El regne de la possibilitat, del misteri, de la contradicció, del projecte, de l'esbós... el constitueix el Desig en majúscules. El desig és una categoria metafísica, en tant pertany al regne del més enllà, a les galeries de l'esperit. Desig d'absència, d'unió, d'aquietament, de renuncia... el desig en totes les seves accepcions.

Constitueix el motor i l'aliment de tota acció però també pot sobrepassar les possibilitats i els límits humans provocant els trasbalsos de l'enfolliment o de la mort. Pot restar com a pur suïcidi, anhelant el desig pel desig com en l'univers de la voluntat shopenhauriana, de l' encadenament de desitjos, de la capacitat infinita de desitjar que trenca la finitud de la geografia humana. L'home no és sinó un trànsit o joc de transicions, desig i necessitat de cap a peus. S'afirma que la raó (no en el sentit Kantià sinó el d'ús més corrent i instrumental) és el tret distintiu de l'home, però jo afirmaria que és el desig, el desig metafísic llençat a la creació de tota classe de valors i elucubracions, el desig que (l'intel•lecte no arriba al taller dels desitjos, ni s'ho pensa) ens dóna un toc màgic. Amor, amistat, art, filosofia (com amor a la saviesa)... són filles del desig.

El desig com aquell polsim màgic que dóna vida i color a l'existència tràgica; tot i que en l'univers de Schopenhauer és la voluntat el que fa tràgica la vida, la voluntat que contínuament desitja, provocant insatisfacció.

Visió pessimista del desig, però hi haurien altres dimensions. El desig com a croquis arquitectònic d'una vida, com el vestuari de la individualitat, com l'avantsala o taller de formes de vida, com el fil generador de transformacions; desig que enceta i insta a llargs viatges, iniciàtics i transcendentals.

El desig com insatisfacció en la vessant positiva: que evita la inflor del benestar, de la satisfacció, de la vanitat; llança que trenca les formes massa arrodonides (ens posa en crisi) per deixar escletxes obertes a l'esperit.Transgressió, creació, l'esforç d'una carrera d'obstacles... El desig és aquella presència no sempre evident que viu als marges de la vida, i que configura el nostre paisatge interior. Ens defineix el nostre desig, i no és un sol desig sinó que s'encavalca amb altres formant constel•lacions:
"Nadie acaba en sí mismo: un todo cada uno En otro todo. En otro uno; Constelaciones" (O. Paz).

Subjectivitat absoluta del desig ("un home és tan gran com ho sigui el se somni, el seu ideal, la seva esperança, i el seu projecte" diu W. James).

Hi ha, fins i tot, un aprenentatge del desig, que depèn del nostre bagatge i volum d'expectatives.

És molt difícil apropar-nos al desig, una categoria tan abstracte, que amb prou feines es realitza o objectiva ja canvia de naturalesa per fondre's, desaparèixer. Es la pura indeterminació, vaguetat, esperança, com les estrelles que titil•len en una nit fosca i impenetrable. Moltes vegades fins i tot és inconscient, "...tremola cada cosa de no saber què espera..." (Màrius Torres).

Els nostres actes no són sinó males fotografies, la majoria de les vegades, del desig que ens crema. L'art és el regne del desig per excel•lència, aquella activitat producte íntim de la Necessitat pura, que en un rapte místic, per la intuïció estètica de Schelling, aconsegueix formalitzar el seu desig més esquerp, més informalitzable (obra que el suggereix). Perquè el desig és evanescent, desdibuixat, aeri, inabastable, esquerp i temorenc; prefereix viure a la foscor, al regne tenebrós, que no enmig de la claredat que destruiria la seva trèmula càrrega de somni. Fragilitat, evanescència, atemporalitat... totes les paraules de l'inconcret li són adients. El poeta és l'expert en desigs, l'insinuador si més no, de l'atmosfera o estança del desig, moltes vegades suggerida per via negativa, assenyalant el silenci i la paradoxa com a ingredients per a la seva evocació ("Escribí silencios, noches;/ anoté lo inexpresable. Fijé vértigos", fragment de Desvaríos de Rimbaud).

Tot el regne de l'art però, constitueix el terreny abonat pel desig i l'artista, el prototipus per excel•lència d'home "esquinçat pel desig". L'experiència estètica també genera desitjos, provocant la perplexitat i d'aquí posant en joc totes les nostres facultats: "La obra de arte abre caminos al ojo del espectador que quiera explorarlos como un animal que pace en un prado" (Klee). L'acte creador que Klee veia com una experiència màgica, com una de les possibilitats que ofereix l'alquímia del ventall del desig.

L'art, el regne en què l'home s'equipara a Déu, constituint-s'hi com a Summe Sacerdot. "L'art és la nostàlgia de Déu" apunta Marc. En termes de Schiller, l'art com a introducció a la llibertat, perquè deixa amplis marges a la possibilitat, a la creació.

La filosofia, l'altre alternativa al desig, no entenent el filòsof com el que es mou únicament en el terreny de la consciència, contra la inconsciència (Schelling) sinó al viatger explorador de la inquietud: "filósofo: amigo del saber. Lo que de bello tiene esa determinación reside precisamente en esto: en nombrar una aspiración, un anhelo, una tendencia -en que no se nos propone un quehacer cerrado del que pudiera esperarse alcanzar una posesión completa, sino un viaje: deriva o travesía. El filósofo no es un "safós", un sabio, sinó un aprendiz, un amante, un aficionado y un amigo del saber..." (M.Morey, El orden de los acontecimientos).

L'artista i el filòsof com les figures atacades d'arrel pel pelegrinatge del desig, en òrbites potser diferents però paral•leles en la inquietud del caminar (recerca que pertany a l'essència mateixa de la naturalesa humana).

El desig, però, pot dur una càrrega excessivament perillosa i explosiva, pot desequilibrar i emmalaltir, sinó anihilar. Aquell desig més enfilat, que desitja i s'encapritxa en les teranyines de l'impossible, aquell que emet les queixes més metafísiques, pot conduir al suïcidi, pot trencar el nostre fràgil vas. Pot enlairar-se tant per quedar enredat en el somni, regne de la impossibilitat (seria la contradicció del romàntic).

Com aquell desig de Baudelaire d'ultrapassar la pròpia naturalesa, d'assolir l'eternitat, alliberant-se del trànsit de la història, i així reposar:

"Aspiro a un repòs absolut i a una nit continua. Poeta de la folla voluptuositat del vi i de l'opi, no tinc set sinó d'un licor desconegut sobre la terra, i que la farmàcia celestial no podria oferir-me; un licor que no contindria ni vitalitat ni mort, ni l'excitació ni el no-res. No saber res, no sentir res, dormir i seguir dormint, aquest és avui el meu únic desig".

Desig que és l'antítesi summa del desig, perquè anhela el repòs absolut, la divina ataraxia, deixar de desitjar o en altres paraules, deixar de ser humà. Desig per tant que posa en la màxima contradicció 'home, en la paradoxa irresoluble de ser deixant de voler. Tot i que per Schopenhauer, hi ha dues vies possibles d'aquietament del desig (de la voluntat engendradora de desigs): una que passa pel renunciament (l'ascetisme) i l'altra que és la contemplació pura de l'art:

"Quan una ocasió exterior o una disposició íntima ens allunya de sobte de la perpetua carrera de la voluntat i fa oblidar al coneixement la seva esclavitud; quan l'esperit ja no posa la seva atenció en els motius de la voluntat sinó que concep les coses despullades de la seva relació amb el voler, sense cap consideració interessada i sense subjectivitat; quan hom es deixa endur per la pura contemplació sense interès, llavors es produeix la calma de sobte i per si mateixa, aquella calma que cercàvem vanament en la satisfacció de la voluntat i que sentim, ara, d'una forma perfecta quan a aquest estat exempt de dolor que Epicur estimava com el bé suprem i la condició dels déus; mentre dura estem lliures del jou humiliant de la voluntat. Alliberats de la voluntat gaudim d'un dia de repòs; la roda d'Ixió s'ha parat". Experiència però que és extremadament efímera, breu.

Com més cultivades i espiritualitzades són les exigències de l'individu, més insatisfet està i més insensatesa hi ha en el seu anhel. Per Sartre, "ser home és tendir a ser Déu, o, si es prefereix, l'home és fonamentalment desig de ser Déu". Desig o "passió inútil" que pot abocar a la desesperació.

El desig, per altra part, és de naturalesa contradictòria, perquè per existir i no perdre la seva essència, no pot mai fer-se realitat, sinó continuar sempre essent projecte, incertesa. Però, no és el desig el nostre més preciós do? La felicitat, no és sinó aquest entramat de desitjos, d'esperes, d'encapçalaments?

Un home però encadenat a un desig insaciable de felicitat, és un desig que és font d'infelicitat (Pascal).

Les fronteres del desig són difícils de delimitar, potser no té ni fronteres, està a prop del somni, de la transcendència, fins i tot de Déu, "Déu és el meu desig?" es pregunta Tolstoi.

Tan poderosa és la seva fascinació que afirmem la seva realitat tot i només existir en la nostra ment. Desig també com a vel de Maia, que vesteix d'il•lusió o d'engany el món, com alternativa enfront de la desil•lusió: "el hombre se empeña no sólo con lo que desea sino en el mismo desear, y que a nada teme más que a la desilusión, es decir: a ser privado de engaño" (T. Mann, Cabezas trocadas).

El desig dut al paroxisme, com un desitjar per desitjar es defineix pel seu vagabundeig, pel seu moviment imparable: "...el deseo lo único que desea es desear, seguir circulando, no importa por donde ni a través de qué o quién.Lo único que le importa es preservar como tal deseo, recorrer todas las casillas del juego: es un puro devorador de belleza, y es muy capaz de hallarla incluso en el infierno" (M.Morey, Camino de Santiago).

Finalment, el desig fa referència a l'"alteritat"; en ser carència de, falta de..., no es tanca sobre si mateix sinó que busca projectar-se: "El deseo no nos revela nuestra manera de ser afectados; no nos encierra sobre nosotros mismos, a solas con nuestros deseos; no nos habla en primer término de nosotros mismos, porque no es en primer término una manera de sentirnos nosotros, y mucho menos "una sensación interna", -el deseo es una falta que experimentamos de ..., un impulso que nos orienta hacia...El deseo nos transporta fuera de nosotros, nos sitúa entre lo deseable, que a su vez está en el mundo. En una palabra, el deseo nos abre a todos los acentos afectivos de las cosas que nos atraen o nos repelen. Ese atractivo que captamos en la misma cosa, allá abajo, en otro sitio, en ninguna parte, es el que convierte el deseo en una obertura hacia..., y no en una presencia ante sí, cerrada sobre sí misma (...) Mi carne de deseo es íntegramente anticipación, es decir, puerto avanzado, cabeza de puente allá, en otro sitio, en ninguna parte, fuera de mí. El cuerpo anhelante, deseante, escapa hacia adelante, ofreciendo el impulso de su carne al yo proyectante" (P. Ricoeur, Finitud y culpabilidad).