Últimament segueixo la pista del que em fascina, en aquest cas un teatre de ninots savis, il•lusoris, atrapats en el joc o mentida de l’art. Visitar l’exposició de titelles del Quebec que presenta la Fundació Fran Daurel del Poble Espanyol fins al 31 de maig, l’exposició més gran que s’ha vist, és entrar en un món màgic, inèdit, on la fantasia i imaginació t’atrapen i submergeixen en un estat hipnòtic i regressiu.

Un món de titelles, homuncles, màscares, ombres i teatrets sorgits de la capsa de l’inconscient i de la literatura popular que Joan Brossa anomena el subconscient de l’àvia, ens connecta amb la infància i activa la memòria perduda.

La marioneta té un origen remot, sembla ser que ja s’usava des de temps prehistòrics per transmetre idees o coneixements, i originalment formava part del simbolisme religiós. Fins i tot alguns historiadors afirmen que el teatre de titelles precedeix al teatre d’actors. Però la seva història no és gaire coneguda -Jurkowski és un dels pocs estudiosos- tot i ser una part essencial de la història del teatre. Pel que fa al Quebec, el titella és un art plenament consolidat i apreciat arreu del món. La mostra presenta un ventall ampli de quinze companyies i artesans d’estils diferents, que explicita la història d’aquest gènere, des de la representació de titelles més primitives a les experimentals i integrades en projectes multidisciplinars, com instal•lacions, joieria, teatre d’ombra i vídeo.

És un viatge lúdic i sorprenent, que parteix del Théâtre del Pare Marsella del s. XVIII, que oferia espectacles burlescs; el bonhome dansant o ninot ballarí de tradició rural del s. XIX (considerat l’avantpassat directe del titella quebequès), que permetia la llibertat del ball i del joc que la religió reprimia a la societat quebequesa i animava les festes i tradicions populars; passant pels personatges expressionistes alemanys d’A. Wolff; i el repertori de figures de la pionera Micheline Legendre que il•lustren contes, llegendes, espectacles de varietats i obres musicals; les famílies d’esquimals i d’alemanys, o figures del poder (El poli, Sam Wurlitzer, l’expert en explosius) de Félix Mirbt; els humanoides, o personatges sinistres de M. Fréchette; fins als espectacles poètics del Théâtre de l’Oeil i de l’Ilusion-Théâtre de Marionettes; els projectes híbrids de Marcelle Hudon i del Théâtre Incliné, i les propostes originals del Théâtre de Sable i del Théâtre Motus (becat pel Cirque du Soleil); les titelles gegants del Théâtre Sans fil, Théâtre d’Avant-Pays i Théâtre de la Dame de Coeur; el repertori específic i línia experimental de Pupulus Mordicus; els personatges extrets de Shakespeare (com Botipuck) o inspirats en pintures, de la pedagoga Diane Bouchard; les maletes escenogràfiques portàtils de Marie-Claude Morin i les delicioses siluetes o teatre d’ombres de Marie-France Thibault. Un món en miniatura que teixeix somni i malson, amb una galeria de personatges històrics o populars, de llegendes, còmics o contes moderns que esdevenen patrimoni cultural: el món de Tintín, del Senyor dels anells, el mite eròtic de Lola, les figures de Jung, Freud, Charlie o fins i tot un astronauta, monstres, L’armada dels morts, el boig, Mutant, el Diablillo vermell que recorda l’estètica de Tim Burton...

Titelles per a joves i per a adults que parlen d’històries meravelloses o de malaltia, por, injustícia i crítica social. L’art de la titella sobreviu al llarg del temps, i del primitiu ús religiós passa a tenir un paper més intel•lectual, l’ús modern de la qual inclou l’àmbit educatiu i terapèutic.

Mestres titellaires contemporanis com Micheline Legendre, que treballa pel cinema i televisió, o Félix Mirbt, més expressionista, que influí tota una generació, comparteixen espai amb altres nou grans companyies titellaires, l’objectiu de les quals és convocar emoció i il•lusió de la mà d’un art mil•lenari.

T.O.T FESTIVAL (Titelles – Objectes – Teatre) és una proposta arriscada i reivindicativa que aposta per aquest gènere (de llarga tradició a casa nostra però que no acaba de reeixir), que va més enllà del tòpic del titella infantil, i s’ajuda d’espectacles musicals i teatrals diversos. D’entre les titelles per a públic adult, Solo de Walter Broggini és un espectacle d’humor negre, que planteja una reflexió irònica i descarnada sobre el tema de la mort, del creador omnipotent envers la criatura vulnerable. La vida de la titella penja d’un fil trencadís, que el titellaire mou capriciosament, però, a diferència de l’actor que fa un paper -com assenyala Robert Lepange en el Manifest del dia internacional dels titelles-, el titella sempre és autèntic.

Aquest retaule de gegants, ombres, constructos o miniatures, que van del real al fantàstic, és un mirall social o laboratori experimental amb ressò metafísic perquè, quan no som nosaltres mateixos, què som, si no titelles dels altres en el pitjor dels casos o de la mà divina, en el millor, com ja afirmaven Plató i Filó?