La cinquena convocatòria de la prestigiosa mostra World Press Photo i el concurs FotoPres donen fe de la vitalitat i la consolidació del fotoperiodisme, un gènere artístic que pot esdevenir arma de denúncia i crítica social.

World Press Photo 2009 és una finestra oberta al món, bocins de realitat, que resumeixen els principals esdeveniments internacionals del 2008 disseminats en 10 categories: personatges, notícies i temes d'actualitat, temes contemporanis, vida quotidiana, retrats, art i entreteniment, natura, esport i fotografies d'acció; una exposició que trenca fronteres, itinerant per 40 països, amb l'única condició de poder exhibir totes les imatges sense cap tipus de censura.

Aquest certamen de fotoperiodisme intenta agitar la consciència de la societat, vol informar i emocionar, impactar. I s'anuncia com un repte, amb l'eslògan “Atreveix-te a mirar. Atreveix-te a pensar”.

Seleccionades per la seva alta qualitat i bellesa, la majoria de les instantànies són un document viu i escruixidor del dolor actual, de les diferents cares de la violència sempiterna, imatges de l'horror (catàstrofes, malaltia, pobresa, emigració i mort) que es repeteixen arreu del món, a Àfrica, Europa, Amèrica i Àsia: el terratrèmol de Beichuna (Xina) i el cicló a Myanmar; les guerres de Geòrgia, Ossètia del Sud, Abkhàzia i Iraq, la prostitució dels transexuals a Hondures, els albins de Tanzània o la violència que esclata al Líban, Brasil o Kenya.

La foto premiada d'Anthony Suau, publicada a la revista Time, capta la violència gratuïta d'un policia que irromp en una casa per comprovar el desallotjament d'uns inquilins que no poden pagar la hipoteca.

El salvatgisme capitalista, la marginació de certs col•lectius, el masclisme, els conflictes bèl•lics, són diferents cares de l'abús de poder que conviuen amb fotos espectaculars de natura i esport, i entranyables com les de Barack Obama.

El poder d'aquestes imatges interpel•la i encén debats: hi ha límits en fotografiar l'horror, ni que sigui per denunciar la intolerància o brutalitat, o com a document artístic? On és la

frontera de fotografiar la desesperació, la humiliació i el patiment? Som addictes a les emocions fortes?

Perquè la imatge mai no és innocent, la fotografia, sigui construïda o trobada (el famós instant precís d'Henri Cartier- Bresson), té una enorme repercussió. Hi ha imatges que es claven al cervell sense pietat, esfereïdores, indigeribles.

Els rostres mutilats de les dones del Pakistan d'Emilio Morenatti (primer premi de FotoPres) són un cop de puny a la sensibilitat, una aberració d'una cultura que es creu en el dret de tractar-les pitjor que animals.

Paradoxalment, aquestes fotografies que capten estats límit, entren a formar part d'un circuit internacional d'alt prestigi i acaben alimentant la indústria cultural. La violència i la fam són el pa de cada dia a molts països, ens agradi o no, però també és cert que hi ha hagut campanyes d'impacte abusives, com explica Sílvia Omedes, presidenta de la Fundació Photographic Social Vision, en una entrevista.

El gran fotògraf Richard Avedon evitava la violència perquè considerava que les imatges violentes engendren més violència. A l'era actual de la imatge, un esdeveniment sense ressò mediàtic no existeix i és sospitós de censura.

La mostra enceta un debat important en moltes direccions, com la pretesa veritat o objectivitat de la fotografia documental, a part de posar el dit a la nafra en l'anomenada era cibernètica, on els avanços espectaculars de la tècnica conviuen amb conflictes i misèries denigrants, la visió crítica i dolorosa de les quals avala el poder de la imatge.

Una altra visió inquietant és la mirada autocrítica del fotògraf africà Pieter Hugo (guanyador de la secció de retrats en l'edició del 2006) en l'exposició que es va poder veure a Tinglado 2 de Tarragona l'estiu passat; també compromès en la defensa dels drets humans, d'un fotoperiodisme elaborat, una ficció no menys real, que denuncia el camuflatge i influències dels països desenvolupats en retrats d'indígenes, que escenifica i disfressa (Nollywood) o acompanya de feres (The Hyena Men) com al•lusió a l'esclavitud i a les contradiccions de l'Àfrica actual.