Els pressupostos públics destinats a la cultura estan caient en picat. No es tracta únicament de l'Estat o dels governs autònoms, on la enginyeria financera pot crear falses sensacions d'estabilitat agregant diner corrent amb fons d'inversions, sinó dels ajuntaments, que són qui, en darrera instància, donen el suport real al sector en la mesura que participen decisivament en la configuració del seu mercat.

La caiguda dels pressupostos culturals constata un enorme fracàs del sector, una notable incapacitat per generar una massa crítica que es comporti com una paret indestructible que freni les escomeses d'una crisi econòmica, la qual tan sols es vencerà de veritat amb més cultura. És una curiosa paradoxa, com tantes altres que afecten el món de la cultura i el seu pretès paper regenerador de la societat i la democràcia.

Que ens parin malament la taula quan les coses van mal dades no ens hauria d'estranyar. El que sobta és la passivitat mediàtica dels nostres polítics i, òbviament, la callada resposta dels representants del sector.

A mi el que m'interessa és analitzar per què un país de tanta fragilitat social com el nostre, amb tan curta tradició democràtica i amb polítiques culturals tan recents, no ha estat capaç de mantenir intocables els minsos recursos que destina a la promoció cultural, en el benentès que signifiquen, tot plegat, un miserable 1% del total pressupostari. Al meu entendre hi ha tres raons fonamentals que ho expliquen.

Primer. Dissortadament, els pressupostos culturals no han aconseguit la consideració de recursos estructurals. Per al conjunt de l'administració són despeses conjunturals associades a la bonança dels pressupostos. La seva retallada és un dany col•lateral que afecta poc la salut d'un sector que sovint té fama de malgastador i que es demostra cada dia capaç de comportarse com un “xiclet” que s'adapta perfectament a la disponibilitat econòmica.

Segon. La manca de rigor del propi sector, acostumat a aprofitar el que hi ha, perquè no sigui que de la protesta pugui sorgir una llista negra que l'exclogui en un futur immediat. Algú dirà que això és un tòpic, però l’extrema vulnerabilitat de molts agents del sector comporta tal nivell de dependència dels ajuts públics que qualsevol variació a la baixa els resulta letal.

Tercer. L'excessiva destinació de fons públics a equipaments i a unitats públiques de producció cultural, que són vistes per l'administració com una despesa sobre la que és possible exemplificar l'estalvi o, en alguns casos, escenificar-lo a compte de futurs dèficits. En canvi, gairebé ningú pensa en la

cultura com un espai per a l'economia o per al benestar social que necessita inversions generoses que retornaran a la mateixa societat amb escreix, igualment econòmic o, en el pitjor dels casos -ja que parlem d'economia- amb civisme i complicitat democràtica. Ambdues possibilitats, òbviament complementàries, tenen un rerefons assenyat, més i tot que farcir els bancs de crèdits per mantenir uns balanços positius que aportin tranquil•litat i credibilitat al sistema financer del nostre país.

Hem perdut cent batalles en aquesta guerra del progrés que s'escenifica cada any quan s'aproven els pressupostos. La Generalitat surt bastant ben parada, és cert, però no ens hem de deixar enganyar pels números. El conjunt del pressupost que l'Estat Espanyol destinarà l'any vinent a la cultura baixa més d'un 20%, i aquest és el nostre espai de referència.

Empresaris de sectors altrament dits estratègics; científics, mestres i metges, han mantingut el seu statu quo. Ho celebrem, faltaria més. L'Estat, incapaç d'emancipar un sector que reclama el seu reconeixement en el terreny de la creació de treball i riquesa, castiga per contra el seu fill de llet. La cultura és una eterna adolescent que no pot marxar de casa perquè els pares no la deixen.

La qüestió tampoc és, en darrera instancia, que li baixin el pressupost. És que no hi ha cap indici sensat de reflexió política que ens permeti saber cap a on hem d'orientar les nostres estratègies. És ingenu esperar que passi la crisi perquè tornin els diners; en aquest curt període de temps el sector es transformarà a la velocitat vertiginosa amb la que avança la nova economia i la societat digital: deslocalitzada, globalitzada i profundament concentrada.

Els que reclamem un paper més rellevant per a l'economia de la cultura, justament per tal de reforçar els serveis públics de la cultura, ens podem quedar amb un pam de nassos. Potser sí que al final el mercat cultural, sense embuts ni matisos, farcit de continguts, provinguin d'on provinguin, s'acabarà imposant sense possibilitat alguna de corregir-ho. Aleshores algú constatarà que va haver-hi un temps preciós on encara era possible trobar solucions per generar talent, per esdevenir sostenibles i per competir adequadament en l'univers cultural que ens envaeix.

La baixada dels pressupostos és un símptoma, un senyal greu de la malaltia que ens ocupa. No fa mal, sembla que pot esdevenir crònica i suportable, però és inevitable; poc a poc destrueix les múltiples cèl•lules vives del nostre perifèric i fràgil sistema cultural.