Hem diuen que vaig ser incòmode de ser parit, però ni els passa pel cap preguntar-me si em van incomodar en parir-me. És per desconsideració, no perquè considerin inútil la pregunta sabent que no els podré contestar perquè, naturalment, no recordo la incomoditat que em van causar. No me'n recordo, però els he de creure.

Primera traïció, primera punyalada. Em van fer entrar en aquest món amb fòrceps i sense demanar- m'ho, i trobo que seria un detall que ara em demanessin l'opinió sobre la comoditat o no d'haver-me concebut, i no pas del moment del part, sinó de les seves conseqüències. Ara sí que els podria contestar amb coneixement de causa. Concretament, un coneixement de trenta-nou anys.

Sí, hauria estat bé que m'haguessin demanat si volia treure el cap a aquest món, i sobretot haver pogut contestar. Certament, però, m'hauria suposat un càrrec de consciència. No hauria estat qüestió de dir que no, que preferia continuar eternament al ventre de ma mare. Imagina't, per a ella, quina càrrega de per vida! Em pregunto si jo m'hauria fet gran al seu ventre, o què m'hauria passat quan per llei de vida ella morís. Hauria jo mort amb ella o la llevadora m'hauria obligat a sortir d'una vegada i hauria esdevingut el primer nadó de, posem, setanta anys?

M'han dit que em van treure amb fòrceps, però en canvi ni piu de si em van demanar ser parit, cosa que em fa sospitar que, efectivament, no m'ho van preguntar. I això, per nadó que fos, em sembla no només una indelicadesa, sinó un acte d'egoisme que pel que sembla es va repetint, i a tot drap. Quina és l'actual població mundial? A quanta gent se li ha preguntat si volia néixer o què li ha semblat haver nascut? Ja ens podem fer, doncs, una bona idea de la quantitat de víctimes d'aquesta mena de menyspreu i egoisme que hi pot haver al món.

Em diuen que quan em van abocar a aquest món els vaig incomodar. No es pot tenir més barra. En tot cas, ben aviat, quan vaig tenir ús de raó i, doncs, de la memòria que ara guardo, potser seguint la tradició vaig continuar incomodant, però només perquè m'incomodaven. Ens incomodàvem mútuament. La diferència entre ells i jo era el seu desvergonyiment i el meu pudor i impotència. M'acusaven d'incòmode, i en canvi jo m'estava de defensar-me acusant-los del mateix.

Em van començar a dir enfant terrible curiosament els mateixos adults que jo considerava terribles, de manera que per dintre meu em semblava tot un consol: sempre és menys greu ser un enfant terrible que un adult terrible, oi? Amb tot, el consol era

tan efímer com banal quan m'adonava que hi havia més adults terribles que enfants terribles. I és clar, quan la majoria domina el camp de la incomoditat, la incomoditat defensiva de la minoria esdevé l'excepció, i, doncs, incomoditat amb majúscules.

D'aquí el terme francès diferenciat, específic. Jo era aquesta mena d'espècimen, això és un fet incontrovertible. La incomoditat específica que causava anava en el sentit contrari de la incomoditat general que em provocaven els adults terribles. Era injust? Crec que no. Al capdavall, a la praxi la justícia és un invent de l'home per justificar amb la fal•làcia les seves bestieses que, quan no l'afecten personalment, anomena amb cinisme injustícies. Déu n'hi do, oi?

Justícia o injustícia, però, hi ha un fet objectiu per la seva naturalesa matemàtica. Oblidem per un moment la meva percepció -subjectivitat- que em porta a encunyar el terme adult terrible.Considerant el fàstic de món on vivim, d'entrada la pregunta que s'imposa és qui l'ha creat, la minoria d'enfants terribles, o bé la majoria, la normalitat suposadament assenyada que es permet assenyalar les excepcions fins al punt d'inventar el terme pejoratiu per definir-les? Com s'entén que el món sigui tan conflictiu atenent que el conforma una majoria no conflictiva? Tant de poder tenim els enfants terribles? Si és així, no me'n sento gens complagut.

Un dia em vaig posar a escriure qui sap si perquè em va semblar, il•lús de mi, que era la manera infal•lible d'incomodar, atret potser pel fet d'haver observat que, en cas d'insurrecció dictatorial, qui primer ha de guillar a l'exili és qui pensa una mica.

Infal•lible o no, l'escriptor no tria el seu ofici, és l'ofici qui el tria a ell. L'escriptor és incòmode per definició, perquè la raó que l'empeny a escriure és la insuportable incomoditat a què el condemnen els homes, a banda de l'impuls de la condemna definitiva que és la pròpia condició de mortal. L'autèntic escriptor -oblideu-vos per tant, i només és a tall d'exemple, de la Maria de la Pau Janer- incomoda perquè abans és incomodat.

No hi pot haver escriptor còmode perquè sense incomoditat no hi ha escriptura. La comoditat no empeny ningú a agafar la ploma i l'escriptor no és lúcid a pesar de ser incòmode, sinó que la seva lucidesa és la conseqüència de la seva incomoditat, amb el benentès que no tota incomoditat comporta lucidesa; la incomoditat de ser parit, posem per cas. La incomoditat de néixer, de viure.