Potser els seus ulls es can trobar alguna vegada al bell mig de l´espai invisible que el destí va posar entre ells, però cap dels dos va entendre què volia dir l´altre. Potser les mirades van sorgir de quelcom més que el ventre immadur d´un destí incert, però el cert és que un cop ella i un altre cop ell, o viceversa, van fer el possible per esquivar les possibles coincidències que els brindava l´atzar. Paraules mudes i sense sentit la majoria de vegades; bromes sense gràcia i sense pretensió de tenir-la, somriu-res a mitges; mitges que feien riure; un record darrere de l´altre i milers de mirades des de l´altra banda d´un univers de ficció. I molta imaginació. Trobar-se va ser com si cadascun d´ells s´hagues trobat a si mateix, enmig d´un somni que semblava condemnat a no fer-se mai realitat. Per això ell li va regalar a totes les histories del món, i ella el va obsequiar amb un ram d´adorables excuses que semblaven sortides d´una guia d´autoajuda. Ell somiava despert sense esperar a canvi

res més que una estona plena de paraules, de mirades, i de riures a la llum d´una espelma i a l´entorn d´un sopar; ella despertava cada dia d´un somni diferent que es recreava amb monosíl.labs que, com formiguetes en fila índia, anaven construint un mur silenciós, de paraules pronunciades en un idioma estrany. Les mirades van continuar, però mai no es van transformar en paraules tan càlides com ho són les abraçades i els petons. Cap sorpresa entre dos raigs d´energia engendrats per un Déu major i condemnats a veure´s, pero a viure separats. Potser algun dia es tornaran a veure, però segurament cap d´ells podrà sostenir la mirada a l´altre. Ell és Sol i ella, Lluna. Cap dels dos farà cap pas endavant ni enrere i res no succeirà més enllà d´algun eclipsi esporàdic en la imaginació d´algun d´ells. I potser es farà una mica de llum. O de foscor.