Per diferents raons Barcelona ha acollit, en poc menys d’un any, dues trobades europees per parlar d’economia i cultura.

i que la seva posició en el rànquing internacional de ciutats atractives li deu molt a la seva capacitat per atraure creadors de tota mena. Òbviament és una ciutat líder en l’àmbit del programa Erasmus, però també acull laboratoris de desenvolupament creatiu en sectors tan diversos com l’automoció, l’editorial o la biomedicina.

Tot i això Barcelona no és una ciutat determinant en el terreny de les indústries culturals. La nostra és una posició avantatjada en el disseny creatiu, en les estructures empresarials independents i sobretot en el terreny de les aplicacions intermèdies que aporten molt de valor afegit a les produccions que després capitalitzaran els propietaris dels seus drets comercials, normalment “majors” ubicades a Madrid o altres capitals europees i americanes. Que Barcelona aculli aquestes trobades és especialment oportú, perquè permeten capitalitzar un debat que afecta Europa, conseqüentment a Espanya i a Catalunya i de rebot a Barcelona.

La realitat és que Barcelona viu aquest debat soterradament. No fa massa mesos el Departament de Cultura de la Generalitat va dedicar la seva revista Cultura a debatre la següent pregunta: Barcelona, capital cultural de Catalunya? Llegit linealment és una pregunta absurda amb una resposta òbvia, però analitzada amb major fredor, la pregunta té un rerefons més interessant: quin paper vol jugar Barcelona en el mapa de les indústries culturals? Per alguns Barcelona hauria de ser la capital de la cultura catalana i exercir com a tal el liderat d’un mercat, certament real, que contempla un potencial de 13 milions d’habitants. Per altres Barcelona hauria d’esdevenir un territori franc per a la cultura amb capacitat per articular el mercat sudeuropeu que determina l’eix mediterrani, exercir de pont entre Espanya i Europa i vehicular el potencial cultural llatinoamericà.

Si llegim correctament els canvis que s’han produït en el terreny de les tecnologies de la comunicació i els efectes que comporta la globalització i el trànsit digital el debat entre ambdues posicions té una única resposta. Cal jugar a la segona de les possibilitats, ni que sigui donant resposta a una legítima aspiració ideològica, per aconseguir de manera eficient la primera.

Però per esdevenir una capital internacional de les indústries culturals no n’hi ha prou amb ser atractiu i oferir un envejable nivell de qualitat de vida. Tampoc n’hi ha prou amb disposar, més teòricament que realment, d’un nombre

extraordinari de creadors per metre quadrat; cal generar mecanismes institucionals, jurídics i econòmics perquè tot aquest potencial esdevingui un territori fèrtil per a la cultura. Primera qüesti.: afavorir una tercera deslocalització, en aquest cas favorable a Catalunya basada en criteris fiscals i econòmics. La primera tenia a veure amb l’abaratiment dels costos de producció, la segona amb la prestació de serveis de valor afegit, la tercera dependrà del tractament específic que rebin les indústries dels intangibles en el marc de la comptabilitat empresarial.

Segona qüesti.: desenvolupar un sistema formatiu innovador que permeti vehicular la formació artística bàsica d’alt nivell i les transferències tecnològiques al món empresarial. I tal com preveu l’acord de Bolonya, em refereixo a les tecnologies de la transformació empresarial més que a les aplicacions pures de la investigació tècnica i científica.

Tercera qüesti.: desemmirallar-se del teòric valor creatiu de la ciutat per apostar decididament per afavorir les estructures d’intermediació. A la cultura barcelonina menen els artistes la qual cosa es fantàstica, sempre i quan sabem valorar el paper dels empresaris i els distribuïdors. Ara per ara i tret del sector editorial, on se’ls respecta però ma non troppo, la seva feina és injustament valorada tot i sent imprescindible.

Catalunya hauria de destinar molts més diners del seu pressupost públic al desenvolupament del seu potencial cultural. Parlo de cinema, teatre, editorial, música, videojocs, patrimoni, videocreació, net-art, televisió... També parlo d’arquitectura, disseny, gastronomia, moda, etc. No es tracta només de subvencionar artistes sinó de teixir una xarxa de serveis al servei d’un sector altament multiplicador i amb una capacitat enorme de generar retorn econòmic. Les condicions hi són, cal que s’ho cregui qui toca. El mateix Institut Català de Finances ha fet un esforç considerable per ajudar a desenvolupar sectors clau com l’audiovisual, potser perquè al seu voltant s’han fet grans pactes governamentals o perquè li ha donat credibilitat a un sistema públic de suport que implica també les televisions. Però li costa molt generar complicitats amb les petites i mitjanes empreses.

El Departament d’Economia no ha posat al sector cultural dins els pactes de competitivitat elaborats per repensar l’economia catalana. Em consta que no són indiferents al tema, però no troben la fórmula idònia per incloure’l. Són signes que el sector cultural encara no ha fet els deures, malgrat que es tracta d’una assignatura obligatòria que cal aprovar per instal•lar-se còmodament al segle XXI amb possibilitats reals de competir amb la resta d’economies avançades.