Exposició inèdita Toros, hondura y cante de Josep Guinovart que presenta la Fundació Vila Casas de Barcelona fins el 19 de desembre, a cura de la seva filla Maria i Glòria Bosch, se centra en la tauromàquia i la guitarra, tenyides del sentir lorquià. Josep Guinovart tenia una àmplia cultura i era afí a altres disciplines com la poesia i música, que contagien i inspiren el seu art, però el marcà íntimament i especialment la poesia sensorial i sinestèsica de Lorca, que veia d'una plàstica brutal.

L'univers guinovartià té ressonàncies mítiques i simbòliques, i des d'aquesta vessant primigènia i instintiva tracta temes inesgotables com la terra, el desert, el mar... i en aquest cas, la tauromàquia, mal anomenada “festa nacional”, no el podia deixar indiferent. Recupera un motiu antic, ancestral, que forma part de la cultura mediterrània, la primera representació del qual són les pintures de Cnossos, Creta, i que trobarem arreu del Mediterrani amb diferents connotacions, com el Minotaure, els toros de Gerió...

El ritual taurí, un joc perillós, dramàtic, amb la seva pulsió de lluita i mort, és un tema plàstic conreat per molts artistes al llarg de la història de l'art, que té moltes facetes: la festiva, la folklòrica, la mítica, la crítica, la bàrbara..., i esdevé metàfora de la lluita per la vida, de la violència, la tensió.

Una de les obres de Guinovart diu explícitament “sóc salvatge, llavors existeixo”. El tema dels braus li serveix per il•lustrar aquesta faceta salvatge i contradictòria de l'home, l'instint i inconscient que alena al fons. L'exposició recull obres dedicades a aquest tema en diferents etapes i estils, des del realisme primer, ingenu i simplificat, deutor de l'art romànic; el magicisme, proper a l'esperit de Dau al Set; l'expressionisme cru; fins a cert geometrisme, amb una visió tenebrosa, dramàtica, la majoria del casos,

o obertament dura, sense concessions, com Cap de toro o Toro al sol (talment cadàvers), en la línia de Picasso. La sèrie Els braus, A las 5 de la tarde i altres gravats, de caràcter popular, són peces robades directament de Lorca.

Per altre part, les guitarres lorquianes són un tribut plàstic emocional al duende i cante hondo que il•lustren el bellíssim poema La Guitarra (Poemas del Cante Jondo) de Federico García Lorca:

Empieza el llanto / de la guitarra. Se rompen las copas / de la madrugada. Empieza el llanto / de la guitarra. Es inútil / callarla. Es imposible / callarla. Llora monótona / como llora el agua, como llora el viento / sobre la nevada. Es imposible / callarla. Llora por cosas / lejanas. Arena del Sur Caliente / que pide camelias blancas. Llora flecha sin blanco, / la tarde sin mañana, y el primer pájaro muerto / sobre la rama. ¡Oh guitarra! Corazón malherido / por cinco espadas.

Les guitarres de Guinovart, blanques, negres i vermelloses, tallades, cremades, ferides, foradades o incrustades a la terra, recullen el lament, la follia i el dolor d'un poble, la veu real, en contraposició a la guitarra blava de Wallace Stevens, que transfigura la realitat. Són cors de fusta eterns que toquen sons negres, profunds i antics, viscerals.

Amb el jazz i el blues toquen altres sons, reivindicatius i tristos, i a vegades les guitarres esdevenen creu. Les guitarres de Guino donarien per una exposició.

La plàstica de Guinovart, vivencial, forta i apassionada, centrada aquí en escenes taurines i guitarres gastades, sap atrapar el duende de què parla Lorca, pel qual la vertadera lluita de l'artista no és sinó amb el duende, que ha de sorgir de la sang.