Una de les preguntes més pertinents que ens fem en el sector cultural és si existeixen mecanismes objectius per fabricar èxits. La tradició diu que no, fins al punt que el negoci de la cultura ha estat considerat en certa mesura com una economia de casino: quan va bé es guanya molt i quan va malament es perd igualment molt, a no ser, és clar, que un aprengui a retirar-se a temps.

Però cal senyalar alhora, que el mercat de la cultura no havia estat mai afectat per uns mecanismes de distribució i exhibició tan concentrats com ara, del que es dedueix unes tendències uniformitzadores en el consum cada cop més evidents. Probablement segueix sense poder-se diagnosticar si un determinat producte acabarà tenint èxit, però cada cop és més viable pensar mètodes per aconseguirho.

A Viena, l'Ajuntament inverteix més de 20 milions d'euros anuals per produir musicals comercials perfectament compatibles amb els que triomfen a Broadway o al West End londinenc; al Quebèc, el govern inverteix milions de dòlars en projectes propis de la indústria cultural per llençar-los als mercats internacionals i generar una matriu que permetrà la producció de tota mena de succedanis.

La creació d'èxits depèn de tres factors: el primer és el coneixement profund dels mercats i l'anàlisi sistemàtic de les tendències que s'hi apleguen. El segon és la disposició dels recursos necessaris adreçant-los adequadament als diferents elements que ajuden a crear bons productes i de manera especial que constitueix el rovell de l'os dels continguts; és a dir el guió i la preproducció. El tercer és la continuïtat, o dit de manera planera la repetició permanent de models de producció que els permeti consolidar la seva posició davant del públic.

Conèixer els mercats, produir amb mitjans suficients i tenir continuïtat és, en essència, la pedra filosofal per construir èxits culturals. Això no vol dir en absolut fer allò que la gent demana, tot al contrari, vol dir influir en la creació de noves tendències i aconseguir col•locar en un mercat altament globalitzat productes originals.

La pregunta que cal fer-se és per què no ho fem sistemàticament a Catalunya, quan les condicions objectives del nostre sector cultural ho permeten i les característiques del nostre mercat ho exigeixen. Catalunya té una població reduïda que no li permet donar sortida a l'enorme potencial creatiu del país, circumstància que ens obliga a exportar.

El mercat espanyol és molt sensible als èxits locals de tal manera que un espectacle que triomfa a Barcelona té grans possibilitats de girar per Espanya, i els mercats internacionals cada cop estan més atents als fenòmens culturals que congreguen multituds, passin on passin (REC, el Orfanato o el Mètode Grönholm són exemples que expliquen perfectament aquesta tendència).

La política cultural catalana, com les seves contextuals polítiques europees, pateixen d'un mal que podem anomenar “efecte repartidora”; una tendència que s'explica tant per raons normatives com polítiques. Normativament el predomini de la subvenció i la manca de mecanismes financers de caràcter industrial han creat un sistema de protecció cultural de caràcter universal que tracta per igual a qualsevol projecte amb independència del seu potencial artístic o comercial. Políticament s'ha desenvolupat un mecanisme d'status quo amb el sector cultural que evita crítiques innecessàries i difumina el paper de l’artista i de l'intel•lectual fins a convertir-lo en un pseudo funcionari públic.

Certament en els darrers anys s'han observat canvis notables sobre aquests comportaments tradicionals, però encara cal desenvolupar-los si volem que el sector cultural s'emancipi de la tutela pública.

Tal com es fa en altres sectors de la vida econòmica, el món de la cultura hauria de ser objecte d'una anàlisi de prioritats. Des d'una perspectiva artística, és a dir basada en paràmetres de qualitat i excel•lència, això ja es fa de facto, tal com demostra l'existència de centres de producció pública com el TNC, el Lliure o el Liceu, tot i que no sempre amb resultats exitosos. El que cal ara és fer el mateix en el terreny estríctament comercial, amb l'avantatge que els ingressos poden redundar en nova producció i no pas en un encariment permanent de la mateixa.

Generar èxits culturals i dotar-los d'una alta capacitat comercial és essencial per exportar actius culturals i bàsic per competir a l'interior amb la creixent oferta internacional, però això no es pot considerar un objectiu estríctament privat de tal manera que cal que s'hi involucri el sector públic. Mirar-s’ho com un problema empresarial implicaria una visió decimonònica de la cultura que encara estigmatitza l'activitat privada respecte de la pública, atribuintli a aquesta darrera una excel•lència de la que n'està mancada la primera. Afortunadament això ja no és així.