La principal tasca de qualsevol gestor cultural és la recerca de fonts de finançament per endegar els seus projectes. Paradoxalment, aquest objectiu, que sembla raonable en l'ordre privat, esdevé igualment una dura realitat per als gestors públics condemnats, des de sempre, a situacions econòmiques de notable precarietat, especialment quan els corresponen tasques relacionades amb iniciatives privades.

L'expressió “no tenim pressupost” ha esdevingut amb el temps un autèntic senyal d'identitat professional del gestor, circumstancia que no sempre és compatible amb una sensata planificació que permeti endreçar objectius i actuacions amb criteris d'eficiència. Altres sectors poden periodificar les seves actuacions, acomodar-les fins i tot a certes dinàmiques d'estalvi. Dissortadament, una part important de la producció cultural no té aquestes possibilitats: es fa o desapareix.

Que la cultura és una mena de “xiclet” que s'estira i s'arronsa pressupostàriament en funció de les disponibilitats conjunturals ho sabem de sempre, però convé aturar-se en el detall per analitzar-ne algunes particularitats.

El principal problema de la producció cultural és la seva manca de rigor econòmic. La seva necessitat extrema de recursos econòmics públics comporta una greu contradicció: hom demana una subvenció per endegar un projecte, el qual es realitzarà exactament igual malgrat que l'ajuda obtinguda sigui la meitat de la demanada. Des d'aquesta perspectiva, el nivell de suport a l'activitat cultural no depèn dels costos d’aquesta, sinó de les existències pressupostaries. Òbviament, la qualitat de la producció va empitjorant progressivament.

Aquest no és un problema específicament català, fins i tot podríem dir que a casa nostra la cultura ,tot i no superar l'1 per cent del pressupost públic, disposa de considerables recursos i una molt alta implicació del Govern dels municipis i, de les Diputacions. La problemàtica catalana és la extrema densitat cultural del país, que genera una demanda creixent de suport econòmic públic al que resulta pràcticament impossible donar resposta sense generar una sensació profunda de desafecció i frustració.

No és imaginable que la construcció de carreteres, d'edificis o qualsevol altra activitat comercial, funcioni amb aquest relativisme econòmic, malgrat que en molts casos els marges de beneficis puguin ser espectaculars.

La manca de sindicació laboral, l'escassa estandardització de certs protocols artístics i la dependència abusiva dels catxets de prestigi han convertit la producció cultural en un sector de poca fiabilitat econòmica, de la qual cosa se'n deriva una estructura pressupostaria pública d’extrema fragilitat i minsa estabilitat, a la qual cosa podem afegir, si acceptem una raonable autocrítica, una més escassa credibilitat.

S'escapen d'aquesta situació els centres públics, tot i que en realitat la seva aparent estabilitat econòmica depèn més del fet que han esdevingut un monopoli de demanda que no pas d'una gestió més acurada. Qualsevol centre públic podria fer el mateix que fa ara, si fa no fa, amb un pressupost considerablement inferior.

Pot deduir-se d'això que a la cultura li sobren els diners? Al contrari, li manquen i molt. El que li cal és estructuració sectorial, pactes sindicals i criteris d'avaluació de resultats que permetin la consolidació d'uns objectius socials i sectorials d'ampli consens.

Que la principal tasca d'un gestor cultural sigui la recerca de recursos econòmics, és a dir que les funcions comercials siguin més importants que les creatives o socioculturals, és una tragèdia per al sector, però és també un fracàs per a la política cultural que s'ha manifestat incapaç de consolidar un espai de poder en el joc dels serveis públics.

Esquemàticament hi ha dos maneres d'afrontar aquest problema. Evidentment no són dos sistemes totalment independents, però l'un o l'altre assenyalen orientacions prioritàries per encarar una política cultural:

Podem dissenyar un sector basat en el predomini de les funcions pròpies del servei públic i en conseqüència marcar les pautes de comportament dels agents i, fins i tot, limitarne l'existència; o crear les bases per al desenvolupament d'un mercat sostenible capaç d'autoregular-se amb criteris amplis de qualitat i quantitat.

Si triem la primera de les possibilitats cal que ens dotem dels recursos necessaris i lluitem per ells, exactament igual que ho fem per l'educació, la sanitat o els serveis de cobertura laboral. Si optem per la segona, cal que tanquem una carta de serveis públics mínima i imprescindible i que liberalitzem la resta de les activitats culturals.

La situació actual és la més ambigua de totes. El mercat no està liberalitzat i els serveis públics depenen de la voluntat, la trajectòria i els interessos de cada institució i de cada territori. Només cal repassar el llistat dels equipaments existents al país per observar tantes possibilitats com realitats sociopolítiques existeixen.

Mentre no s'arregli aquesta situació, la cultura seguirà essent una qüestió de conjuntura, i la recerca dels recursos una guerra d'oportunitats on massa vegades guanyen els amics o els que porten anys ben situats a la cua de les subvencions.