Tot just en aquests moments està començant el seu recorregut el recentment creat Consell de les Arts de Catalunya. Hem debatut molt, pública i privadament, envers la seva oportunitat, la llei que el sustenta i el nomenament dels seus membres. Però ara tot això ja és aigua passada. El que convé és que iniciï la seva tasca i que contribueixi a consolidar l'espai de la cultura a la política i la societat catalana.

D'entre les moltes coses que esperem del Consell, una de les més importants és definir una veu autònoma que ens posi a tots sobreavís de la importància que la cultura té per al nostre país. No em refereixo pas a una qüestió de bona gestió, perquè aquesta és la feina del Departament, sinó a l'animació de corrents d'opinió diverses i plurals que permetin enriquir l'espai cultural català. Del bon criteri dels membres del Consell se n'espera una reconstrucció de la malmesa societat civil catalana pel que hi fa a la seva capacitat d'incidir en el món cultural. No voldria reduir aquesta tasca únicament al paper de la burgesia catalana, sinó, i de manera molt especial, als associacionismes populars que han quedat reduïts en els darrers temps a simples espectadors de l'espectacular tecnificació del sector cultural.

L'enorme transformació de la cultura en un sector productor de béns de consum i l'esclat d'un mercat creixent i progressivament valuós en termes econòmics contribueix a limitar les relacions entre el món associatiu i l'Administració, fins al punt que aquestes acaben reduïdes a una estricta demanda de subvencions. Es tracta d'una problemàtica molt difícil d'evitar, en el benentès que les característiques del sector cultural són cada dia més similars a les de qualsevol altre sector productiu.

Les dinàmiques de Govern depenen d'unes determinades opcions expressades lliurement i competitivament en els programes electorals dels diferents partits polítics, i és de justícia que els polítics electes les exerceixin amb normalitat. Però la cultura sobrepassa de molt aquesta circumstància.

Justament en aquesta qüestió rau un dels principals reptes

que han d'afrontar les polítiques culturals en l'actualitat: definir el seu espai legítim d'actuació en el marc de la provisió de serveis públics, al mateix temps que regular amb eficàcia l’evolució d'un sistema productiu cada cop més industrialitzat. No es tracta d'un problema menor, atesa la creixent demanda de recursos econòmics que exigeix el sector i les circumstàncies que afecten els nous mecanismes d'accessibilitat cultural.

Debatre amb normalitat la relació entre llengua i creació artística, definir els marges d'actuació de la iniciativa pública respecte a la privada, establir els paràmetres de sostenibilitat del sistema cultural català, equilibrar els mecanismes de participació social en la cultura per donar entrada a sectors populars i alternatius a més a més de les elits socioeconòmiques, són alguns dels elements que costa d'afrontar quan ens ocupa, enfarfegadorament, la tasca del Govern.El Consell de les Arts hauria de preocupar-se d'aquestes coses. No li trec cap altra tasca de les moltes que tindrà, però aquestes requereixen que algú se n'ocupi ràpidament i crec que s'ha de fer amb la màxima independència possible respecte als requeriments d'una política governamental concreta. Per això, essencialment, es va crear el Consell de les Arts i per això crec que en els propers anys se'n crearan, com a bolets, a totes les Administracions culturals de l'Estat.

D'entrada proposo als seus membres que escriguin de manera obligada a les poques revistes culturals que hi ha al país. Benzina, per exemple. En primer lloc, per dotar-les, d'un contingut adient amb la seva naturalesa fundacional; en segon lloc, per dotar-se d'un òrgan d'expressió estès al llarg del país amb la seva natural diversitat ideològica. La hipòtesi que un conjunt de revistes físiques i digitals acordin amb el Consell la cessió d'un petit espai periòdic permetria estendre un estat d'opinió, generar debat i consciència cultural i, sobretot exemplificar de manera contundent que la cultura està per sobre de totes i cadascuna de les diferents consideracions personals o col•lectives que ens diferencien i alhora ens enriqueixen.