Hi ha una pau, fins i tot diria que una mística de la conducció, que surt en molts anuncis però que és absolutament real i certa. Us agrada conduir? A mi molt. No tinc cotxe, ni mai no n'he tingut. És possible que no n'arribi a tenir mai -els meus gustos són caríssims. Però m'agrada conduir. Si pot ser per carreteres que conegui i a determinades hores del dia: molt d'hora o molt tard, o a l'hora que tothom dina o sopa. L'important és que la circulació no sigui espessa i que el cotxe tingui espai per lliscar a cor que vols.

Si el viatge és fluid, els pensaments també flueixen. No us penseu que sóc un fitipaldi. Sempre vaig a la velocitat que diu la llei. I ara que els ecologistes l'han restringit, encara vaig més còmode. L'altre dia vaig anar al País Valencià. Allà no tenen uns dirigents tan compromesos amb la felicitat com els que tenim a Catalunya, i la gent circula esperitada. Vaig haver de reconèixer que hem fet un salt endavant a còpia de multes i radars. Quin estrés, aquella pressa! Amb quina rapidesa ens avesem als bons costums! La velocitat és per la patuleia simple i pobra, que no té res al cap ni sap on va.

El moviment, quan és civilitzat, ordena les idees. Fa que els pensaments aflorin, que s'agermanin o canviïn de parella i que, si no tenen consistència, pluf, s'extingeixin com una bombolleta de sabó. Hi ha un ritme en la conducció que afavoreix l'activitat cerebral. Si no tens res al cap, és lògic que no el trobis ni el respectis i converteixis el moviment en un objectiu per si mateix -que guarneixis el cotxe com un gall d'indi, que t'agradi fer soroll amb el motor i que corris com un boig. Quan m'aturo a una gasolinera, sempre em miro aquests ionquis de la pressa que omplen el dipòsit com si es punxessin una dosi, amb els ulls vidriosos i una mica desorbitats. Els tancaria a tots a la presó.

La qüestió és que tinc idees -ho sento- i que conduir m'ordena el cap. Com que no tinc cotxe, però, i l'he de demanar, sovint recorro al remei peripatètic. Camino, camino i camino.

M'agrada abandonar-me a la màgia del moviment. El cos es torna dòcil i deixa que l'ànima s'elevi sense protestar. L'ànima necessita llibertat, però és important que el cos no protesti o munti un drama. Per tenir el cos content cal ocupar-lo, si pot ser amb activitats senzilles, com ara conduir. El cos és com una dona, no en podem prescindir per viure i ens ha de durar molts

anys, de manera que cal saber mimar-lo i enganyar-lo, cal saber donar-li una mica de peixet. L'ànima és graciosa i diletant, viu en tensió perpètua amb l'infinit.

El cos no està per hòsties, és histèric i totalitari, tot ho vol ara mateix, cal domesticar-lo perquè no et lligui massa curt o et faci mal.

Si durant el viatge, a més de matèria gris per treballar, disposes de banda sonora dins del cotxe, sempre trobaràs que el trajecte se't fa curt. A mi de vegades em passa que, després de tres o quatre hores conduint, em sap tan greu haver arribat a lloc que deixo passar uns quants aparcaments, com quan al llit deixo passar una estona abans de llevar-me.Avui dia el cotxe més senzill incorpora aparells d'MP3 i de CD. Els automòbils que jo puc prendre prestats, però, només tenen radiocasset, i és un detall empipador perquè la torturada geografia del país, i suposo que les males comunicacions, fan que molt sovint la sintonia es perdi en el millor moment. La meva emissora preferida és Rac 105. Fa uns anys, aquesta cadena va treure uns recopilatoris d'èxits que jo situaria en el cànon de qualsevol bon conductor. Per conduir és important que la música sigui tranquil•la i coneguda, que no t'obligui a cap esforç intel•lectual.

Cal estar per la carretera. Cal estar una mica pel paisatge, si és de dia. I cal deixar esplaiar-se els pensaments, escoltar la teva pròpia veu, aprofitar que el cos està distret per entrar en debats peluts i estèrils, o rememorar velles escenes.

La música només ha d'acompanyar; i ja n'hi ha prou si, de tant en tant, pots descarregar l'adrenalina que genera la tensió de pensar i de conduir fent de corista en alguna cançó. Hi ha gent que posa la música com si estigués al cinema o la volgués compartir amb el cotxe del costat; és la gent que condueix com si fugís de la policia. Com he dit, jo no corro mai. Prefereixo el clima d'intimitat que es crea dins el cotxe, quan no has de posar tota l'energia al volant. Quan era petit em sabia tots els models d'automòbils del mercat i jugava amb el meu avi a encertar-los, quan passaven pel carrer. Ara que m'he fet gran, dels cotxes només m'interessa la càlida bombolla que crea una bona conducció, i arribar a lloc, naturalment. Conduir m'agrada, sobretot, perquè acostumo a sortir del cotxe més amic de mi mateix.