Ja fa molt de temps que ningú amb criteri discuteix la importància econòmica de la cultura. No es tracta de qüestionar el valor social, identitari (sigui dit sense cap connotació nacionalista) i creatiu de la cultura, sinó de constatar la seva progressiva conversió en un sector productor de continguts consumibles massivament i, en conseqüència, la consolidació d’un mercat creixent, físic i virtual, de productes culturals.

Caldria esbrinar i reflexionar sobre les interrelacions entre totes i cadascuna de les dimensions de la cultura i la manera com la creació d’imaginaris col•lectius esdevé un fenomen globalitzat; o de com l’èxit internacional pot ser la millor manera, o potser l’única, d’aconseguir èxits locals. En qualsevol cas, ja no existeix cap cultura autàrquica ni cap mercat lliure de la intromissió dels continguts elaborats a l’altra punta del món.

Igualment caldria esbrinar i reflexionar sobre les limitacions d’una política cultural basada en constatacions fetes a la primera meitat del segle XX, francament qüestionables a l’era d’internet, i la validesa de certs programes públics basats en la permanent substitució d’una iniciativa privada que és plenament possible i diria que fins i tot existent.

Però tot i sent importants aquestes qüestions, el fet és que l’aparició d’un potent sector comercial de la cultura és una realitat, com ho és també que la manca de regulació dels espais inequívocament públics de la cultura els permet construir monopolis cada cop més potents. M’explicaré.

Tot i que pugui semblar paradoxal, el manteniment d’una estructura pública de producció cultural i de les seves conseqüents xarxes de distribució i exhibició facilita un debat entre el sector públic i el privat basat en criteris d’eficàcia i rendibilitat. En aquest debat, inevitablement el sector privat acabarà guanyant, la qual cosa no seria un problema si darrere de la gestió de la comunicació i la cultura no hi hagués també un debat sobre el control de certs espais de poder.

L’exemple més clar d’aquest fenomen el podem observar en el sector audiovisual i en la concatenació de factors que identifiquen progressivament canals i productors de continguts.

No és, però, l’únic espai on es pot observar aquesta concentració de poders; també és perfectament observable en sectors com el musical i el dels mitjans de comunicació.

La qüestió que ens hem de preguntar és si existeixen espais innegociablement públics de la cultura per protegir, justament, la seva dimensió social, identitària i participativa. Des de la meva perspectiva, existeix un espai públic de la cultura i cal protegir-lo com un element definidor de la democràcia, la llibertat d’expressió i la socialització del coneixement. La conseqüència d’aquesta reflexió és doble: d’una banda té aplicacions polítiques, en la mesura que obligaria a replantejar certes característiques de les polítiques culturals que el temps ha convertit en mites inamovibles; d’altra banda obriria un debat imprescindible sobre el paper de les televisions públiques i el de les operadores que ens permeten l’accés a internet que, en darrera instància, ocupen i gestionen un espectre radioelèctric públic.

Aquestes consideracions ens permetrien afrontar alguns debats pendents al nostre país amb millors possibilitats de resoldre’ls des d’una perspectiva de progrés (i cal entendre progrés com el vector que ens permet una millor adequació al futur immediat): aclarir el caràcter emissor o productor de TV3 o de qualsevol altra televisió pública; afrontar solucions reals per resoldre el conflicte entre pirateria i lliure accés als continguts que naveguen per la xarxa, o definir un marc jurídic particular i adient per a les empreses de la cultura.

Ara per ara, la confusió és total. La participació pública en la construcció del nostres escenaris per a la creació, la producció i la comercialització dels continguts culturals, lluny d’assegurar la plena accessibilitat dels ciutadans a la cultura, legitima pràctiques oligopòliques. Per constatar-ho només cal preguntar-li a qualsevol creador o productor cultural menor de 30 anys –és a dir, els que no van poder instal•lar-se amb comoditat dins l’estructura del sector al segle passat– si troba un camí fàcil per entrar en el negoci de la cultura. La resposta és unànimement negativa, perquè les regles de joc no estan ben definides.