Cada dia estic més convençut que, part del meu desconcert i del desconcert que sovint provoco en els altres, ve de la meva inadaptació a l'esperit de l'època. No em vull fer l'interessant, però trobo que vivim una època estúpidament dogmàtica i perversa. Dic estúpidament perquè mai no ho havíem tingut tan fàcil per viure tranquils i serens a prop de la veritat. Però suposo que els homes som mandrosos per naturalesa i no sabem viure bé sense adormir-nos al sofà.

Potser és una il·lusió, però em fa l'efecte que si abans les obligacions eren més fortes, en canvi els sentiments eren més lliures. Em sembla curiós que, justament ara que podem dir la veritat lliurement, diguem més mentides que mai. També és curiós que, com més comoditats tenim, més insatisfets estiguem. Suposo que abans ningú no pretenia ser d'una sola peça i que els espais per la raó i el sentiment estaven més ben delimitats. Avui, tot és d'un sentimentalisme que fa feredat i, per tant, d'una desmesura i molt sovint d'un cinisme exorbitant.

Amb la història de la llibertat, el cor ha quedat a la intempèrie. Sense unes normes de conducta preestablertes, el cor s'ha de relacionar a carn viva amb el món. Ha de carregar no sols amb totes les veritats sinó també amb totes les mentides i com que la vida exterior és impura, s'acaba embrutint o insensibilitzant.

Jo diria que això és degut a què en general no hem fet la feina que s'esperava de nosaltres. Vull dir que em sembla que la gent ha confós la llibertat que se li concedia per tal que es pogués construir una moral personal, amb la llibertat per viure en la pura amoralitat.

En la generació anterior a la meva, utilitzar els sentiments de coartada o d'argument encara es considerava un signe de feblesa i de mal gust; els sentiments eren un reducte d'innocència amb el qual no es podia comerciar. Avui, si alguna cosa està mal vista, és donar massa importància a la raó; buscar una sortida racional als problemes es considera un acte de petulància o d'insensibilitat. N'hi ha prou de fer una mica de vida social per veure fins a quin punt tothom està preocupat per caure bé i semblar bona persona, més que no pas per mirar de viure posant cada cosa al seu lloc.

El que compta és seduir, agradar, manipular, saber utilitzar el xantatge emocional; buscar el punt feble del veí no pas per corregir-lo sinó per utilitzar-lo a favor teu.

Una altra fenomen molt actual és que si et moderes a l'hora d'expressar els teus sentiments ningú no t'entén i passes per un boig o un amargat. Avui impressionen les grans declaracions; les grans declaracions fan tant efecte, que la seva relació amb la realitat passa a ser el menys important. Ningú no té ganes de créixer sobre una base sòlida, ni de construir res a poc a poc, ni, per descomptat, se sent lligat a la paraula donada. En general, si es viu per damunt de les pròpies possibilitats no és per un problema d'ambició sinó de comoditat, de comoditat del cor, que, convertit en amo i senyor, mai no en té prou i aspira a tot.

La prova de fins a quin punt els sentiments empastifen la intel·ligència és la mena d'arguments que es fan servir. El racista actual ja no es fixa en el color de la pell o en la forma dels ulls, no busca cap prova empírica: és un racista ideològic, dels sentiments, de l'esperit. "Tu ets dolent perquè no penses com jo", final de la discussió. Per aquest camí les discussions cada cop són més sectàries; els discursos cada cop van més saturats d'imatges i de paraules i es remeten menys als fets. El racisme de primers del segle XX, tenia vocació científica, pretenia demostrar amb proves concretes el seu discurs sinistre. Com que la ciència ens va fallar, enlloc de celebrar que en aquell cas no funcionés avui ho deixem tot en mans del cor, com si el cor fos infalible i no es pogués enverinar; com si la raó i els sentiments no es toquessin pels extrems.

D'aquesta manera les teories o bé es menyspreen o bé es creuen literalment, com una recepta segura. La demagòcia sentimental només admet solucions perfectes i s'ha perdut el gust per discutir, especular i establir vincles entre el món de les idees i la realitat, encara que siguin imperfectes.

El problema dels sentiments és que són molt bonics d'entrada, però es desgasten de seguida i sempre ho acaben enfosquint tot. A mesura que els sentiments s'exterioritzen, la vida espiritual s'afebleix perquè va disminuint la tensió entre l'u i el tot. O dit d'una altra manera: a mesura que la raó s'enretira, es perd la noció de la vida com a joc, i aleshores ve la nàusea, el catastrofisme, els atacs de pànic i finalment l'escampall, un escampall de morts brutal, exactament per aquest ordre.