Ara que es commemora el seixantè aniversari de l’aparició de la beat generation, aquell moviment social i literari profundament desacomplexat que en la dècada dels cinquanta del segle XX va revolucionar els Estats Units i la moral conservadora amb autors com Allen Ginsberg, William S. Borroughs, Jack Kerouac, Gregory Corso o Lawrence Ferlinghetti, és un bon moment no sols per recordar les vivències dels existencialistes nord-americans, sinó també per preguntar-nos si s’han produït canvis substancials entre la moral de la seva època i la nostra. N’hi ha prou de traslladar la relació triangular de Jack Kerouac i el matrimoni Cassady a la societat catalana d’avui per adonar-nos que l’estupor dels nostres veïns no seria gaire diferent del que experimentaven els seus a l’Amèrica del Nord d’aquell temps, especialment en el cas d’una dona i dos homes. No es tracta, per tant, d’analitzar l’actitud davant la vida d’aquests personatges, capaços d’organitzar orgies en un dels períodes més repressius i ultradretans de la història dels Estats Units, el dels ultraconservadors Joseph McCarthy i Ricard Nixon, al capdavant del Comitè d’Activitats Antinordamericanes, i el d’Edgar Hoover, director del FBI durant 48 anys –va exercir el càrrec fins a la seva mort–, sinó de veure en quina mesura han evolucionat, si és que ho han fet, els conceptes relatius a la sexualitat, a la parella i a la fidelitat.

No hi ha dubte que la nostra societat presenta avui saludables dosis de tolerància. Tot i així, cal distingir entre el respecte civilitzat per altres maneres de ser i l’acceptació sincera d’aquelles que s’allunyen de l’ortodòxia. Els prejudicis en contra dels matrimonis homosexuals o del seu dret a l’adopció d’infants són idèntics als prejudicis antagònics amb els drets nacionals dels catalans. Mentre ningú no gosa pronunciar- se en contra de la normalització de la llengua catalana, per exemple, són molts els qui troben inadmissible que se l’equipari en drets a l’espanyola. Els catalans, per tant, com els homosexuals, són acceptats sempre que no es noti que ho són. És a dir, sempre que es mostrin transparents. Els primers, atrapats en una normalitat espanyola, s’han de comportar com a espanyols; els segons, atrapats en una normalitat

heterosexual, s’han de comportar com a heterosexuals. En definitiva, podríem concloure que els prejudicis subsisteixen sota l’ambigu vernís de la tolerància. El problema és que la tolerància no és res més que un gest condescendent per part d’aquell que es creu prou poderós per mostrar-se intransigent.

Els atavismes, la religió o la por a la diferència són forces ancestrals que ens tenallen. Ens fa pànic sentir-nos insegurs, per això retem culte a la seguretat. El Tercer Món la persegueix, el Primer l’exigeix. No és estrany, per tant, que l’ingenu que creu haver-la trobat maldi per retenirla com el nàufrag reté la fusta enmig de l’oceà. Potser la clau de tot és que no volem morir; potser és que no volem assumir la banalitat dels nostres neguits i busquem refugi en una normalitat que acaba essent tan fràgil com la pròpia vida.

Els prejudicis que frenen el dret de les parelles homosexuals a adoptar fills responen a aquesta mateixa escala de valors. No ens complau la idea que tot allò que ha bastit la nostra normalitat al llarg de la vida mori amb nosaltres. Ho interpretem com una esmena a la totalitat dels valors que hem defensat i que han donat sentit a la nostra existència. Entenem que si aquests valors eren equivocats també ho ha estat la nostra vida, cosa que, a més de banalitzar-la, referma allò que fingíem no saber: que no sobreviurem a la nostra pròpia mort.

Malauradament, alguns valors són tan involucionistes que no hi ha per on agafar-los. Per exemple el de negar-nos a admetre que els drets de les persones no són inherents a una orientació sexual específica, sinó al fet de ser persones. Això propicia que en ple segle XXI encara hi hagi gent que consideri l’homosexualitat una desviació que cal mantenir a distància, talment com si gais i lesbianes fossin portadors d’una malaltia contagiosa de la qual calgués preservar els fills adoptats. Aquests defensors de valors suposadament eterns obliden que les atraccions físiques dels nostres pares no determinen la nostra sexualitat, que és intransferible, altrament haurien de respondre com és que la majoria d’homosexuals són fills de matrimonis heterosexuals.