Estic llegint un d'aquests llibres bomba que t'obren camins i et donen teca per anys -si la intel•ligència té l'amabilitat d'acompanyar. L'autor és un filòsof eslovac de prosa rabelesiana, amb fama de pocasolta corrosiu entre els pedants de la universitat, que es diu Slavoj Zizek. El llibre es titula Violència i, si no és abusar de simplisme, diré que és una bona puntada als collons de l'imaginari occidental.

Zizek parteix de la premissa que l'essència de les relacions humanes és la violència. Es tracta d'una premissa provocadora però bastant indiscutible, tenint en compte que és a través de l'Altre que aprofundim en el dolor de tot allò que Déu i la vida ens han negat. La jungla humana ha donat pensaments molt brillants. Hobbes té aquella frase que diu que l'home és un llop per l'home; Sartre aquella que diu que l'infern són els altres. Zizek sosté, continuant la processó, que tot sistema social és profundament ideològic i, per tant, violent i que l'individu no té capacitat per pal•liar aquesta violència.

Tot el que Zizek concedeix a l'individu és una mica d'intel•ligència per detectar la violència i canalitzar-la de la manera més justa possible. Això, que tampoc no és dir res gaire nou -precisament l'altre dia llegia un diàleg platònic sobre la qüestió-, resulta d'un efectisme lluminós aplicat al cofoisme de les societats occidentals, tant encegades en la bandera d'una convivència grassa i pacífica.

Bàsicament, el llibre explica com en els països del primer món els homes vivim cada cop més acorralats per una violència que no percebem. Si ho he entès bé, Zizek diu el següent: no és que siguem més bons que mai, sinó que tenim més por que mai; no és que siguem més tolerants que mai, sinó que som més hipòcrites que mai; no és que siguem més lliures que mai sinó que vivim més a prop que mai de l'abisme.

Tot el seu discurs va orientat, primer, a demostrar que aquests esclats de violència que ens escandalitzen -aquests nois que entren a l'escola amb un fusell i es carreguen mitja classe- són la punta de l’iceberg del mateix sistema en què vivim; en segon lloc, Zizek es dedica a desemmascarar l'ús tiranitzador que Occident fa de la llibertat i, heus aquí la ironia, explorar quines possibilitats tenim d'alliberar-nos-en. En aquest punt, les posicions de Zizek fan pensar en les de l'escriptor Michael Houellebech. L'abúlia nihilista que impregna tants personatges de les novel•les de l'escriptor francès seria la forma de rebel•lia més violenta, segons Zizek.No fer res és la resposta més dura contra un sistema basat, justament, en la participació.No són les reaccions que van contra la llei, sinó les que la llei no té previstes, les que col•lapsen els sistemes i els ensorren. El pacifisme de Gandhi contra la colonització anglesa seria un exemple d'això. Com diu Zizek, tots els sistemes tenen el seu punt cec, mític. Si un dia els vots en blanc guanyessin per majoria absoluta, per exemple, la reacció de les institucions delataria l'essència autoritària i violenta del sistema. Pel mateix raonament, potser la manera més bèstia i efectiva de lluitar per la independència seria que els partits catalans es dediquessin a boicotejar de manera democràtica, però sistemàtica, tot allò que proposés qualsevol partit espanyol que no acceptés el dret a l'autodeterminació de Catalunya.

Una part forta del llibre és el moment en què el filòsof distingeix entre la violència mítica i la violència divina. La violència mítica, diu, és la violència subjacent que fonamenta les lleis i els valors d'una societat i fa obeir els individus dissolent-los en una massa acrítica. La violència divina, en canvi, és la violència que exerceix l'individu pel seu compte, al marge de la influència d'intermediaris, assumint fins al final la responsabilitat dels seus actes. És a dir, la violència mítica és la violència que cohesiona el grup i la violència divina és la violència de l'individu, de l'artista, del creador, que s'afirma contra el grup i el discuteix, de vegades amb vocació reformadora.

Zizek pinta les democràcies occidentals com un sistema barat i molt efectiu. La seva gràcia seria que atrapa l'home, no pas limitantlo, sinó deixant-lo a l'intempèrie, per això és percep com un sistema inocu i neutral. En lloc de construir murs, els enderroca. Si en les ideologies convencionals la presó eren els límits imposats pel dogma, ara la presó és l'infinit combinat amb l'anhel de totalitat que tots portem dins. Així, l'èxit del capitalisme radicaria en l'estalvi d'energia que suposa no haver de pagar policia, perquè, a diferència d'altres ideologies, cadascú es vigila a ell mateix. Cada cop amb menys obstacles aparents que s'interposin entre l'individu i el seus desitjos, l'home acaba convertit en el seu pitjor enemic, tant temerós dels altres com d'ell mateix. Així el camí perd importància i el desig es devora a sí mateix cremant la vida en el seu propi foc.

Tot el que diu Zizek s'ha de prendre amb calma, sense perdre de vista la passió del filòsof per l'espectacle i el joc mental. Jo el trobo un gran incitador però em sembla que el seu pensament no duu gaire enlloc, perquè es construeix des del menyspreu total per la innocència i sense res per protegir. Un amic meu m'ha dit que aquest comentari el faig perquè em falta llegir no sé quants filòsofs del segle XX i visc, encara, al segle XIX.

Una altra fenomen molt actual és que si et moderes a l'hora d'expressar els teus sentiments ningú no t'entén i passes per un boig o un amargat. Avui impressionen les grans declaracions; les grans declaracions fan tant efecte, que la seva relació amb la realitat passa a ser el menys important. Ningú no té ganes de créixer sobre una base sòlida, ni de construir res a poc a poc, ni, per descomptat, se sent lligat a la paraula donada. En general, si es viu per damunt de les pròpies possibilitats no és per un problema d'ambició sinó de comoditat, de comoditat del cor, que, convertit en amo i senyor, mai no en té prou i aspira a tot.

La prova de fins a quin punt els sentiments empastifen la intel·ligència és la mena d'arguments que es fan servir. El racista actual ja no es fixa en el color de la pell o en la forma dels ulls, no busca cap prova empírica: és un racista ideològic, dels sentiments, de l'esperit. "Tu ets dolent perquè no penses com jo", final de la discussió. Per aquest camí les discussions cada cop són més sectàries; els discursos cada cop van més saturats d'imatges i de paraules i es remeten menys als fets. El racisme de primers del segle XX, tenia vocació científica, pretenia demostrar amb proves concretes el seu discurs sinistre. Com que la ciència ens va fallar, enlloc de celebrar que en aquell cas no funcionés avui ho deixem tot en mans del cor, com si el cor fos infalible i no es pogués enverinar; com si la raó i els sentiments no es toquessin pels extrems.

D'aquesta manera les teories o bé es menyspreen o bé es creuen literalment, com una recepta segura. La demagòcia sentimental només admet solucions perfectes i s'ha perdut el gust per discutir, especular i establir vincles entre el món de les idees i la realitat, encara que siguin imperfectes.

El problema dels sentiments és que són molt bonics d'entrada, però es desgasten de seguida i sempre ho acaben enfosquint tot. A mesura que els sentiments s'exterioritzen, la vida espiritual s'afebleix perquè va disminuint la tensió entre l'u i el tot. O dit d'una altra manera: a mesura que la raó s'enretira, es perd la noció de la vida com a joc, i aleshores ve la nàusea, el catastrofisme, els atacs de pànic i finalment l'escampall, un escampall de morts brutal, exactament per aquest ordre.