Arriba per primera vegada a Barcelona i a l’Estat espanyol una retrospectiva del pintor holandès Kees Van Dongen (Rotterdam, 1877 – Mònaco, 1968), figura única i fulgurant de l’avantguarda del segle XX que cal reivindicar. Però a Barcelona, les Galeries Dalmau ja l’havien donat a conèixer el 1915 amb una petita mostra individual de set peces que obtingué gran ressò i que, segons Josep Pla, impactà fortament Joan Miró.

En la línia expositiva del Museu Picasso de rescatar figures relacionades amb Picasso, l’exposició sobre Kees Van Dongen reuneix 78 peces, entre pintura, dibuix i gravat, que mostren la seva evolució en un recorregut cronològic que va dels anys de formació a la seva maduresa (de 1893 a 1930), centrant-se en l’època fauve.

Inconformista i polèmic, Van Dongen es forja una imatge d’artista i construeix una carrera jalonada d’escàndols, dels quals sap treure’n profit. Contradictori i inclassificable, no deixa de sorprendre: és bohemi i un gran Gatsby holandès; crític social anarquista, però accepta el 1941 una invitació del III Reich; violent i sarcàstic, però també sensual i tendre; incisiu i compromès socialment, però retratista de moda dels rics...

Tracta tots els gèneres de la pintura, a més del dibuix i la il•lustració, però sent predilecció per la figura (i la dona en particular), que tradueix en pintura de carrer, escenes populars i sers marginals, excel•lint en el retrat, siguin prostitutes, amics, familiars o personatges de l’alta societat (magnífic el retrat de Jasmy Jacob).

Pintor de vocació, eclèctic, voraç i innovador, beu de l’instint i poua la seva sensibilitat, que el duu a una recerca constant de nous reptes, només fidel a si mateix.

Recull la lliçó de mestres i artistes coetanis: Rembrandt, Steilen, Renoir, Toulouse-Lautrec, Seurat, Van Gogh... i experimenta diferents corrents plàstics: obres de factura clàssica, simbolisme (1896), naturalisme, puntillisme, neoimpressionisme (1904), tatxisme, primitivisme, fauvisme (1905), cubisme (1908), fins al que anomena l’“època còctel”, que incorpora en clau pròpia, des de l’estil Van Dongen. És

contrari a qualsevol mètode prefixat i defuig seguir la ciència i geometrisme en art, que veu com a negació de la pintura.

Algunes obres són autèntics manifests: Cavall clapat i Autoretrat en blau il•lustren les seves ambicions d’art lliure, un cavall alat, audaç i intrèpid llançat al futur, i una figura ferma preparada per a l’aventura de l’art; o l’Autoretrat fauvista, un retrat en vermell, salvatge i radical.

La seva és una gramàtica àmplia i vigorosa, oberta, imprevisible. Passa fàcilment d’un estil a l’altre, canvis de rumb enriquidors, imprevistos, amb punts àlgids com En la Galette, obra de transició, o Les lluitadores de Tabarin, un quadre intrigant, que cita Les banyistes de Cézanne i Les senyoretes d’Avinyó de Picasso?

La llibertat marca el seu quefer pictòric, és agosarat, va a contracorrent i topa amb els convencionalismes socials de l’època: afí a l’anarquisme de Koprotkin i els idearis de llibertat; l’atrau el prohibit, marginal i salvatge (el submón i el pols nocturn de la ciutat, els barris vermells de Rotterdam, Anvers o París, amb prostitutes, transvestits, ballarines de cabaret, vagabunds...); el fascina el món del circ, la sexualitat sense traves (pinta escenes de tuguri, nus impúdics, ballarines sensuals), imbuït de l’esperit de les Flors del mal de Baudelaire i Rimbaud. En paraules d’Apollinaire, una pintura “que fa olor d’opi, ambre i alcova”.

Pinta intensament a totes hores amb un traç àgil, directe, viu i fort, immediat per autèntic, no calculat, per capturar el moviment de les ballarines (impressionant La ballarina índia) o el frenesí d’El carrousel de porcs, i explora el color, amb una paleta inèdita que es va transformant i intensificant arrel dels diferents viatges que fa al llarg de la seva vida: a París, Espanya, Marroc, Egipte, Venècia...

“El color, la vida i la llum” il•lumina i guia l’univers vandonguià. Pinta com viu, efervescent, excessiu; és dionisíac, versàtil i immens, enamorat de la vida i les seves transformacions.

El vermell Van Dongen resumeix la bellesa del mal i la seva vitalitat, la joia de viure.