Aquest segon recull de textos de l'inclassificable Antoni Llena, en la línia de La gana de l'artista, aplega articles, ressenyes d'art, divagacions sobre la pràctica artística i una entrevista, publicats en diferents mitjans -la majoria al diari Avui-, que dibuixen el seu ideari plàstic.

Un mateix fil entusiasta i crític trava tots els textos, des d'un dir poètic i radical, esquitxat de cites brillants amb què dialoga constantment.

A cavall entre l'assaig i la memòria personal, disserta sobre l'art en general, en un gran vol que va dels orígens a la funció social, incidint en l'art actual i els seus circuits, exposicions recents, i narra experiències i processos personals de la seva trajectòria teòrica, docent i artística.

Partint de la premissa “l'art, si no és coneixement, no és res”, Llena, com Heidegger, malda per recuperar l'autèntica casa de l'art en una època desorientada, en què l'artista ha de tornar als orígens, rescatar el jo profund.

Antoni Llena entén que la pintura, l'art, és pensament, “un pensament que sols la raó plàstica pot expressar”, “pensament sensible”, la intel•ligència suprema. Perquè l'art es fa per a i des dels sentits, treballa amb imatges, unes formes irrenunciables, que precedeixen i sobrepassen la dimensió racional: “L'art, que és matèria mental, sols arribarà a ésser una idea sòlida, si neix al cor de l'artista. La intel•ligència li brolla dels sentits, la funció dels qual és revifar, per l'emoció, la intel•ligència dels altres cors”. El pensament de l'art inclou emoció, intuïció i sensibilitat, però en cap moment s'ha de sublimar la figura de l'artista, ja que segons l'autor, és una mena de discapacitat en conflicte amb la realitat, forçat a crear mons alternatius.

Però no confondre l'art amb esteticisme, moralitat, habilitat o enginy. L'art amb majúscules no és producte de l'artista, ans és l'Art que se serveix dels artistes per perpetuar-se, els transcendeix: “L'art prova de fer-nos badar els ulls perquè contemplem el saber de les coses i en què consisteix aquest saber de les coses? En l'epifania de la sacralitat”.

El camí de l'art és el de la perplexitat, el sotrac de l'ànima, i la seva dialèctica “és la de mantenir-nos en suspensió.Aquest és el veritable poder crític de l'art”. Enfoca poèticament aquest territori fronterer que percaça la totalitat en l'afany d'harmonitzar contraris, que beu del somni d'atrapar aquell “no se què”, que tensa l'artista. I la imaginació és la facultat amb què opera, que ens ensenya a descobrir els llaços secrets que relliguen les coses entre si, les afinitats secretes de Baudelaire.

En una època de descrèdit i conceptualització de l'art,Llena rescata la dimensió dels sentits, del plaer estètic i advoca per una lectura hedònica i estètica de la història de l'art: “Vindico, per entendre l'art, el plaer de sentir (...) El plaer és una força motriu i, en qüestions d'art, cal no menystenir-lo gens. Educa els sentits, corregeix els excessos de la intel•ligència. (...) Vindico, prioritàriament, l'educació dels ulls, que tan sols aprenem a veurehi mirant”.

Perquè l'art educa la sensibilitat, i aquí rau l'autèntica dimensió política de l'art, que no és sinó una funció indirecta sobre l'individu: “Sense sensibilitat no hi ha dissidència, no hi ha insubmissió. Sense dissidència no hi ha art possible. La insubmissió neix de la sensibilitat, perquè ve de la consciència de defensar uns espais irreductibles, siguin propis o col•lectius”. L'art amplia la consciència, refina l'esperit, estimula i allibera, perquè l'art és pensament dissident, contracultura que s'alimenta de la cultura vigent per inaugurar un nou ordre. I assenyala la importància de l'espectador per completar l'obra, la mirada receptiva i atenta del qual l'acompleix i reviu.

Defensa l'elitisme i inutilitat de l'art, perquè els bons artistes són pocs però la seva irradiació afecta el conjunt de la societat, la missió dels quals és reinventar el ser humà, “inventa coses que ens sobrepassen perquè ens facin créixer”, i és “recuperant individualitats que la societat es regenera”.

I ho il•lustra amb imatges poderoses com “mantenir encesa la torxa de l'art”, “pintar fora cuida d'atrapar-nos en la teranyina que ens fila”, ”l'art és un sismògraf precís que dibuixa la zigazaga que l'home fa de cap a cap a la història (...) Qui fa art diu més coses que no les que pensava dir; coses que ni ell ni el seu temps no sospiten que diu”, per aquest plus de l'art que no es deixa capir mai del tot.

Antoni Llena és un romàntic, enamorat del pou de l'art i enfilat en el somni impossible i contradictori d'abastar l'inabastable: “la cosa que més em fascina de l'art, que més m'atrau a practicar- lo és la que se me n'escapa”, confessa.

Per altra part, fa una radiografia de l'art actual amb un llenguatge brillant i afilat: “Des del final del s. XX l'art plàstic és víctima d'un llampegueix lingüístico-especulatiu”, un art que bascula entre “la fascinació per les idees (les més brillants no podran suplir mai, totes soles, el potencial suggeridor de la cosa plàstica) i una obstinada insistència en les receptes tradicionals (...)

L'hipotequen tant l'excessiva consciència que ve de si mateix, com el neguit de capdavantejar”. Així mateix qüestiona el mercat de l'art o la indústria cultural, marcats per la rendibilitat, els museus i biennals com a plataformes de poder i la moda de l'arquitectura que fa escultura; i es planteja el sentit de la crítica actual, ancorada en un discurs únic oficial que diu combatre el pensament únic, quan no qüestiona el sistema, que s'escuda en un discurs racional i fred, i que s'investeix d'autoritat en complicitat amb el mercat, en una roda que es retroalimenta. El bon crític, en canvi, hauria d'escriure des d'aquest ser tocat, interpel•lat per l'obra, “Si és gràcies al forat de l'emotivitat que una obra ens atrapa, no podem pas deixar-la de banda a l'hora d'establir les bases que ens han de permetre de racionalitzar-la intel•lectualment, puix que en aquest forat hi ha la clau que ens n'obre la porta. La de cadascú”.

Amb una autèntica vocació filosòfica interpel•ladora i un discurs obert, atent i permeable a la realitat, Llena enceta debats i llança preguntes: l'estètica contemporània és, per si sola, art contemporani?, és que realment, se'n pot parlar, de la pintura?, té sentit la crítica, a l'era de la postmodernitat? Molts dels textos acaben amb un interrogant o en punts suspensius.

Tres dels articles versen sobre l'art català, en una lectura reivindicativa de la brillant tradició plàstica catalana -visible en el MNAC-, la història del qual (“que ha estat desatès culturalment, espoliat sistemàticament per l'Estat i que ha cremat una gran part del seu valuós patrimoni en guerres fratricides”), el fa humil, d'esperit franciscà i platònic, clàssic per amor a la bellesa atemporal. Una cultura d'un país petit que ha sabut incorporar i reinventar en clau catalana, sense rebombori, els corrents internacionals, el secret de la qual Llena defineix com un “gairebé res”, visible en figures com Josep Pla, la música callada de Frederic Mompou, el filòsof F. Pujols, Joan Sales o els grans Verdaguer, Miró i Gaudí. I dedica vuit textos a Tàpies, la producció del qual viu any rere any intensament, el cop de la matèria, la saviesa del qual el commou i ens commou.

I entremig parla dels paranys i experiències del seu procés artístic, i de retruc, de les claus del seu art, efímer i subtil: lleugeresa, simplicitat, inconsistència i fragilitat, a to amb l'època, que configura des del lema de Cioran que fa seu: “Hi ha més saviesa a deixar-se portar per les onades que no pas a debatre-s'hi”.