Catalunya ha sospirat durant dècades per un cinema propi, i quan sorgeix tothom es queda garratibat. La darrera pel•lícula de la nova fornada de cineastes, Mi vida con Carlos, de Germán Berger-Hertz, ha guanyat vuit premis abans de l’estrena en festivals de prestigi com San Diego, Marsella, Biarritz i Lleida. Bona part de l’astorament prové del fet que aquest nou cinema català pertany al gènere del documental, que per a alguns no acaba de ser ben bé cinema. Tant se val la qualitat i tant se val que s’especifiqui que és de creació. Passa el mateix que amb la literatura, que si no és de ficció se l’enquadra en un magma confús i disforme. Les noves produccions sorgeixen fora de circuit, però no pas per generació espontània. És evident que el talent s’ha de cercar, s’ha de dirigir i s’ha de promocionar. Aquest és un cinema d’escola. Ha anat apareixent els darrers anys entorn al màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra. Jordi Balló va engegar el màster el 1998 i el dirigeix des d’aleshores, i el veterà Joaquim Jordà (1935- 2006), un dels fundadors de l’escola de Barcelona, el va saber dotar d’un llenguatge propi.

Aquests documentals constitueixen un gènere lliure en el qual hi cap tot. Parteixen d’una mirada a la realitat que es manipula i es condueix segons la voluntat del director. És una part del món tangible que salta al terreny de la ficció i n’empra les tècniques, o, a la inversa, és un vessant del cinema tradicional que es basa en el món real. La Universitat Autònoma de Barcelona s’ha sumat també al corrent des d’un màster coordinat per Josep Maria Català i diferents televisions, i molt especialment TV3, han contribuït a dotar de pressupost i a donar visibilitat a les noves creacions. El màster de la Pompeu té una forma molt socràtica d’infantar els seus productes. Directors reputats treballen amb els vint-i-cinc alumnes de cada promoció i aquests mateixos s’incorporen a les tasques docents un cop han adquirit el mestratge. Professionals consagrats i autors novells produeixen pel•lícules colze a colze i el resultat és sempre un producte acabat i únic.

Berger-Hertz opina que aquesta escola de creació beu de la tradició del cinema europeu. És neorealisme italià, és nouvelle vague francesa i és un cinema terriblement actual, nascut a l’ombra de la popularització de la tecnologia i amb una visió molt particular del món immediat. El documental és el recurs dels humils, i aquesta és la virtut dels nous cineastes. Catalunya no pot aspirar a fer Avatar, però ha sabut convertir-se en un referent mundial en el documental de creació.

El 2001, En construcció, de José Luis Guerín, va ser com una patacada que va sorprendre tothom. Amb el pas dels anys, autors com Marc Recha, Isaki Lacuesta, Ricardo Íscar, Mercedes Álvarez, l’esmentat Berger-Hertz, Abel Garcia Roure, Eva Vila, Santiago Fillol, Lucas Vermal, Anna Sanmartí, Ariadna Pujol, Xavier Montanyà o Carla Subirana han consolidat el moviment. La consagració internacional va arribar el febrer passat al Festival Internacional de Rotterdam, probablement el més important del món de cinema independent, que va dedicar la secció Signals a deu creadors sorgits entorn al màster de la Pompeu. Catalan talents, en deien. Casimiro Torreiro ha donat corpus literari al moviment amb Realidad y creación en el cine de no-ficción.

Els últims èxits els han aconseguit al Festival de Màlaga, que es va clausurar el 24 d’abril passat, on els documentals de màster van tenir una secció sencera amb el nom de El cine catalán. Mi vida con Carlos va obtenir la menció especial del jurat i Cuchillo de Palo es va endur el premi al millor documental. Aquesta pel•lícula la va produir Marta Andreu (Playtime), que és coordinadora del màster de la Pompeu, i ja va ser l’única representant catalana a la darrera Berlinale. La directora és la paraguaiana Renate Costa, que va travessar l’oceà per formar-se a la universitat barcelonina. Ara ve la segona part d’aquest esclat de creació: el film de Berger-Hertz s’estrenarà a París el 9 de juny – amb presentació de Costa-Gavras- i uns dies més tard a Alemanya, però a Barcelona encara no se sap quan es podrà exhibir. Per ara només hi ha converses amb els cinemes Verdi. El moment econòmic, en paraules del director, ha fet que les distribuïdores bandegin totalment les produccions independents i no assumeixin el més mínim risc.

Ara que tenim cinema, hi ha una crisi aguda de la resta, començant pels talents polítics. El país està desvertebrat i viu amb una precarietat de pressupostos endèmica. La crisi general i una espoliació fiscal de rècord mundial ho desertitzen tot. Hi ha creadors, però falten líders socials que creguin en el país i que el sàpiguen veure amb ulls propis i no amb els de la metròpoli. Ha sorgit un cinema universal, però les institucions són més provincianes que mai. Per la seua part, al quilòmetre zero, com és habitual, passen. Els nous documentalistes fan un tipus de cinema que mai ha tingut predicament a Espanya i porten, a més, l’estigma de catalans. Els creadors ja ho tenen assumit i no demanen més que seguir treballant. Fins ara s’ho han fet sols. I que duri.