Som contemporanis d'una època de fort desencís. Ara mateix són molts els catalans que se senten menystinguts per l'ús que se n'ha fet, del seu vot, i encara en són més els qui se senten confusos i desorientats després de veure el panorama desolador d'una Catalunya cada cop més indolent i emmanillada.Durant molts anys se'ns va dir que l'autodeterminació no tocava, que encara no era el moment, que primer calia modernitzar i democratitzar Espanya. I això ja s'ha fet. Bé, no del tot. Hem modernitzat Espanya, sí, però no l'hem democratitzada.

Cosa que demostra que el plantejament, a més d'erroni, era suïcida. Espanya no vol deixar de ser com és, i quan el teu antagonista no està disposat a respectar els teus drets és de folls o de babaus enriquir-lo i dotar-lo d'eines que el facin encara més fort i més modern.Tanmateix, per paradoxal que sembli, això és justament el que hem fet els catalans: hem enriquit i modernitzat Espanya a canvi del nostre empobriment i de la nostra decadència.

Així les coses, estaria bé que ens féssim aquesta pregunta: on seria ara mateix Catalunya si en lloc d'afavorir l'espoli que pateix hagués optat per ser un poble emancipat? On seria ara mateix el nostre país si hagués optat per ser un Estat independent? La resposta, com explica Emili Valdero, professor titular d'Economia de la Universitat de Barcelona, és que en aquests moments Catalunya tindria un nivell de riquesa similar al d'Holanda i seria el quart Estat de la Unió Europea. El quart. Ara, en canvi, la renda catalana, dins del marc espanyol, continua caient i se situa per darrere de la de Melilla.

És la diferència que hi ha entre ser un poble subordinat i ser un poble lliure.

Queda clar, per tant, que hem perdut uns anys molt valuosos. D'això no hi ha dubte. Però, malgrat tot, encara som aquí, encara som a temps de fer un canvi de rumb. I per fer-lo cal que tots aquells catalans respectuosos amb els valors democràtics i amb el dret a la llibertat dels pobles, aparquem les nostres diferències i ens unim per aconseguir el bé més preuat de l'ésser humà: la llibertat. Les nostres picabaralles internes sobre catalans d'esquerres, catalans de dretes i catalans de

centre, a banda de ser estèrils, nacionalment parlant, només serveixen per allunyar-nos de l'objectiu. Es diria que preferim parlar del “què” per no haver d'afrontar el “qui”. Talment com si penséssim que el fet de preguntar-nos què som ens estalviarà haver de respondre qui som. Doncs bé, som catalans. I si tenim clar això som imbatibles. És, per tant, la por a dir-ho obertament i a actuar en conseqüència el que ens fa vulnerables. És la por a viure la nostra identitat desacomplexadament el que ens allunya de la reivindicació dels nostres drets.

No fa gaire em van preguntar si veig la independència de Catalunya en algun punt de l'horitzó i la meva resposta va ser que sí. I tant que la veig! De fet, la consulta d'Arenys de Munt ja va marcar un abans i un després en aquest sentit. Potser algú ho consideri insignificant, potser algú pensi que una consulta no vinculant no té cap valor. Però s'equivoca. Una cosa és el valor legal i una altra el valor testimonial.

I el valor testimonial de les consultes, tant de les del 13-D com de les que vindran al febrer i a l'abril, és immens. La prova és la virulenta reacció que provoquen. I és que no cal veure la independència per sentir-la. De la mateixa manera que un mariner pot sentir la proximitat d'una terra encara que no l'albiri, també nosaltres podem sentir la proximitat de la independència encara que l'horitzó estigui enterbolit pel desencís i la desorientació. Ara ja s'ha vist que hem tocat fons. I quan algú es capbussa en el mar i toca fons només pot fer dues coses: o emergir o quedar-s'hi per sempre. Nosaltres ja hem exhaurit totes les formes de relació amb el país al qual estem subordinats, ja hem tastat tots els seus règims i tots els seus colors polítics i el resultat sempre ha estat el mateix: negació de la nostra existència i negació dels nostres drets. Queda clar, per tant, que el nostre temps i la nostra energia són massa valuosos per malbaratar- los fent viatges inútils a Madrid. El quilòmetre zero de l'existència dels catalans és Catalunya. I això els nostres polítics -si més no, aquells que es diuen catalanistes- estaria bé que ho entenguessin. És a ells a qui hem d'exigir que, per dignitat, s'alliberin de la seves pors i que ens ajudin a sortir de l'atzucac. Per aconseguir- ho n'hi ha prou que substitueixin l'horitzó electoral per l'horitzó nacional.