hi havia res més important a defensar que aquella trista bullabessa. Així, en comptes d’encapçalar la reacció, han acabat representant les escorrialles d’un parèntesi desgraciat. Per això cada dia han de gesticular més per aparentar una gana que no tenen, i dissimular una derrota que no és fruit de cap grandesa d’esperit. Alguns van tenir un moment brillant fent, per l’Espanya democràtica, la feina bruta que el franquisme ja no podia fer. Refugiats en l’anècdota, productes ínfims de la circumstància, ara que s’adonen que no escriuen per ningú, i que ningú no cantarà els seus versos, amaguen sota les ales del barret l’agror de l’urc, que no els permet de dir: “Em vaig equivocar”. És una llàstima. Probablement la vida és una derrota necessària, però quan es construeix damunt d’una trista bullabessa, no deixa ni el consol de la malenconia: és la pura inanitat.

Em sembla que algú s'ha desanimat: “No sé escriure”, he sentit que deia un alumne. Per tenir dret a desanimar-vos heu de treballar molt més.