La Xarxa de Televisions Locals (XTVL) acaba de celebrar el seu desè aniversari. Coneixent el seu funcionament, els seus objectius i la tasca de suport que realitza a les diferents televisions locals, és una excel•lent notícia, perquè assenyala que a Catalunya existeixen polítiques sindicades que faciliten la tasca de projectes a escala municipal amb una viabilitat escassa.

És cert que les Diputacions serveixen per això essencialment, i ho és també que la de Barcelona té una llarga llista de programes de suport, o fins i tot de suplència, a projectes culturals, socials, esportius o econòmics municipals.

Una altra cosa és observar la situació actual de les emissores locals, tres anys després, crec, de la darrera i aparentment definitiva onada legislativa. Fixem, però, en primer lloc, una dada rellevant: la primera televisió local va néixer a Cardedeu ara fa 29 anys, la qual cosa assenyala per sí sola la llarguíssima travessia pel desert d'aquests mitjans de comunicació.

Les televisions locals van aparèixer primer per dinamitzar un espai de comunicació a escala local, poc a poc varen transformar-se en joguines en mans dels Ajuntaments i han acabat esdevenint un problema que ningú sap com solucionar. Les raons són aparentment econòmiques, però no es fa difícil sospitar que, a més a més, hi ha una manca de projecte real en el marc d'un espai de comunicació indefinit i problemàtic com és el local.

L'actual marc normatiu exigeix a les televisions un pla d'actuació que garanteixi teòricament la seva independència, en el benentès que el criteri per definir tal autonomia és la producció pròpia. Els demana, a més, la creació d'un sistema de control administratiu i polític que, amb l'objectiu d'impedir la seva utilització partidista, faciliti amplis nivells de participació i consens. Ambdues coses podrien ser sensates i adequades si els oferissin igualment un marc de desenvolupament econòmic i la seguretat d'unes prestacions de serveis públics legitimades i coordinades amb les diferents institucions del país.

Certament, al món de les emissores locals hi conviuen dues realitats diferents: les privades i les municipals. A les privades els caldria només un model raonable de finançament, però a les municipals els resulta imprescindible, a més a més, explicar-se en termes de servei públic.

A manca d'un mercat publicitari viable, les televisions locals haurien de disposar d'una fiscalitat favorable que impulsés mecanismes particulars de mecenatge i participació empresarial a escala municipal. La possibilitat de generar acords creuats entre el món empresarial i l'associacionisme local, o de cercar vinculacions entre les televisions i els projectes socials, educatius, esportius o culturals amb una dimensió local, estimularia el retorn social d'una part de les plusvàlues econòmiques que generen moltes empreses fortament arrelades a petites i mitjanes ciutats catalanes.

Des del punt de vista de la prestació de serveis costa entendre l'escassíssima atenció que les administracions supramunicipals presten a les possibilitats d'aquest espai de comunicació. La Televisió Nacional de Catalunya no té cap conveni d'abast general per prestar llicències, un cop utilitzades als grans canals generalistes, a les teles municipals, de la mateixa manera que no les considera com un viver de talent i projectes per farcir els seus canals especialitzats. Les grans institucions culturals del país no consideren les televisions municipals com una antena privilegiada, potser amb més potencialitats que realitats, però certament única, per difondre i estendre al màxim nombre de ciutadans les seves produccions. Les institucions polítiques que es preocupen i discuteixen sobre la participació -i sovint sobre la desafecció- dels ciutadans respecte a la cosa pública, no acaben de creure's que l'espai de comunicació local és una peça essencial en l'engranatge de la democràcia.

En realitat, la llei de televisions locals sembla feta des de la desconfiança i amb la presumpció que sense un criteri normatiu d'extrema rigidesa, totes acabarien en mans de grups comunicatius privats. Potser sí, però d'una llei que regula, també, un servei inequívocament públic caldria esperar solucions i propostes atrevides que els permetessin afrontar la transició digital amb certesa i alhora consolidar la seva posició com a instrument de comunicació social.

La Xarxa de Televisions Locals de la Diputació de Barcelona, que ara ha fet deu anys, ha tingut i té problemes jurídics per desenvolupar una tasca de suport a les emissores adequada i respectuosa amb l'actual llei, i és cert que moltes vegades la seva funció sobrepassa el suport per esdevenir una veritable suplència. El que succeeix és que, a manca de solucions estructurals, el sistema viu una mena d'hospitalització inevitable en la que cal intervenir, si no per imperatiu legal, com a mínim per imperatiu moral.