Divendres

Imaginem-nos que l’amor consisteix a clavar el teu ganivet de Rambo al punt vital de l’altre i aleshores girar-lo d’aquella manera tan bèstia, que fa la ferida incurable. Per conservar algú n’hi ha prou de conservar la capacitat d’infringir-li el màxim dolor amb el mínim esforç possible. No hi ha amor sense pecat original, i el pecat original és aquest ganivet que has clavat i retorçat i la ferida de la persona estimada, que ara gestiones. Moltes vegades ni tant sols és teu, el ganivet, l’ha deixat clavat un altre. La majoria de la gent té la sort que juga al meravellós joc de l’amor sense adonarse’n; jo hi jugo tapant-me els ulls com una senyoreta i així no hi ha manera, si retorço massa el ganivet em desmaio i aleshores passa que marxen odiant-me amb el ganivet clavat, o bé, en ocasions molt comptades, que durant cert temps lamento no haver fet la carnisseria necessària.

(No crec que haver-ho entès m’ajudi a millorar, però mira. Recordo que U. em va dir fa temps que de vegades provoca petites baralles amb la seva senyora per estalviar-se’n de més grosses. Mestre!).

Dissabte

National Gallery. Davant del quadre de Ri - chelieu, una mare explica als seus fills la història de d’Artagnan. Dolça escena familiar que em recorda quan l’avi m’asseia a la seva falda per llegir- me Els tres mosqueters. El cardenal Richelieu s’ho mira altiu, amb la figura prima i llargaruda i els sentiments frigorificats per l’ambició política. El quadre és de Philipe de la Champagne. El seu classicisme dessagnat, típic del XVIII francès, afavoreix el retrat del personatge. Al costat hi ha un quadre més petit del Cardenal de Retz. Es veu un home guerxo i desencaixat, amb les de - sil•lusions marcades a la cara i un excés de pes; Richelieu sembla una figura de cera, al seu costat. El quadre del Cardenal de Retz és d’un flamenc, però ja veus que l’estil dels pintors té poc a veure amb el contrast dels personatges. Retz, un sentimental, un sanguinari, un home d’acció, un defensor de l’espontaneïtat desmanegada de l’edat mitjana; un home fet per viure a l’aire lliure. Ri chelieu, un teòric, un estratega, un animal de saló, el creador de la raó d’estat: “Déu s’ocupa dels afers relacionats amb la vida eterna dels homes; l’Estat dels seus interessos immediats”. Em sembla

que va més o menys així, la frase. En tot cas, era un repartiment més equitatiu que el d’ara. Bé, que el d’aquesta època que s’acaba; l’època del poder central, dels estats fent d’home orquestra com el Manolo del bombo, també s’acaba, i van quedant les ciutats soles, com el pinyol d’una fruita podrida, del qual sortirà, potser, un altre arbre.

Dilluns

Si tingués collons, aquest dietari seria privat. Per què el publico? Per què em diguin que sóc sensible? Si el publiqués per tenir dones o fama, o fins i tot per arruinar la meva vida, encara tindria un sentit. Però només el publico per mandra, perquè sóc poqueta cosa. El publico perquè, malgrat que escriure em costa menys que relacionar-me, igualment em costa tant esforç que l’avarícia em venç i penso, “va, que serveixi d’alguna cosa”. És patètic, però és així. Tinc delegades les relacions socials a l’escriptura. Cal ser un pallús per utilitzar l’escriptura per aplanar-te el camí quan escrius com jo, amb tants pocs miraments. Però és el mal menor. Si tingués força, només escriuria per a mi. De vegades m’agradaria que em vetessin a tot arreu per haver d’escriure només per a mi. Que hi hagi una dictadura, que vinguin els dolents. Va, malparits, veniu. Com és que els escriptors catalans que van patir el franquito no van deixar cap inèdit bomba? Com en qualsevol activitat, l’estadi més elevat de l’escriptura és l’estadi primigeni; és a dir, acumular paperots al calaix i el temps dirà. Salinger tenia més raó que un sant, i això que la seva filla va escriure un llibre contra ell explicant que es bevia els pixats, que tenia problemes sexuals i que va amargar la vida a la seva família. És igual, Salinger tenia raó: el soroll infernal dels lectors; escriure amb públic és com llegir un manual de text en una discoteca abans d’un examen.

I ara que ja t’has desfogat, company, digues: que no t’han facilitat la vida els lectors del bloc que viuen a Londres? Avui he llegit que Salinger ha mort, no publicava res des de 1965. La guerra el va marcar: “Quan has olorat la carn humana socarrimada mai no n’oblides el perfum”. Llegeixo una cosa que toca el moll de l’òs del que és escriure: “Vistes des de fora, les històries de Salinger són divertides; per dins són descoratjadament expressives. Aconsegueix aquest efecte perquè són PURES”. Sí senyor –tot i que d’El vigilant del camp de sègol només em va agradar el principi, i no n’he llegit res més; potser ara ho faré.