Les coses que se senten s´haurien de dir. Víctor Manuel es preguntava ja fa anys pel destí dels petons i de les abraçades que mai no s´arriben a fer. En només tres minuts i quaranta-set segons, l´autor va aconseguir sintetitzar el sentiment que pot provocar en algú la pèrdua de quelcom que mai no s´ha tingut i el record d´allò que un dia sí que es va tenir i a l´endemà es va perdre, vés a saber perquè. Les dues cares d´un mateix cor que, com tants d´altres, bateguen atravessats per una fletxa simbòlica. En una altra ocasió, la lletra que va escriure parlava d´una boca, que definia com allò més dolç que havia provat amb l´única excepció d´una altra cosa que no s´esmentava.

Una boca capaç de transportar-lo a un núvol quan la tocava, vinculada a un cos de dona que obria estels com una torxa i que mereixia ser observat de dalt a baix, deixant que passessin les hores tranquilálament.

Els tinters de la vida estan plens del fluid de paraules que mai no s´han pronunciat, ja sigui per por o per prudència; per continència o per conveniència. I de petons que, com a conseqüència de tot l´anterior, mai no han arribat als llavis desitjats, i d´abraçades que mai no han envoltat el cos convertit en objecte del desig. Hi ha temps, però sovint permetem que aquest es converteixi en gas i s´evapori per sobre de nosaltres i arribi a un pla superior: al del no res.

On van les paraules que mai no es diuen? I els petons? I les abraçades? Una persona prudent diria que es queden a dins, tant a dins que es metabolitzen i passen a formar part d´un mateix; una altra que visqui dins del dilema que neix entre el voler i el poder apuntaria que es perden i que mai no es recuperen. Igual que el temps. Així de simple.